dimarts, 17 de juliol del 2012

Erithacus Rubecula.

>>Deixi´m explicar-li, senyor, ara que per fi he pogut escoltar un so de veu que pertany al de la meva espècie, la qual jo ja començava a creure eradicada de la terra després de dies d´anar sol i perdut per aquests paratges, els ominosos fets que em succeïren el dia en que varen començar les meves nits.
Després de la bella tempesta que semblà descarregar sobre aquell bosc tota l´aigua del món, els núvols es desferen i el cel quedà d´un blau net i lluminós com si fos acabat de col·locar per la mà del creador. Vaig sortir de l´aixopluc que m´havia proveït una balma, i vaig reprendre el meu camí embolcallat encara pel soroll calmat de l´aigua fent el seu camí de tornada cap el riu i pels aromes de terra mullada i d´herba fresca perlejada de gotes que el ruixat havia despertat.
La pau que amarava els racons d´aquell tros de món i que omplia el meu cos fins al moll de l´òs a través de cada respir, per res feia presagiar l´escena que uns passos més enllà em trobaria, el resultat de la qual canviaria per sempre el meu camí sobre la terra i que ha fet, senyor, que ara jo em dirigeixi a vós amb aquestes paraules que no són altres que les d´un home ple de desesper buscant consol al seu malmès esperit.
Com dic, uns passos més enllà, vaig topar amb una clariana del bosc on els raigs de sol -que ara tant enyoro- penetraven verticalment en aquella hora del dia. Al acostar-m´hi, vaig veure de lluny l´escena que va donar un tomb irreversible al meu destí. Al mig d´aquell lloc desprovist de vegetació hi havia un gran clot ple de l´aigua de la recent pluja que la terra havia donat el característic color. A l´interior vaig veure - i per creure-m´ho vaig haver de fregar-me els ulls dues vegades en cas que no es tractés d´un miratge provocat per una falta de reg sanguini- mitja dotzena d´homes i dones, immersos en l´aigua marró fins a l´alçada de la cintura. Des d´on jo estava, només els veia les espatlles nues sobresortint de l´aigua, castigats per una immovilitat només trencada per un perceptible tremolor -que jo, innocent de mi, encara creia provocat pel fred- el qual es traduïa en un lleuger arrissament en l´aigua encalmada que els circumdava. Vaig avançar sigil·losament cap a la vora del toll on es trobaven aquells éssers humans arraulits, en actitud de seguir algun tipus de ritu religiós propi de secta. Amb passes lentes i plenes de cautela que contrastaven amb el ritme frenètic de possibles explicacions i preguntes que travessaven com corrent elèctric el meu cervell, vaig dirigir-me amb el to de veu més natural que vaig saber compondre, a la persona que més a prop meu estava. Era una dona de cabells rossos, que ara es trobaven molls d´aigua fangonosa i embullats fins a mitja esquena com si fossin maroma esfilagarsada. Els braços que tenia creuats pudorosament damunt dels seus pits i aquell tremolor que semblava augmentar-li sota la lletosa pell les marques dels óssos del seu fràgil esquelet, feien despertar un inevitable sentiment de commiseració . Encara que costi de creure, no recordo amb quines paraules vaig dirigir-me a ella, se´m van esborrar de la memòria quan la dona, després de sentir la meva veu, em va mostrar el seu pàl·lid rostre on hi destacaven uns ulls envidreïts que em van indicar silenciosament que el seu tremolor no era causat pel fred sinó pel més pur i genuí terror. Aquells ulls, senyor, que per si sols hagueren pogut parlar totes les llengües del món emprant tots els mots dels diccionaris, han quedat gravats a foc en el món que ara només puc imaginar, recordant-los ara amb més nostàlgia que els meus propis. "Estem ací, perquè ell ens ha obligat a ficar-nos-hi sota amenaça de mort" vaig sentir que la dona em deia amb un tremolós fil de veu. "Ell?" -jo que vaig dir sense comprendre- "Qui és, "ell"?". La noia va fer un gest amb el cap assenyalant l´altre extrem del toll d´aigua. Dirigint la meva mirada cap al lloc indicat, no vaig veure cap presència que justifiqués la por que immovilitzava els homes i dones que allà romanien. La dona va entendre la meva incomprensió i s´avançà a aclarir-me-la.
"L´ocell". Mirant per segona vegada vaig veure que al cantó oposat hi havia, efectivament, un ocell petit, concretament pit-roig que quedava parcialment mimetitzat pel cromatisme uniforme que l´envoltava. Amb la lògica incredulitat que el fet em provocava, vaig formular l´enunciat sencer per comprovar si allò que jo creia era allò que realment era. "M´està dient que aquest minúscul i inofensiu ocellet els ha obligat a vostés a ficar-se dins d´aquesta bassa d´aigua sota amenaça de mort?" Un moviment afirmatiu del seu cap va donar resposta a la meva pregunta.
A partir d´aquest moment, senyor, vaig actuar empés per un ressort invisible, del qual jo no era ben bé del tot conscient. En la disjuntiva momentània de si posar-me a riure o a submergir-me en el més incontrolable rampell d´indignació, vaig optar per la segona opció i amb una veu ferma i potent, que ni jo mateix me la reconeixia, els vaig etzibar com si estigués fent el discurs de la meva vida dalt d´una tribuna i davant de l´audiència del món sencer: "Però com pot ser possible, que homes i dones com vostés, en la mateixa flor de la vida, sans i forts que bé se´ls veu, hagin pogut perdre el seny d´aquesta aburda manera i deixar-se rebaixar indignament per la por que aquesta criatura els ha fet sentir? i encara que això fos així, és que sis persones adultes no són capaces de plantar cara a aquesta petita criatura de Déu i possar-la al lloc que li correspon? No se n´adonen de la vergonya que aquesta submissió aberrant suposa per a la nostra espècie?" Ara me´n penedeixo d´aquestes paraules i del que després succeí, cregui´m senyor, però en aquell moment encès per un incontrolat excés d´ira que em sotmetia a un insòlit estat d´embriaguesa, no vaig esperar cap mena de reacció per part d´ells i em vaig dirigir diligentment cap al pit-roig que no s´havia mogut del seu lloc amb la clara intenció, si calia, de matar-lo a cops de bastó.
Tant de bo m´hagués mort abans d´arribar on "ell" era, perquè segur que el descans etern és molt millor que aquesta vida de penitent a la que ara estic condemnat. El cas és que quan era a quatre passes i amb el bastó enlairat per clavar-li batzegada, l´ocell aixecà el vol i amb la rapidessa de llamp es dirigí cap a mi, i amb una desmesurada fúria que no semblava d´aquest món i abans de que jo pogués defendre´m i evitar el mal que ara m´acompanya, em tregué amb el seu bec esmolat els ulls de les conques, deixant-me pobre de llum i ric d´una constant desesperança i pertorbació de les quals només podré trobar guariment quan la fi dels meus dies sigui arribada.
Els meus crits provocats per aquell dolor físic, molt més suportable que el que ara sento corroir constantment la meva ànima, van anar seguits pels dels homes i dones del toll, que no eren altres que els característics que precedeixen a la mort. La sort que varen tenir ells de trobar-la abans que jo!, cregui´m.
Ara, senyor, després de la seva paciència en escoltar el relat d´aquest pobre cec, que em demostra el natural plaent de la seva persona, digui´m que això no és un somni i si ho és, si us plau li ho prego, desperti´m i torni´m de nou al món dels problemes, les reivindicacions, les insatisfaccions i les tisorades, que de ben segur després d´experimentar l´horror viscut, i del que encara no  me n´he desfet, entendré més plena de significància que mai l´expressió del tot és relatiu.>>

>>Sento dir-te, amic,  que això no ha estat pas cap somni, és tan cert i tan realment viscut per a tu com les mateixes paraules amb què ho has descrit. Has de pensar, amic, que el diable, és un dels molts fruits que ha donat l´imaginari humà, capaç de prendre les més subtils de les formes i proveir-se de les més refinades màscares per encarnar en la seva persona el paper del mal. Sempre en aquest món, on el mal és part constitutiva, el diable farà acte de presència ja sigui prenent la forma de pit-roig o d´aquesta veu que ara et parla, i que la teva ceguesa i el teu neguit fa revestir equivocadament de forma humana i et fa tractar-lo de "vós" i de "senyor".
Perquè has de saber, amic, que si vaig decidir deixar-te viu, va ser per a què poguessis explicar aquesta història a qui la volgués escoltar.>>

divendres, 8 de juny del 2012

Que quedi entre tu i jo.



Martor, Jéremy, Lula, Remy




Cuatro perlas han caído del collar de Perla,
Tres de grises y una de negra
que a rica ubre de repleta leche se apegan

La madre lame arrogante
los cuerpos de las tres hembras y el macho
de tamaño semejante
a los labios de Alicia Sánchez Camacho.

Frágiles criaturas de la creación
Que aún con ojos al mundo cerrados
Cantan a coro su suave canción.

Cobijados por el suave calor del gris manto materno
Inocentes esperan su incierto destino,
Al que ahora ciertamente no atino
Y que bien podría ser la entrada del Averno.

Si dotados del habla estuvieren
Por los Clavos de Cristo harto quisieren!
Alejar la negra sombra del temible Pastor
Que cada vez que habla con su maza dura
Habla la verdad pura.


Ellos buscan un hogar
en el que días y noches puedan morar
felices en compañía humana
como ya lo hacen en casa de Susana

Si a tres te apetece quedártelos
Michu, Minu, Negro puedes llamarlos
o ponerles el nombre que ya les ha puesto Susana
o llamarlos como te dé la gana!

Si por su manutención preocupado estás,
No le des vueltas más
Aliméntalos a base de ratas
Que tanto abundan en las cloacas

Y si la crisis no la notas y sobrado de guita vas
Dales de beber agua Solan de Cabrás
Y mientras la prima de riesgo no suba
Dales de comer pienso Eukanuba

Va venga anímate y haz una obra buena
Como si hoy también fuera Nochebuena
Por mi parte solo espero haberte convencido
Porque yo ya me despido.

dissabte, 19 de maig del 2012

El Club dels optimistes incorregibles.

Sovint ens passa que no sabem si som nosaltres els que hem trobat un llibre o és el llibre que ens ha trobat a nosaltres. Sigui com sigui, el fet és que els camins de recerca mútua arriben un moment que coincideixen i quan es produeix la trobada, ens passem uns dies agafats de la seva mà i envoltats per les històries que en ell s´expliquen.
El meu encontre amb aquest llibre va ser una mica curiós. No és que sigui una gran notícia, però és sabut aquest llibre va ser el regal que l´ex-president Montilla va fer als seus consellers en el comiat de l´últim (i fallit) govern tripartit. Aquest fet, en si mateix una mica intrascendent, va fer captar la meva curiositat envers aquest títol. Per què aquest llibre va ser l´escollit i no un altre? Què tenia d´especial, per ser regalat en un comiat? La cosa va quedar aquí, i el títol va quedar anotat en l´extensa llista de llibres pendents per llegir fruit de recomanacions i auto-obligacions (la qual mai deixa d´augmentar), a l´espera de la seva oportunitat. Aquesta va arribar fa un parell de setmanes, gràcies a la seva edició en butxaca.
Bé doncs, què hi trobem en aquest llibre? Per començar una atractiva foto a la coberta carregada de flaires de llibertat i de "bon rotllo" que ja ens trasllada a una època que la memòria ha fet potser més especial del què realment va ser: París, a principis dels anys 60.
El protagonista principal és en Michel, un jove francès de 12 anys,el mitjà de tres germans, lector compulsiu, aficionat a la fotografia, boig pel rock´n roll, un desastre en matemàtiques i jugador brillant de futbolí, fet que el porta al bar Balto, on hi trobarà els membres de "El Club" format per una amalgama de refugiats dels països de l´Est, on les dictadures comunistes en plena efervescència fan estralls entre la població.
En el llibre hi trobem el conjunt d´històries d´aquestes persones que han aconseguit salvar la pell, les seves vicissituts, les quals totes elles tenen com a denominador comú l´infern que suposa viure sota un règim totalitari i paranoic. Les seves històries estan entreteixides amb la història d´en Michel, el fil conductor del llibre, que també és víctima d´una situació familiar tenyida en gran mesura per les diferències de classe, per la guerra d´independència d´Algèria, per uns familiars pied-noirs, on no hi queden exempts els problemes típics d´un jove adolescent que en el seu cas estan ben amanits per les circumstàncies especials que li toca viure, i on la seva particular relació viscuda amb els membres del club hi aporta una gran influència en la seva gran assignatura de la vida.
Estem davant un d´aquells llibres carregat d´històries interessants, d´experiències que ens apropen a la realitat dels temps de la guerra freda, els quals contrasten amb els ja mítics aires de llibertat d´aquell París dels 60, que ens fa gaudir de bons moments durant la lectura i sobretot, ens permet dir allò tan prosaic de que "ens enganxa" durant les seves gairebé sis-centes pàgines, les quals voldríem que no s´acabessin mai. Totalment recomanable.

dimecres, 9 de maig del 2012

Kuyongs.

Tras el ágape, frugal en contenido pero dotado de cierta dosis de concupiscencia que la tenaz circunspección nutría convenientemente de hiperbólicos raciocinios de portentosa enjundia, dirigiose el recio adalid, con aire soliviantado, hacia el sagaz doncel que a la sazón se encontraba desencabestrando un rocín de hirsuto pelaje. En viéndolo en actitud tan soslayada, lanzole contumaces improperios de índole enfática que siempre tenía a buen recaudo para la subyugante ocasión. Ensimismado en la búsqueda de un ardid convincente que de forma conspícua zambucara el inminente vituperio, díjole:
- Alondra mefistotélica, moradora infame de tiznados dinteles, otrora lacados de albayalde por indolentes zahoríes, sandio zascandil de roídos anaqueles, desenfunda tu aguzada cimitarra y exhibe tus arrestos en veraz duelo de espadas como aquellos que mostraste contumaz mediante asechanza en el juego del chilindrón. Escariarte anhelo con mi ahusado alfanje a la manera de Alonso Quijano imbuído de insana vesanía. Zaino de lagotero gracejo, escorbuto falaz, si mi locuacidad logra inferirte un ápice de desasosiego, abjura al menos de tus actos y redime tu amorfía sustancia a través del meritorio arte de la hipeliquiología.

dimecres, 2 de maig del 2012

Una història "massa" real.

La Maria del Rosari era una jove de vint-i-vuit anys i d´un dolç somriure que il·luminava permanentment el seu rostre. Excercia de professora, des de en feia tres, en una escola d´educació primària als afores de la capital. Diàriament es dirigia, usant la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a l´escola on impartia classes, i acostumava a aprofitar el recorregut del trajecte de vint-i-quatre minuts, per acabar de corregir els excercicis del grup de P4 que li havien assignat aquell any lectiu. Un cop més, constatava la seva satisfacció pel més que notable rendiment dels seus alumnes mentre qualificava les proves amb un retolador vermell que tan sols entrava en contacte amb els fulls de exactes respostes, per escriure-hi una xifra que no acostumava a baixar del vuit i mig. Aquest grau d´excel·lència, així com de la hipermotivació que aquests nens i nenes de P4 mostraven en l´aprenentatge, era una prova irrefutable que l´aplicació del seu particular mètode pedagògic era adient i satisfactori, fet que també la feia sentir-se orgullosa no només amb la feina que duia a terme i que considerava la millor de totes, sinó també amb ella mateixa dins d´aquell món, sempre complicat, de la docència.



En arribar a l´escola, el conserge li transmeté l´encàrrec que el Sr.Órbac, el director de l´escola, la volia veure al seu despatx.


-Bon dia Srta. Maria del Rosari, passi i segui, si us plau.


-Bon dia Sr. Órbac.


-Aniré al gra. Com vostè sap, la setmana passada va haver-hi una inspecció a la nostra escola a càrrec del ministeri d´educació i ciència.


- Sí. Que hi ha hagut algun problema?


- Sí, Srta. Maria del Rosari, hi ha hagut un problema i precissament s´ha detectat en el seu grup.


- En el meu grup???- Preguntà la noia sense acabar donar crèdit que la paraula "problema" pogués anar lligada al grup d´alumnes que ella portava.


El que sent. L´informe emès per la inspecció diu que els alumnes que estan al seu càrrec mostren un excesiu interès per totes les assignatures, degut, en gran part, a l´ambient hipermotivant que vostè genera a la classe. Així mateix, s´ha comprovat que han assolit uns nivells de comprensió lectora, de redacció, d´expressió oral i de càlcul superiors a aquells que correspondrien a la seva tendra edat. Ha de saber, srta., que aquest excés és nociu pels alumnes.
L´informe conclou que vostè els està ensenyant “massa” coses.


La Maria del Rosari, estupefacte i impotent d´articular paraula, va mirar el calendari penjat a la paret, per si, per un caprici de la física, s´hagués produït un bucle espai-temps i per comptes d´estar a 29 d´abril , haguessin retrocedit a 28 de desembre, dia dels Sants Innocents.
Amb prou feines va intentar dir amb un fil de veu al seu interlocutor:


- Ppeerò senyor Órbac, no ho entenc, què hi ha de dolent en això? Els alumnes estan encantats amb mi i jo amb ells, aprenen moltíssim i hem aconseguit que...


- Tot el que vostè vulgui srta. - li etzibà secament el director-Però els informes de la inspecció, són el que són i diuen el que diuen.
Vull que sàpiga srta. que, ateses les circumstàncies, no ens podem permetre projectar aquesta mala imatge de la nostra escola, així que jo com a director, em veig en l´obligació moral d´acomiadar-la.

Two years later....

Després de passar un any a l´atur, de molts intents infructuosos per cercar qualsevol lloc de treball i de nombrosos transtorns psicosomàtics provocats per la denigrant i injusta situació en què es trobava, la Maria del Rosari trobà finalment feina de caixera en una cadena alemanya de supermercats. Havia envellit deu anys. El seu somriure, s´esvaí del seu rostre.
Degut a les retallades presupostàries a què estava sotmès el sector educatiu, l´escola va aprofitar l´avinentesa per deixar buit el lloc de treball de la Maria del Rosari. De res serviren les queixes dels pares dels alumnes de P4, que amb llàgrimes de tristesa i incomprensió per la pèrdua de la seva "senyoreta", foren separats i reubicats a altres centres formatius. Tant el seu rendiment com la motivació, baixà en picat i mai més assolí els excepcionals nivells d´abans.
El senyor Órbac* i l´inspector del ministeri d´educació i ciència, continuen als seus llocs de treball, gaudint de tots els privilegis que d´ells se´n deriven.


* El lector pot optar per llegir, si ho considera escaient, el nom del  Sr. director de dreta a esquerra (N. del A.)

Per a més informació real:
http://www.ara.cat/societat/professora-podria-acomiadada-ensenyar-alumnes_0_691730944.html#.T57CGaymhbg.facebook

dilluns, 23 d’abril del 2012

Ateses les circumstàncies.

Ateses les circumstàncies, fa uns dies s´ha descobert en l´arxiu d´una ermita perduda del Pirineu una nova versió de l´èpica llegenda del valerós cavaller Sant Jordi, que diu com segueix.
Sembla ser que en un remot país, que de tan petit, quan el sol s´amagava mai estava prou segur d´haver-lo vist, hi governava un Rei anomenat Joan, que per tots els seus súbdits era conegut amb l´afectuós sobrenom de "el campetxanu" per la seva actitud pretesament distesa i amb una certa dosi taujana, que li anava molt bé per fer-se proper al poble i guanyar-se el seu favor. Tret d´un contratemps que va tenir lloc al principi del seu regnat, quan el malvat guardià Orejet es va revoltar amb altres de la seva casta per usurpar-li el poder, i que ell va derrotar en qüestió de vint-i-quatre hores apel·lant el nom de la paraula llibertat; la resta dels gairebé trenta anys que va romandre al poder van ser com una bassa d´oli. Així doncs, el Rei Joan portava les regnes del país sense cap mena de traves, gaudint de tots els nombrosos avantatges que li comportava la seva condició, així com de la simpatia cega d´aquells a qui feia veure que governava per haver salvat el poble, temps enrere, de les urpes del pèrfid guardià Orejet.
Succeí un dia que la seva acostumada tranquil·litat es va veure pertorbada per l´aparició d´un drac, de dimensions considerables, que rondava pels immensos boscos que envoltaven les inexpugnables muralles del país petit, atemorint a tots els seus habitants amb els seus rugits, els quals, segons atrevits testimonis, anaven acompanyats per unes grans glopades de foc. Quan els consellers anaren a cercar a Sa Majestat a les estances reials per informar-lo de la delicada situació en què es trobaven els habitants del país petit, que d´altra banda tants esforços pecuniaris feien per mantenir-lo al tron, aquest no hi era. Tots els ciutadans i ciutadanes es preguntaven retòricament on era el seu Rei i per què els havia abandonat en aquests moments tant difícils. El seu prestigi, de què sempre havia gaudit i fet gala, començà a minvar ineluctablement.
Mentrestant es donà la circumstància que un cavaller anomenat Jordi, que es dirigia cap a les terres del nord a la recerca de noves i benaventurades fites, anà a petar per aquelles contrades en el moment dels fets, i veient tant el drama com l´abandó en què vivia el país petit per culpa del temut drac, resolgué ell mateix donar-li mort tot sol amb l´ajut de la seva espasa per tornar d´aquesta manera la pau i la felicitat als seus soferts habitants.
Quan l´immens cor del drac, portat per l´aclamat cavaller Jordi després de la victoriosa lluita, restava sangonós i encara mig bategant a la plaça de la ciutat, aparegué el Rei Joan muntat sobre un cavall de bru pelatge.
De seguit una munió el rodejà i començà a increpar-lo tot exigint-li que els expliqués a on s´havia ficat, i per què els havia abandonat en aquells moments tan terribles i de tan gran mancança. El Rei baixà feixugament del cavall, es dirigí a la multitud amb la mirada perduda dirigida al terra i digué amb el cap cot i amb un fil de veu marcadament nasal, que ho sentia molt, que s´havia equivocat (anant a caçar elefants d´amagatotis) i que no tornaria a passar.
Tanmateix, tot i les humils paraules de penediment que l´encara Rei pronuncià, el poble no li perdonà la falta de consideració que aquest havia tingut cap a ells, i entre una pluja de pedregades i males paraules l´obligaren a marxar del país, i mai més tornaren a saber res més d´aquell brivall indigne d´esment.
Acte seguit, tots els habitants del país petit varen decidir, com a mostra de la seva gratitud, investir Rei al noble i distingit cavaller Jordi amb altes lloances, que pels temps de joia, bonança i prosperitat que aquest els portà mentre durà el seu regnat, fou elevat a la categoria de Sant quan al cap de molts anys finí els seus gloriosos dies a la terra per rendir el seu bon tribut al costat del Totpoderós.
El dia de la gloriosa gesta del cavaller Sant Jordi amb el drac, que segons documents senyalats com no apòcrifs va tenir lloc un 23 d´abril, fou commemorat a partir d´aleshores, i durant els anys que seguiren, a la plaça gran del país petit amb tupits rams de roses, totes rojes com la sang que aquell dia va brollar del cor del drac, ateses les circumstàncies.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Wim Mertens - Open Continuum.

Quan a principis dels anys noranta vaig descobrir a aquest compositor belga a través d´un programa de ràdio que s´anomenava "música privada", vaig quedar atrapat de seguida per la seva manera peculiar de fer música. Si no recordo malament, la primera cosa que vaig escoltar d´ell va ser la delicada peça per a piano anomenada"close cover", potser la seva composició més coneguda. Varen seguir d´altres de registre totalment diferent com "their duet", que va gaudir d´una certa "popularitat" perquè va ser utilitzada com a sintonia per a un spot de Telefònica de mitjans dels noranta, quan la gent encara s´interessava per "la música que sortia als anuncis".
S´ha de reconèixer que la música d´aquest compositor,un dels exponents del denominat corrent minimalista, no et deixa indiferent. És d´aquells casos que o bé t´agrada o bé el detestes. No hi ha un terme mig. D´entre la seva extensa discografia que va engegar ja fa més de trenta anys amb el disc "for amusement only", hi trobem una mica de tot; discs que freguen l´experimentació com aquest que va obrir la seva travessia musical, passant per les extenses i difícils obres com "Gave van niets" o "Alle dinghe" resoltes amb pocs instruments (els quals semblen més aviat fent proves d´afinació més que tocant una peça musical) fins les joies tan personals per a piano i veu (que és la seva interpretada amb falset) com "After Virtue", "Jérémiades" o "A man of no fortune and with a name to come" que va servir de banda sonora per a la película "Entre dos mares.Li", delicat i sensible film dirigit per Marion Hänsel el qual va passar força (injustament) desapercebut.
El disc que avui ens ocupa, titulat "Open Continuum", és el seu darrer i es tracta d´una grabació en directe d´alguns dels seus temes més coneguts (struggle for pleasure, birds for the mind) amb d´altres que pel fet de no ser-ho tant aporten més frescor al conjunt, interpretats tots ells per la Orquesta Sinfónica de Tenerife dirigida per Dirk Brossé i amb el compositor al piano i fent les seves particulars veus en falset en la majoria dels temes. L´enregistrament va tenir lloc al Auditorio Adán Martín de Tenerife, el 28 de juny del 2008; trobo curiós, si més no, que hagin trigat gairebé quatre anys a editar-lo, temps en què l´autor ha tingut temps de fer dos discos més: "Zee versus Zed" i "A Series of Ands".
La sorpresa d´escoltar la música d´aquest compositor, amic de pocs instruments, interpretats per orquestra, és més que notable. Tot el disc destil·la qualitat i un alt nivell en els arrangaments en temes com " The paths not taken", "A sandy shore", "tout ça, c´est fini" i podria continuar esmentant-los tots fins als dinou que conformen aquest doble disc que, per a què no ens quedem amb gana, ve acompanyat d´un DVD amb l´enregistrament del concert. Què més podem demanar en aquests temps en que la paraula crisi ho pinta tot de gris! Gràcies a joies com aquesta, els nostres sentits poden tornar a veure la vida en tot l´espectre de colors que conforma la regió del visible, ubicat entre l´infraroig i l´ultravioleta!