Que quedi entre tu i jo.

Martor, Jéremy, Lula, Remy

Cuatro perlas han caído del collar de Perla,

Tres de grises y una de negra

que a rica ubre de repleta leche se apegan

La madre lame arrogante
los cuerpos de las tres hembras y el macho
de tamaño semejante
a los labios de Alicia Sánchez Camacho.

Frágiles criaturas de la creación
Que aún con ojos al mundo cerrados
Cantan a coro su suave canción.

Cobijados por el suave calor del gris manto materno

Inocentes esperan su incierto destino,

Al que ahora ciertamente no atino

Y que bien podría ser la entrada del Averno.

Si dotados del habla estuvieren

Por los Clavos de Cristo harto quisieren!

Alejar la negra sombra del temible Pastor

Que cada vez que habla con su maza dura

Habla la verdad pura.

Ellos buscan un hogar

en el que días y noches puedan morar

felices en compañía humana

como ya lo hacen en casa de Susana

Si a tres te apetece quedártelos

Michu, Minu, Negro puedes llamarlos

o ponerles el nombre que ya les ha puesto Susana

o llamarlos como te dé la gana!

Si por su manutención preocupado estás,

No le des vueltas más

Aliméntalos a base de ratas

Que tanto abundan en las cloacas

Y si la crisis no la notas y sobrado de guita vas
Dales de beber agua Solan de Cabrás
Y mientras la prima de riesgo no suba
Dales de comer pienso Eukanuba

Va venga anímate y haz una obra buena

Como si hoy también fuera Nochebuena

Por mi parte solo espero haberte convencido

Porque yo ya me despido.

El Club dels optimistes incorregibles.

Sovint ens passa que no sabem si som nosaltres els que hem trobat un llibre o és el llibre que ens ha trobat a nosaltres. Sigui com sigui, el fet és que els camins de recerca mútua arriben un moment que coincideixen i quan es produeix la trobada, ens passem uns dies agafats de la seva mà i envoltats per les històries que en ell s´expliquen.
El meu encontre amb aquest llibre va ser una mica curiós. No és que sigui una gran notícia, però és sabut aquest llibre va ser el regal que l´ex-president Montilla va fer als seus consellers en el comiat de l´últim (i fallit) govern tripartit. Aquest fet, en si mateix una mica intrascendent, va fer captar la meva curiositat envers aquest títol. Per què aquest llibre va ser l´escollit i no un altre? Què tenia d´especial, per ser regalat en un comiat? La cosa va quedar aquí, i el títol va quedar anotat en l´extensa llista de llibres pendents per llegir fruit de recomanacions i auto-obligacions (la qual mai deixa d´augmentar), a l´espera de la seva oportunitat. Aquesta va arribar fa un parell de setmanes, gràcies a la seva edició en butxaca.
Bé doncs, què hi trobem en aquest llibre? Per començar una atractiva foto a la coberta carregada de flaires de llibertat i de "bon rotllo" que ja ens trasllada a una època que la memòria ha fet potser més especial del què realment va ser: París, a principis dels anys 60.
El protagonista principal és en Michel, un jove francès de 12 anys,el mitjà de tres germans, lector compulsiu, aficionat a la fotografia, boig pel rock´n roll, un desastre en matemàtiques i jugador brillant de futbolí, fet que el porta al bar Balto, on hi trobarà els membres de "El Club" format per una amalgama de refugiats dels països de l´Est, on les dictadures comunistes en plena efervescència fan estralls entre la població.
En el llibre hi trobem el conjunt d´històries d´aquestes persones que han aconseguit salvar la pell, les seves vicissituts, les quals totes elles tenen com a denominador comú l´infern que suposa viure sota un règim totalitari i paranoic. Les seves històries estan entreteixides amb la història d´en Michel, el fil conductor del llibre, que també és víctima d´una situació familiar tenyida en gran mesura per les diferències de classe, per la guerra d´independència d´Algèria, per uns familiars pied-noirs, on no hi queden exempts els problemes típics d´un jove adolescent que en el seu cas estan ben amanits per les circumstàncies especials que li toca viure, i on la seva particular relació viscuda amb els membres del club hi aporta una gran influència en la seva gran assignatura de la vida.
Estem davant un d´aquells llibres carregat d´històries interessants, d´experiències que ens apropen a la realitat dels temps de la guerra freda, els quals contrasten amb els ja mítics aires de llibertat d´aquell París dels 60, que ens fa gaudir de bons moments durant la lectura i sobretot, ens permet dir allò tan prosaic de que "ens enganxa" durant les seves gairebé sis-centes pàgines, les quals voldríem que no s´acabessin mai. Totalment recomanable.

Kuyongs.

Tras el ágape, frugal en contenido pero dotado de cierta dosis de concupiscencia que la tenaz circunspección nutría convenientemente de hiperbólicos raciocinios de portentosa enjundia, dirigiose el recio adalid, con aire soliviantado, hacia el sagaz doncel que a la sazón se encontraba desencabestrando un rocín de hirsuto pelaje. En viéndolo en actitud tan soslayada, lanzole contumaces improperios de índole enfática que siempre tenía a buen recaudo para la subyugante ocasión. Ensimismado en la búsqueda de un ardid convincente que de forma conspícua zambucara el inminente vituperio, díjole:
- Alondra mefistotélica, moradora infame de tiznados dinteles, otrora lacados de albayalde por indolentes zahoríes, sandio zascandil de roídos anaqueles, desenfunda tu aguzada cimitarra y exhibe tus arrestos en veraz duelo de espadas como aquellos que mostraste contumaz mediante asechanza en el juego del chilindrón. Escariarte anhelo con mi ahusado alfanje a la manera de Alonso Quijano imbuído de insana vesanía. Zaino de lagotero gracejo, escorbuto falaz, si mi locuacidad logra inferirte un ápice de desasosiego, abjura al menos de tus actos y redime tu amorfía sustancia a través del meritorio arte de la hipeliquiología.

Una història "massa" real.

La Maria del Rosari era una jove de vint-i-vuit anys i d´un dolç somriure que il·luminava permanentment el seu rostre. Excercia de professora, des de en feia tres, en una escola d´educació primària als afores de la capital. Diàriament es dirigia, usant la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a l´escola on impartia classes, i acostumava a aprofitar el recorregut del trajecte de vint-i-quatre minuts, per acabar de corregir els excercicis del grup de P4 que li havien assignat aquell any lectiu. Un cop més, constatava la seva satisfacció pel més que notable rendiment dels seus alumnes mentre qualificava les proves amb un retolador vermell que tan sols entrava en contacte amb els fulls de exactes respostes, per escriure-hi una xifra que no acostumava a baixar del vuit i mig. Aquest grau d´excel·lència, així com de la hipermotivació que aquests nens i nenes de P4 mostraven en l´aprenentatge, era una prova irrefutable que l´aplicació del seu particular mètode pedagògic era adient i satisfactori, fet que també la feia sentir-se orgullosa no només amb la feina que duia a terme i que considerava la millor de totes, sinó també amb ella mateixa dins d´aquell món, sempre complicat, de la docència.



En arribar a l´escola, el conserge li transmeté l´encàrrec que el Sr.Órbac, el director de l´escola, la volia veure al seu despatx.


-Bon dia Srta. Maria del Rosari, passi i segui, si us plau.


-Bon dia Sr. Órbac.


-Aniré al gra. Com vostè sap, la setmana passada va haver-hi una inspecció a la nostra escola a càrrec del ministeri d´educació i ciència.


- Sí. Que hi ha hagut algun problema?


- Sí, Srta. Maria del Rosari, hi ha hagut un problema i precissament s´ha detectat en el seu grup.


- En el meu grup???- Preguntà la noia sense acabar donar crèdit que la paraula "problema" pogués anar lligada al grup d´alumnes que ella portava.


- El que sent. L´informe emès per la inspecció diu que els alumnes que estan al seu càrrec mostren un excesiu interès per totes les assignatures, degut, en gran part, a l´ambient hipermotivant que vostè genera a la classe. Així mateix, s´ha comprovat que han assolit uns nivells de comprensió lectora, de redacció, d´expressió oral i de càlcul superiors a aquells que correspondrien a la seva tendra edat. Ha de saber, srta., que aquest excés és nociu pels alumnes.
L´informe conclou que vostè els està ensenyant “massa” coses.


La Maria del Rosari, estupefacte i impotent d´articular paraula, va mirar el calendari penjat a la paret, per si, per un caprici de la física, s´hagués produït un bucle espai-temps i per comptes d´estar a 29 d´abril , haguessin retrocedit a 28 de desembre, dia dels Sants Innocents.
Amb prou feines va intentar dir amb un fil de veu al seu interlocutor:


- Ppeerò senyor Órbac, no ho entenc, què hi ha de dolent en això? Els alumnes estan encantats amb mi i jo amb ells, aprenen moltíssim i hem aconseguit que...


- Tot el que vostè vulgui srta. - li etzibà secament el director-Però els informes de la inspecció, són el que són i diuen el que diuen.
Vull que sàpiga srta. que, ateses les circumstàncies, no ens podem permetre projectar aquesta mala imatge de la nostra escola, així que jo com a director, em veig en l´obligació moral d´acomiadar-la.

Two years later....

Després de passar un any a l´atur, de molts intents infructuosos per cercar qualsevol lloc de treball i de nombrosos transtorns psicosomàtics provocats per la denigrant i injusta situació en què es trobava, la Maria del Rosari trobà finalment feina de caixera en una cadena alemanya de supermercats. Havia envellit deu anys. El seu somriure, s´esvaí del seu rostre.
Degut a les retallades presupostàries a què estava sotmès el sector educatiu, l´escola va aprofitar l´avinentesa per deixar buit el lloc de treball de la Maria del Rosari. De res serviren les queixes dels pares dels alumnes de P4, que amb llàgrimes de tristesa i incomprensió per la pèrdua de la seva "senyoreta", foren separats i reubicats a altres centres formatius. Tant el seu rendiment com la motivació, baixà en picat i mai més assolí els excepcionals nivells d´abans.
El senyor Órbac* i l´inspector del ministeri d´educació i ciència, continuen als seus llocs de treball, gaudint de tots els privilegis que d´ells se´n deriven.


* El lector pot optar per llegir, si ho considera escaient, el nom del  Sr. director de dreta a esquerra (N. del A.)

Per a més informació real:
http://www.ara.cat/societat/professora-podria-acomiadada-ensenyar-alumnes_0_691730944.html#.T57CGaymhbg.facebook

Ateses les circumstàncies.

Ateses les circumstàncies, fa uns dies s´ha descobert en l´arxiu d´una ermita perduda del Pirineu una nova versió de l´èpica llegenda del valerós cavaller Sant Jordi, que diu com segueix.
Sembla ser que en un remot país, que de tan petit, quan el sol s´amagava mai estava prou segur d´haver-lo vist, hi governava un Rei anomenat Joan, que per tots els seus súbdits era conegut amb l´afectuós sobrenom de "el campetxanu" per la seva actitud pretesament distesa i amb una certa dosi taujana, que li anava molt bé per fer-se proper al poble i guanyar-se el seu favor. Tret d´un contratemps que va tenir lloc al principi del seu regnat, quan el malvat guardià Orejet es va revoltar amb altres de la seva casta per usurpar-li el poder, i que ell va derrotar en qüestió de vint-i-quatre hores apel·lant el nom de la paraula llibertat; la resta dels gairebé trenta anys que va romandre al poder van ser com una bassa d´oli. Així doncs, el Rei Joan portava les regnes del país sense cap mena de traves, gaudint de tots els nombrosos avantatges que li comportava la seva condició, així com de la simpatia cega d´aquells a qui feia veure que governava per haver salvat el poble, temps enrere, de les urpes del pèrfid guardià Orejet.
Succeí un dia que la seva acostumada tranquil·litat es va veure pertorbada per l´aparició d´un drac, de dimensions considerables, que rondava pels immensos boscos que envoltaven les inexpugnables muralles del país petit, atemorint a tots els seus habitants amb els seus rugits, els quals, segons atrevits testimonis, anaven acompanyats per unes grans glopades de foc. Quan els consellers anaren a cercar a Sa Majestat a les estances reials per informar-lo de la delicada situació en què es trobaven els habitants del país petit, que d´altra banda tants esforços pecuniaris feien per mantenir-lo al tron, aquest no hi era. Tots els ciutadans i ciutadanes es preguntaven retòricament on era el seu Rei i per què els havia abandonat en aquests moments tant difícils. El seu prestigi, de què sempre havia gaudit i fet gala, començà a minvar ineluctablement.
Mentrestant es donà la circumstància que un cavaller anomenat Jordi, que es dirigia cap a les terres del nord a la recerca de noves i benaventurades fites, anà a petar per aquelles contrades en el moment dels fets, i veient tant el drama com l´abandó en què vivia el país petit per culpa del temut drac, resolgué ell mateix donar-li mort tot sol amb l´ajut de la seva espasa per tornar d´aquesta manera la pau i la felicitat als seus soferts habitants.
Quan l´immens cor del drac, portat per l´aclamat cavaller Jordi després de la victoriosa lluita, restava sangonós i encara mig bategant a la plaça de la ciutat, aparegué el Rei Joan muntat sobre un cavall de bru pelatge.
De seguit una munió el rodejà i començà a increpar-lo tot exigint-li que els expliqués a on s´havia ficat, i per què els havia abandonat en aquells moments tan terribles i de tan gran mancança. El Rei baixà feixugament del cavall, es dirigí a la multitud amb la mirada perduda dirigida al terra i digué amb el cap cot i amb un fil de veu marcadament nasal, que ho sentia molt, que s´havia equivocat (anant a caçar elefants d´amagatotis) i que no tornaria a passar.
Tanmateix, tot i les humils paraules de penediment que l´encara Rei pronuncià, el poble no li perdonà la falta de consideració que aquest havia tingut cap a ells, i entre una pluja de pedregades i males paraules l´obligaren a marxar del país, i mai més tornaren a saber res més d´aquell brivall indigne d´esment.
Acte seguit, tots els habitants del país petit varen decidir, com a mostra de la seva gratitud, investir Rei al noble i distingit cavaller Jordi amb altes lloances, que pels temps de joia, bonança i prosperitat que aquest els portà mentre durà el seu regnat, fou elevat a la categoria de Sant quan al cap de molts anys finí els seus gloriosos dies a la terra per rendir el seu bon tribut al costat del Totpoderós.
El dia de la gloriosa gesta del cavaller Sant Jordi amb el drac, que segons documents senyalats com no apòcrifs va tenir lloc un 23 d´abril, fou commemorat a partir d´aleshores, i durant els anys que seguiren, a la plaça gran del país petit amb tupits rams de roses, totes rojes com la sang que aquell dia va brollar del cor del drac, ateses les circumstàncies.

Wim Mertens - Open Continuum.

Quan a principis dels anys noranta vaig descobrir a aquest compositor belga a través d´un programa de ràdio que s´anomenava "música privada", vaig quedar atrapat de seguida per la seva manera peculiar de fer música. Si no recordo malament, la primera cosa que vaig escoltar d´ell va ser la delicada peça per a piano anomenada"close cover", potser la seva composició més coneguda. Varen seguir d´altres de registre totalment diferent com "their duet", que va gaudir d´una certa "popularitat" perquè va ser utilitzada com a sintonia per a un spot de Telefònica de mitjans dels noranta, quan la gent encara s´interessava per "la música que sortia als anuncis".
S´ha de reconèixer que la música d´aquest compositor,un dels exponents del denominat corrent minimalista, no et deixa indiferent. És d´aquells casos que o bé t´agrada o bé el detestes. No hi ha un terme mig. D´entre la seva extensa discografia que va engegar ja fa més de trenta anys amb el disc "for amusement only", hi trobem una mica de tot; discs que freguen l´experimentació com aquest que va obrir la seva travessia musical, passant per les extenses i difícils obres com "Gave van niets" o "Alle dinghe" resoltes amb pocs instruments (els quals semblen més aviat fent proves d´afinació més que tocant una peça musical) fins les joies tan personals per a piano i veu (que és la seva interpretada amb falset) com "After Virtue", "Jérémiades" o "A man of no fortune and with a name to come" que va servir de banda sonora per a la película "Entre dos mares.Li", delicat i sensible film dirigit per Marion Hänsel el qual va passar força (injustament) desapercebut.
El disc que avui ens ocupa, titulat "Open Continuum", és el seu darrer i es tracta d´una grabació en directe d´alguns dels seus temes més coneguts (struggle for pleasure, birds for the mind) amb d´altres que pel fet de no ser-ho tant aporten més frescor al conjunt, interpretats tots ells per la Orquesta Sinfónica de Tenerife dirigida per Dirk Brossé i amb el compositor al piano i fent les seves particulars veus en falset en la majoria dels temes. L´enregistrament va tenir lloc al Auditorio Adán Martín de Tenerife, el 28 de juny del 2008; trobo curiós, si més no, que hagin trigat gairebé quatre anys a editar-lo, temps en què l´autor ha tingut temps de fer dos discos més: "Zee versus Zed" i "A Series of Ands".
La sorpresa d´escoltar la música d´aquest compositor, amic de pocs instruments, interpretats per orquestra, és més que notable. Tot el disc destil·la qualitat i un alt nivell en els arrangaments en temes com " The paths not taken", "A sandy shore", "tout ça, c´est fini" i podria continuar esmentant-los tots fins als dinou que conformen aquest doble disc que, per a què no ens quedem amb gana, ve acompanyat d´un DVD amb l´enregistrament del concert. Què més podem demanar en aquests temps en que la paraula crisi ho pinta tot de gris! Gràcies a joies com aquesta, els nostres sentits poden tornar a veure la vida en tot l´espectre de colors que conforma la regió del visible, ubicat entre l´infraroig i l´ultravioleta!

Amb una certa flaire onomatopeica.

El nou dia començava amb la habitual processó de sorolls que sempre obria el sempre impertinent "riiiiinnggg" del despertador. Després del "fuiiixxxx" i el "plipliplipli" provocat per les aigües majors i menors del bany, els sons es traslladaven a la cuina. El "clinc" del microones avisava que la tassa de llet semi-desnatada ja era calenta; el "pling" de la torradora era sinònim que l´aparell volia desempallegar-se de les (ara sí) torrades; l´enèrgica melodia rica en percussions, pampartamptam!, del canal d´informació vint-i-quatre hores donava pas a un resum de les notícies destacades de la incipient jornada; la veu d´espinguet del locutor, segurament triada pels directius de la cadena per aparèixer en aquella hora del dia, tenia la clara intenció de despertar a una audiència encara enyoradissa de la seva prèvia posició horitzontal. Entre el "crunx" de la mastegada a la torrada amb mantega i "xraruppp" del glop de café amb llet, les notícies  s´anaven encadenant una rere l´altre per formar el teixit informatiu del dia. Mentre, el rellotge situat a la part inferior dreta de la pantalla també feia el seu particular esmorzar tot consumint minuts insaciablement; un àpat que junts acabarien quan als dos últims dígits hi aparegués un tres i un zero. Arribat aquest moment, el televisor s´apagaria fent un "clic",  la tassa bruta s´esbandiria ràpidament acompanyada del "cla-cla-cla" per contacte de l´aigua amb l´acer inoxidable de la pica, després s´eixugaria amb el paper de cuina tot fent un nyec-nyic, es guardaria a l´armari i tot quedaria igual com vint minuts enrere. Res no delataria la presència humana, si no fos per la notòria olor que havia quedat per tot l´espai de la cuina, combinació extranya de cafè soluble, pa acabat de torrar, i de suau fragància d´"eau de toilette", però amb un resultat no del tot desagradable. Era en tot cas l´olor característic en què  sempre acostumava a començar un dia laborable en aquella casa.
Un alegre to polifònic emès pel mòbil consistent en un poc original "tarirotiro-tiratatataro" predeterminat pel fabricant, donava l´entrada a un missatge amb molt de pes consonàntic, el significat del qual esborraria per sempre aquella monotonia matinal impregnada d´aquells aromes, sonoritats i torrades amb mantega.