(*)Quan la ciutat fa el seu descans dominical, trobem les botigues i comerços amb els seus ulls tancats tot mostrant-nos la seva metàl·lica parpella. La majoria de les vegades aquesta és gris, plena de pols acumulada i amb restes del greix fosc que s´escapa de les seves comissures. Altres porten l´empremta d´algun acte vandàlic en forma d´una barroera guixada grafitera. D´altres porten tatuat el nom del seu propietari; d´altres en canvi, en demanen un de nou penjant el cartell de "es lloga" amb un número de telèfon de set xifres. Les més confiades ens permeten veure un interior d´aparadors foscos. N´hi ha que no sabem com són perquè no les deixen tancar mai, d´altres que, víctimes de la cruel pandèmia de la crisi, no podran obrir mai més. Són escasses, però, aquelles que ens fan aturar-nos uns minuts al seu davant, contemplar-les bocabadats mentre el nostre cervell ens ordena treure la càmera per immortalitzar-les abans que la pols, el vandalisme o una nova epidèmia econòmica acabi malmetent-les tot tornant-les altra vegada al avorrit gris metàl·lic.
(*) Foto d´una parpella tancada del carrer Santa Eugènia del barri de Gràcia de Barcelona.
1 comentari:
Hola i bona nit, Ricard.
Jo mateix vaig col·leccionant parpelles metàl·liques. La meva afició, però, va començar a Madrid. Poc després vaig veure que era un fenomen estès a totes les ciutats.
podi-.
Publica un comentari a l'entrada