A les nou en punt del 28-N.

Senyores i senyors bona nit. Quan tot just s´acaben de tancar els col·legis electorals de les quatre circunscripcions catalanes d´una jornada electoral sense cap incident destacable però amb un índex de participació un pèl inferior als anteriors comicis de l´any dos mil sis, estem en condicions d´oferir-los els resultats del sondeig que la nostra cadena ha encarregat a l´empresa MESOMENYS a peu d´urna. Sorprenentment, i a diferència del que la majoria de les enquestes realitzades anteriorment apuntaven, el clar guanyador d´aquests comicis ha estat Pirates de Catalunya que obtindria el 37% dels vots el que equivaldria a 57 diputats al parlament; a continuació  hi trobaríem Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco amb una presència de 36 diputats al parlament, convertint-se així en la segona força política més votada d´aquests comicis. I tancant l´arc parlamentari hi trobaríem en tercer, quart i cinqué lloc respectivament Des de Baix amb 21 escons, PACMA sigles del Partit antitaurí contra el maltractament animal i el PUM+J.

I així doncs és com es repartirien els 135 escons que hi han en joc i que, segons la voluntat dels catalans, són els que hauran de governar el país durant els propers quatre anys. Insistim però, que això només són resultats corresponents a un sondeig realitzat al llarg del dia a peu d´urna. Com el nom de l´empresa que ens els ha facilitat, aquests també són resultats "més o menys".

Passen quatre minuts de les nou i com poden veure en aquestes imatges, als col·legis ja estan plenament immersos en l´escrutini de vots. A mesura que tinguem les primeres dades oficials corresponents a vot escrutat, les hi anirem oferint puntualment. Veurem si difereixen en molt o poc d´aquest curiós arc parlamentari que el sondeig ha confeccionat. I tot seguit contactem amb el nostre company Pau Pèrrim que es troba a la seu del partit que encara ara governa, per conèixer la reacció que s´ha produït a la pell dels assistents quan s´han assabentat del resultat d´aquesta enquesta.....

¿Ens rebel·lem o ens rebelem?

He rebut l´imprès d´un dels partits que opten a governar el país a partir del proper vint-i-vuit d´octubre. No diré el seu nom perquè no em dóna la gana d´esmentar-los i fer-los propaganda. No s´ho mereixen.

Aquest partit ens insta a tots a que el proper diumenge ens rebel·lem a les urnes, bé perdò, ells ens demanen que ens rebelem a les urnes. En una cara del full hi trobem el candidat del partit a la presidència de la Generalitat subjectant una pancarta amb l´imperatiu "Rebélate" escrita en la lengua de todos. Darrera trobem un seguit dels molts motius pels quals, segons ells, nos hemos de rebelar. El primer de tots està escrit, o almenys aquesta és la seva intenció, en català. Transcric:

Ens rebelem per la convivència en front als que volem la independència.

Sí, ja sé que sobta la conjugació en primera persona del plural del verb "voler" a la frase, però és tal qual apareix a la seva propaganda, una errada sintàctica que fa que la frase en conjunt no tingui cap sentit, llevat que ells es vulguin rebel·lar contra ells mateixos per haver agafat el temut virus independentista. El sentit de la frase també seria discutible encara que el verb estigués en tercera persona del plural, ja que voler la independència d´un país no va en detriment de la convivència en el mateix, però en fi, això són qüestions polítiques que s´interpreten en concordància als gustos ideològics de cadascú.

Però centrats en el terreny gramatical, aquesta no és l´única errada, en trobem tres més, donant com a resultat l´esgarrifosa xifra de quatre (!) errades ortogràfiques en una frase de dotze paraules en la que és la targeta de presentació d´un partit que aspira a governar un país.

Així, ens trobem rebelem en comptes de rebel·lem, en front separat en comptes de enfront tot junt i la preposició a en comptes de de. Però com aquest és un partit que vol la llibertat perquè cadascú s´expressi en la llengua que vulgui, també es pren la llibertat de cometre errades en llegua castellana (per allò de la equitat) d´aquesta manera al final de tanta orgia rebel apareix aquest error (greu) de conjugació del verb estar.

Rebélate por la convivencia, la libertad y para que la política está a tu servicio.

Present d´indicatiu en comptes del present de subjuntiu. Impressionant.

La vergonya i el ridícul aliens arriben a nivells de patetisme difícils de digerir quan, sobreeixits d´incredulitat, ens rellegim un altre cop els motius de rebel·lia per si tot plegat ha estat un miratge, i no només constatem que no ho ha estat, sinó que quan arribem al tercer punt se´ns demana que ens hem de rebel·lar para una educación pública y de calidad.
Sigui com sigui, en castellà o en català, en suahili o urdú, amb errades o sense, el que està clar és que ens hem de rebel·lar i la millor manera que a mi se m´acudeix de fer-ho és no votar-los el proper diumenge vint-i-vuit. Jo tinc la sana aspiració a que el meu país sigui governat per altres bons ciutadans.

Parpelles metàl·liques.

(*)

Quan la ciutat fa el seu descans dominical, trobem les botigues i comerços amb els seus ulls tancats tot mostrant-nos la seva metàl·lica parpella. La majoria de les vegades aquesta és gris, plena de pols acumulada i amb restes del greix fosc que s´escapa de les seves comissures. Altres porten l´empremta d´algun acte vandàlic en forma d´una barroera guixada grafitera. D´altres porten tatuat el nom del seu propietari; d´altres en canvi, en demanen un de nou penjant el cartell de "es lloga" amb un número de telèfon de set xifres. Les més confiades ens permeten veure un interior d´aparadors foscos. N´hi ha que no sabem com són perquè no les deixen tancar mai, d´altres que, víctimes de la cruel pandèmia de la crisi, no podran obrir mai més. Són escasses, però, aquelles que ens fan aturar-nos uns minuts al seu davant, contemplar-les bocabadats mentre el nostre cervell ens ordena treure la càmera per immortalitzar-les abans que la pols, el vandalisme o una nova epidèmia econòmica acabi malmetent-les tot tornant-les altra vegada al avorrit gris metàl·lic.

(*) Foto d´una parpella tancada del carrer Santa Eugènia del barri de Gràcia de Barcelona.

The secret of Kells.

Enmig del l´alt grau de realisme gràfic a que han arribat les pel·lícules d´animació gràcies a tota l´artilleria tecnològica d´última generació que es possa en joc en cada combat i on l´espectador no queda immune d´un cert embafament per l´extrema pulcritud digito-perfeccionista, sorprén gratament retrobar-se amb aquest delicat metratge on es recupera el traç senzill i bidimensional, de caire un pèl naïf , tan característic de les pel·lícules d´antany, però que tanmateix també serveix per farcir-lo de nombrosos detalls multicolor que fan de cada fotograma un goig visual per a ser contemplat com si d´una pintura es tractés. The secret of Kells ens dóna una explicació de la llegenda que hi ha darrere de l´elaboració del  foli 34 del famós Llibre de Kells (Leabhar Cheanannais, en irlandés) també conegut com l´Evangelari de Sant Columba i on apareix el cèlebre monograma de l'Encarnació, compost de les lletres Xi (Χ) i Ro (Ρ), que són les dues primeres lletres de la paraula "Crist" en grec (ΧΡΙΣΤΟΣ).



Pàgina Xi Ro del Llibre de Kells


A la pel·lícula doncs, ens trobem amb en Brendan, un noi orfe que viu a la població irlandesa de Kells governada pel seu oncle, l´abad Cellach, dedicat en cos i ànima a la construcció d´una gran fortificació que ha de protegir el poble d´un possible atac per part dels habitants del nord. La vida del jove es veu trasvalsada quan a Kells arriba l´abad Aidan fugint de la invasió vikinga que ha deixat assolat el poblat veí d´Iona. Aquest li mostra el mític llibre d´aquell indret (que ell ha salvat de la destrucció bàrbara) el qual va ser començat per Sant Columba dos-cents anys enrere i continuat posteriorment pels seus deixebles.

Veient l´entusiasme del noi al contemplar les il·lustracions del llibre, li encarrega l´elaboració de la pàgina Xi Ro (encara en blanc), una pàgina que serà, segons ell, d´una bellesa que farà transformar les tenebres en llum. Per aconseguir aquest propòsit, en Brendan haurà d´atravessar les muralles de Kells i endinsar-se al bosc, a un món desconegut on es trobarà amb l´enigmàtica fada Aisling que l´ajudarà a descobrir els misteris, les llums i les foscors que s´amaguen més enllà de la protecció del poblat fortificat i que el portarà finalment a completar, anys desprès, la pàgina més emblemàtica del llibre d´Iona i Kells.

Aquesta producció franco-belga-irlandesa va ser estrenada a Catalunya l´agost passat i no cal dir que al costat de l´esperada i supercomercial Toy Story 3, va passar per les sales sense pena ni glòria.

Vull fer una menció especial a la banda sonora del film a càrrec del compositor francès Bruno Coulais (autor entre d´altres de la música dels films Le peuple migrateur o Les Choristes) que per l´ocassió ha optat, com no podia ser d´una altra manera, per una partitura farcida de delicades melodies i amb força reminisències al folklore celta. La qualitat musical acoblada a la bellesa de les imatges fa que en alguns moments la pel·lícula arribi a destilar pura poesia. 

Una petita perleta, que no per petita és menys valuosa sinó que mereix ser igualment lloada com les grans.

Banderes del Vaticà: 2.95 €/metre.

Fa uns mesos, concretament des de que "la roja" va guanyar el mundial, que no m´atreveixo a mirar els balcons de segons quins edificis de segons quines zones de Barcelona, per por que em pugui agafar una sobtada pujada de tensió amb les conseqüències terribles que això pot comportar pel meu cervell ja força malmès. Partint sempre del respecte que s´ha de tenir envers qualsevol ideologia que hom pugui tenir, no treu això, que no deixi de sorprende´m quan, impulsat per una força extranya, se m´acudeix mirar les balconades d´alguns edificis. Hi ha persones que senten una especial predilecció per expressar la seves tendències polítiques, religioses, esportives o sexuals tot penjant la corresponent bandera al seu balcó, complint així el seu desig de voler manifestar obertament  als seus conciutadans/nes el que sent, pensa o practica en l´habitacle que hi ha darrere la peça de tela subjectada als barrots de la barana. Jo, de moment, no he penjat encara cap bandera o pancarta però en canvi, m´expresso a través d´aquest modest pati de llums. Tot és qüestió de gustos i com diu la dita, contra gustos no hi res escrit. L´ important és tenir la llibertat de poder expressar-se, i també de la llibertat de poder opinar sobre aquells que lliurement s´expressen.

I així doncs, que ahir dilluns dia de Tots Sants, decideixo donar una volteta per la part alta de Barcelona, també coneguda com la zona pija, amb el meu mp3 marca iPOD (per no desentonar massa amb l´entorn) i trobo la meva primera sorpresa a la cruïlla Beethoven/Diagonal just a l´edifici on a la planta baixa es troba la seu de Catalunya Ràdio. Empès per la força invisible abans esmentada, aixeco el cap i en un dels balcons de l´edifici hi trobo una bandera espanyola ocupant tot el llarg del balcó i col·locada a la part de sobre (tapant, vull pensar, l´escut per comptes del pollastre) la bandera del Vaticà. El veí del pis de sota, en canvi, no es va matar pas gaire i va optar per una senzilleta bandera espanyola amb un formós toro d´Osborne ocupant la franja "gualda" central, en un clar gest per demanar al Pontífex que ja possats a consagrar la Sagrada Família,  també fagi un gest per a una altra gran obra d´art, no molt lluny d´allà, com és la plaça de toros "La Monumental" tot derogant la llei que prohibeix els toros en la comunidad autónoma de Cataluña.

La veritat és que vaig penedir-me de no portar la càmera, ja que poder fer una foto on en la part inferior es veiés la seu de Catalunya Ràdio (la ràdio nacional de Catalunya) i just uns metres més amunt els esmentats balconets cañi, hagués estat digne d´una nominació als premis Pulitzer (fantasmada apart). Potser un dia d´aquest m´acosti i la fagi.Continuant la meva caminata i una mica recuperat d´aquest esglai inicial, vaig trobant-me, a mesura que enfilo els carrers situats a la dreta de la Diagonal (direcció Martorell) amb més banderes del Vaticà groguiblanques penjades als balcons, quedant-me jo cada cop més grogui i de pasta del tubercle ingerit la nit abans, tal i com marca la tradició. Sobtadament però, les manifestacions pro benvinguda Papal es van anar cada cop fent més minses a mesura que tornava al barri de Gràcia on van desaparèixer del tot per donar pas a algunes perpètues banderes estel·lades de fulla perenne (perpètues i perennes com l´objectiu que persegueixen, al pas que anem).

És significatiu doncs constatar que els tòpics no ho són perquè sí, i sempre hi ha quelcom de cert en ells. Per tant no anem del tot desencaminats al fer l´associació mental de que a la part alta de Barcelona hi viu gent acomodada/rica , per tant conservadora i de dretes, per tant catòlica, i en canvi a Gràcia hi viu gent treballadora, d´esquerres, laica i kumba. ¿Curiós no, aquest repartiment de banderes i per tant de tendències en funció de la zona on estem? Per cert, a Gràcia encara no he vist encara cap bandera Vaticana, però a la Casa Cotton Reus situada al carrer Escorial entre Travessera de Gràcia i Pi Margall en venen a l´engròs a 2.95 €/metre. Si algú li´n falta ja ho sap on trobar-ne, però que no pateixi per quedar-se´n sense, que pel que he pogut veure a través de l´aparador el rotllo era a dia d´avui (a cinc dies del gran xou) encara força gruixut, o sigui que encara tenen tela per estona.

En vista d´aquesta febre "banderil" en la que estem immersos, potser em deixo contagiar la propera vegada que vinguin a tocar els estimats U2 a Barcelona, i prengui la sana decisió de penjar al balcó la bandera de la gran nació irlandesa (que potser també vendran al Cotton Reus a l´engròs).

Die Welle (L´onada).

¿Es pot repetir un altre règim dictatorial a Alemanya?, aquesta és la pregunta amb que el professor de secundària Rainer Wenger comença un projecte d´una setmana dedicat a explicar el què s´entén per una Autarquia.
Mica en mica es van desgranant durant les classes els principis d´un sistema totalitari, basats en la disciplina, l´obediència, l´importància de la figura del líder per dirigir una comunitat unida per uns interessos i ideals comuns.

El projecte-experiment dut a terme pel profesor va més enllà de la simple teoria i per possar en pràctica el que és un sistema autoritari decideix aplicar a la classe els trets característics d´aquest. Ell és escollit com a líder del grup, de manera que a partir d´ara els alumnes hauran de fer el servir el tractament de vostè i li deuran un respecte; s´imposa una uniformitat consistent en una camisa blanca i texans; també s´escolleix el nom del grup del que ara tots en formen part (l´onada),  el logo i inclús la salutació. Es crea per tant una petita secta en la que tothom qui no segueixi les seves directrius
-arbitràriament establertes- serà sistemàticament rebutjat i fins i tot vexat. Tota aquesta combinació és mescla formant un cóctel Molotov que cala  fons en uns alumnes que la tendra adolescència els fa mentalment moldejables, fins al punt de dur a terme fora de les parets de la classe els principis del grup creats en aquesta i on fins i tot el professor n´acaba sent víctima creient-se el seu paper de venerat líder. Un experiment, que per tant, agafa vida pròpia i que finalment surt fora de control amb un resultat tràgic i colpidor, però que ens fa possar la pell de gallina al constatar què fàcil que és contestar la pregunta del començament. ¿Es pot repetir un sistema dictatorial? i és clar que sí. Només falta agafar un grup de joves desencantats que tant abunden en les nostres societats, on a més de crisi ecònomica també hi ha la perpètua crisi de valors, i col·locar-hi al bell mig del grup un fanàtic per fer-los-hi un bon rentat de cervell. ¿Podem evitar que això passi?. Crec que si, tot i que el perillós fanatisme d´ultra-dreta comenci a treure el nas per alguns països d´Europa, som a temps d´evitar-ho si es combat la ignorància de les noves generacions respecte a la història més recent.
La pel·lícula va ser estrenada el 2008 i està dirigida per Dennis Gansel i està basada en una història real.
Una altra pel·lícula per l´estil que fa possar els pels de punta és Das Experiment del director Oliver Hirschbiegel, consistent un experiment en que durant  uns dies, es tanquen 10 persones que fan el paper de presos amb altres 10 que fan el de carcellers i on, entre altres aspectes, ens permet veure que la crueltat i la violència són inherents al ser humà independentment de la educació, cultura i formació que aquest pugui tenir.
No cal dir en quin moment de la història recent convergeixen els "experiments" duts a terme en ambdues pel·lícules, que si d´alguna cosa ha servit és per fer-nos veure a tots de la importància i de la necessitat que un altre error com aquell mai més es pugui tornar ni tant sols a insinuar en el futur.