Gyotaku.

Aprofitant que la Mercè ha donat el dia lliure als barcelonins i, d´entre altres moltes activitats que ha desplegat per tota la ciutat que patroneja, ha obert de bat a bat les portes d´alguns recintes, en què normalment cal rascar-se la butxaca per entrar-hi, hem decidit anar a donar un tomb pel Museu Marítim.
En aquest edifici del segle XIII considerat una joia del gòtic civil català, a part de les embarcacions, grans, petites, de rem, de vela, totes elles antigues i ja en desús (per això hi estan exposades) que conformen els elements permanents del museu, i d´aprendre en un dels molts panells explicatius la diferència que hi ha entre una fragata, una corbeta i un bergantí rodó, hi trobem una exposició temporal (fins al 28 de setembre), dedicada als Gyotakus.
Aquest paraulot, que no té el seu origen en les terres de l´Ebre sinó en latituds tan llunyanes com les nipones, està compost per "gyo" peix i "taku" fregar, i es pot traduir com     "impressió de peixos".
Aquesta tècnica va començar a utilizar-se al japó cap a l´any 1800 i consisteix bàsicament en el següent: S´agafa un peix (posem pel cas, un llobarro), el pintem tot amb tinta (que tractant-se de japonesos,dubto que provingui de la Xina) i apliquem posteriorment sobre de l´animal un paper especial on hi queda impresa tota la superfície del seu cos. Un treball aparentment fàcil de dur a terme, i amb uns resultats tan sorprenents com els que es mostren en les imatges inserides i que, com sempre, il·lustren millor que qualsevol comentari.

Originàriament, aquesta tècnica tenia una finalitat pràctica ja que era utilitzada pels pescadors nipons per tal de recordar les seves captures (s´ha de tenir en compte que al segle XIX encara no existia "l´Iphone 6 plus con pantalla de zafiro"), així com a mode de cartell en els mercats on posteriorment eren venuts els animalons. Encara que avui dia es poden veure alguna d´aquestes impressions en alguns mercats tradicionals del Japó (m´imagino que amb finalitats més turístiques que autòctones), el gyotaku ha esdevingut una tècnica utilitzada per artistes com Victòria Rabal que l´utilitza per crear un "atles d´emprentes" de peixos, amb el poètic propòsit de "capturar-ne l´ànima" (bonic, no?). Els gyotakus exposats al Museu Marítim per l´autora han estat realitzats entre els anys 2011 i 2014 i compta amb més de 300 impressions fetes a partir de setanta espècies diferents de peixos i mol·luscs.
Un dubte que m´ha quedat després de visitar l´exposició és si els peixos un cop entintats i impressos, són aptes per al consum. Si no fos així, seria una autèntica llàstima, llençar raps, lluços, orades i calamars sencers a les escombraries...al preu que van i tan bons que estan freixits o a la planxa! (i amb la gana que hi ha pel món!, que heu nascut en el temps de l´abundància!!...,com diria la meva àvia). En fi, en qualsevol cas tot sigui pel bé de la creació artística i d´un bon Gyotaku.

Acabar gat.

abarnegat aberrugat abnegat afamegat afigat agregat aixambergat alalligat allargat al·legat amagat aporegat arreplegat arrugat assedegat atrafegat boca-rugat bragat bregat bugat cagat cama-segat carapigat cara-rugat carregat clergat colgat conjugat corrugat delegat desabrigat desarrengat desbragat descarregat desdentegat desfregat desgalgat deslligat desmanegat desnarigat despagat desvagat embigat emmaregat encarregat endengat entrebigat envestigat erugat esbaldregat esdentegat esforcegat espelegat espernegat espigat esplomatgegat estregat folgat formigat fugat gat impagat legat llegat lligat malfargat manegat merengat negat nogat obligat ofegat pedregat pegat penya-segat pigat plegat prellegat purgat relligat rellogat renegat sotsdelegat subdelegat teologat togat variegat  vergat veta-segat zigzagat

Metrofília.

Baixo per la meva dreta les escales que em condueixen al lluminós i càlid vestíbul de l´estació. Per fi deixo enrere el mantell fosc d´una nit freda i humida del qual l´adormida ciutat encara trigarà un parell d´hores a desfer-se´n. El contrast em recomforta i m´omple d´una inesperada dosi d´optimisme de què acostumo a anar mancat a primeres hores del matí. Observo el llarg passadís amb les  màquines cancel·ladores i expenedores a dreta i esquerra perfectament arrenglerades com soldats en formació, esperant el seu torn per a ser utilitzades. "Títol esgotat" respon la cancel·ladora retornant-me la T-10 per la ranura on prèviament l´he introduïda. Deu viatges que són cinc dies, cinc dies que s´han escolat veloçment a través del forat invisible del temps. La màquina expenedora engull àvidament els 20 euros i me´n dóna una de nova. Un lleuger sentiment d´indignació em despunta a flor de pell al comprobar les escases monedes que se´m tornen de canvi, sentiment que queda fulminantment bandejat al recordar les paraules del conseller de torn elogiant el transport públic de la ciutat com un dels millors i més barats de tot continent. Ple de satisfacció i orgull de ser-ne un dels afortunats usuaris, em dirigeixo de nou a la màquina cancel·ladora on m´està esperant un dels molts guardaespatlles que com àngels de la guarda ens escorten per travessar darrere nostre les perilloses portes que s´obren un cop el nostre bitllet (titol, sic) ha estat introduït. Li agraeixo el seu desinteressat gest amb un dels meus millors somriures mentre baixem les escales que ens condueixen a l´andana.
El display fosforescent anuncia que falten tres minuts i quaranta-dos segons per a què arribi el proper tren. L´espera queda amenitzada per un grupet de tres nois, que després d´una nit d´intens estudi en una biblioteca nocturna, juguen, per esbargir-se, a xutar una llauna de cervesa vessant, en cada xut, les restes del seu contingut. El joc, pel que hom pot sentir i entendre, incorpora en les seves regles l´emisió de sonores i contundents paraules ultratjoses, que ells, com a persones curoses que són de seguir les normes establertes, s´encarreguen de complir fil per randa. Un d´ells es troba assegut en un dels bancs de l´andana i visiblement més afectat que la resta dels seus companys per l´empatx intel·lectual adquirit durant la vetlla, vomita sense escrúpols. Els altres aturen l´improvitzat joc i comencen a fer-li fotografies amb el mòbil per immortalitzar la mostra d´art no figurativa que ha quedat estesa al mosaic.
El tren entra a l´estació, transportant al seu pas la flaira de la matèria gastrointestinal deixada per obra i gràcia del dissortat. S´obren les portes, els que estaven dins surten i els que esperàvem hi entrem. M´allunyo dels tres nois (a l´artista l´han deixat tirat a l´estació junt amb la seva creació) per no destorbar-los en la seva represa de la partida dins les dimensions més modestes del vagó. Trec de la meva bossa el llibre que des de fa dues setmanes m´acompanya en els meus trajectes: Crim i Càstig. De sobte la lectura de les vicissituds del jove Raskolnikov a Sant Petersburg queden tenyides pel so de la música reggeaton que a tot volum es desprèn dels altaveus d´un mòbil que porta la parella s´ha assegut davant meu i que amb un lloable acte de generositat comparteix amb tots els altres passatgers la música que ells els agrada. Després d´observar captivat aquesta admirable actitud envers el proïsme que tant costa de trobar en el jovent d´avui dia, i agrair-los secretament aquesta mostra de bona voluntat, torno a fixar la meva vista en les ratlles escrites per Dostoievsky fa prop de cent cinquanta anys.
El vagó s´omple paulatinament a mesura que avança cap a l´altre extrem de la línea. Ara a les paraules escrites per l´autor rus, que les favorables circumstàncies en què em trobo em fan seguir amb més atenció que de costum, s´hi afegeixen unes d´orals, més prosaiques per comparació, però no menys fascinants. Són les paraules d´una dona de mitjana edat, que amb un elevat to de veu parla amb la seva interlocutora, (que a tots en queda clar que es diu Cristina i deu patir una lleugera sordesa) de les tribulacions que l´afecten que, pel que hom pot intuir, són principalment de caire econòmic motivades, en gran part, per la mà foradada que gasta el seu "maromo" amb qui la seva relació sentimental es troba, per aquesta circumstància, penjant d´un fil.  Arribats a aquest punt, decideixo amb permís dels erudits i savis homes de lletres, que Crim i Càstig, per molt clàssic que es consideri, per elevadíssim lloc d´honor que ocupi dins la literatura universal i per imprescindible que sigui en una biblioteca personal amb un mínim de cara i ulls, no hi té res a rascar amb l´inefable espectacle que es desenvolupa al meu voltant i el torno a amagar dins la bossa. El regal que reben els meus sentits, però, no s´atura ja que a l´escena visual i sonora que ha anat incrementant-se des de l´inici del meu viatge, queda complementada ara per una altra d´olfactiva produïda pel fum que s´escapa d´un cigarret amb contingut psicotròpic, el qual em permet en cada inspiració viatjar amb la imaginació per móns de primavera perpètua i de fantàstiques solucions col·loidals.
Una veu anuncia la meva propera parada. M´envaeix una certa recança haver de deixar l´espai tan gratament compartit juntament amb aquells que de forma altruista i desinteresada s´han encarregat de convertir el meu trajecte en una experiència agradable i plaent. El tren fa la seva entrada a l´estació. Veig reflectida la meitat del meu cos en un dels vidres de les portes d´accés al vagó. Els meus ulls es desvien cap a la zona del pit intentant dexifrar les recargolades lletres que conformen l´enigmàtica paraula "YMVIC" (o quelcom similar) que no provenen de la meva samarreta sinó que estan impreses al vidre emprant en la seva realització un estri dur i punxegut. Entenc que l´acrònim, sigla o el que vulgui expresar aquesta delicada i subtil mostra de lirisme urbà, és una palpable demostració dels alts nivells de creativitat que assoleixen algunes ànimes quan es veuen impel·lides per sobtats rampells artístics a les instal·lacions del suburbà. El tren s´atura. Les portes s´obren. L´altre jo i les lletres de gran cos quedem amagats i davant meu hi apareix un grup de passatgers que espera impacient poder-hi entrar. En aquest instant constato admirat en carn pròpia els efectes avantatjosos que s´han derivat de les retallades en educació i la progressiva devaluació dels plans d´estudi endegats per successius contingents ministerials. Frases tant senzilles com "Deixin sortir abans d´entrar" escrites en tres idiomes, esdevenen cada cop més d´impossible comprensió per part de la majoria de públic. Així a l´hora d´abandonar el vagó, m´imbuiexo del privilegi de fregar tant els meus braços com les meves espatlles amb la dels altres que van en direcció contrària, plàcidament ungit en cada contacte d´aliena escalfor corporal, esdevenint tot plegat un clar i sincer acte de comunió i d´agermanament amb els meus conciutadans i per extensió, amb la humanitat sencera. Un cop fora, sento com el tren emet les senyals acústiques abans de tancar les portes. Aquells que acaben d´accedir al recinte baixen ràpidament les escales corrent delerosos per ficar-se dintre els vagons. N´hi ha un que fracasa en la seva temptativa i el perla mostra comprensiblement el seu enuig de perdre´s el bigarrat xou que a dins s´hi organitza, tot donant repetides puntades de peu a les portes ja tancades i llançant, a tall de rúbrica, una respectable escopinada de flegma i saliva que cau regalimant per un dels vidres ratllats amb caràcters jeroglífics. Em dirigeixo a les escales de sortida amb la satisfacció de comprobar un cop més el gran abast que pren la paraula solidaritat en el si nostra societat (sovint titllada del contrari). La raó d´aquest elevat sentiment meu prové de l´observació dels múltiples punts d´avituallament que es troben escampats als bancs que ocupen tot el llarg de l´andana. Aquests ganyips consistents en bosses de patates fregides Lays barbacoa, peles de mandarina amb alguns grills al voltant, bocins de pa de motlle (també conegut com bimbo), brioxeria industrial rica en greixos saturats, algun que altre donete mig mastegat i llaunes de refresc mig buides...han estat deixats a lliure disposició d´aquells viatgers que necessitin un aport vitamínico-calòric addicional per afrontar amb energia i vigor l´estrall emocional que l´arrencada del nou jorn invariablement comporta.
Pujo les escales amb el desig que les deu hores que resten per tornar a reviure aquests moments que tan eficientment regeneren el meu esperit passin de pressa. Per megafonia una tendra veu femenina ens anuncia a tots els usuaris del transport públic que per a la nostra seguretat hi ha instal·lades càmeres de videovigilància.

Equinocci.

 

 

Vida vera, primavera

Vera vida, primavida

Has arribat prima i vera

plena de vera vida.

Man on the rocks - Mike Oldfield.

Arran de la nova publicació del disc "Man on the rocks" per part del músic britànic Mike Oldfield el passat quatre de març, i de la seva compra el dia següent pel que fa a la meva, m´he preguntat què té aquest músic, o potser més ben dit, la música d´aquest músic que m´hagi empès a adquirir sense pensar-m´ho  dues vegades cada nou disc que ha tret al mercat, només pel senzill fet de que era nou i portava el nom de Mike Oldfield. No he estat mai mitòman, però amb els discos d´aquest músic m´ha passat una cosa que amb cap altre m´ha succeït: tenir tota la seva discografia amb CD incloent-hi algunes repeticions corresponents a les reedicions remasteritzades i amb material extra que la companyia Universal ha tingut a bé de publicar durant aquests darrers anys (les últimes edicions han estat per a Crises i Five Miles out). També tinc alguns vinils com la seva  joia Ommadawn, la trencadora Platinum o alguns de més modestos dins la seva trajectòria com Islands, que s´han quedat muts des que el tocadiscs va passar a millor vida, però que els conservo com si fossin petites peces de col·leccionista, tot i que sé que no ho són però que, admetem-ho, ara no serien gens fàcils de trobar al mercat. Com he dit, de la mateixa manera que no he estat mai mitòman, tampoc he estat mai col·leccionista de res ni, en el cas que ens ocupa, de qualsevol material referent a aquest músic ja sigui en forma de material gràfic, de temes inèdits, d´edicions japoneses descatalogades, de singles introbables, de concerts pirates gravats fa trenta anys... Aleshores, partint d´aquestes premises, em torno a fer la pregunta de què m´ha passat amb en Mike Oldfield per a què l´hagi seguit (i el segueixi) durant tant de temps?, quin ha estat el seu secret poder d´atracció que ha fet que en el seu cas em tornés una miqueta mitòman i hagi anat adquirint un darrere l´altre tots els treballs que ha anat publicant (alguns de molt lamentables com "The millenium bell", per a mi el pitjor de tots), més encara quan reconec que hi ha músics  que han fet música que sota el meu punt de vista l´han superat en qualitat i que han despertat més el meu interés i el meu favor. La resposta potser s´hagi de buscar en una paraula que estava inclosa en la pregunta indirecta abans formulada, i aquesta paraula és temps. Temps vol dir recordar el moment en què vaig escoltar per primera vegada quelcom d´ell: L´atzar va voler que fos el seu èxit pop Moonlight Shadow inclosa en el disc Crises en un lloc si més no curiós: A l´escola!! durant una classe d´anglès a principi dels anys vuitanta, quan es va publicar el disc; vol dir recordar, com si fos ahir, el primer CD que vaig comprar-me d´ell,l´ Amarok , convertit en disc de culte segons els entesos en la matèria,  i d´això  ja fa vint-i-quatre anys!; temps vol dir tornar a reviure aquella tarda amb  què amb un amic (també seguidor del músic), vam entrar en una botiga de discos del carrer Tallers i vaig trobar a bon preu (crec que eren mil pessetes) el doble vinil recopilatori "The complete" amb la seva magnífica portada de l´oreneta, mentre l´amic es comprava el "Crises" també en vinil "perquè el tenia en cinta de casset i, a sobre, mal gravat", segellant ambdues compres amb el benentès que ens deixaríem les nostres preuades adquisicions  per poder-nos-les gravar en cinta de cassette, això sí, de crom (la qualitat del material sonor bé que s´ho mereixia)... Podria continuar posant més exemples del que ha suposat la música de Mike Oldfield en alguns moments de la meva vida, en diríem dins la vessant "musical", i potser per això, per aquests moments, pels records que estan associats amb aquest pretèrit que la memòria s´entesta en convertir en perfecte i que m´aboca indefectiblement a la nostàlgia; per esdevindre la seva música en una part important de la banda sonora del meu recorregut vital; per tot això i per alguna cosa més que segur hi ha d´irracional, ha fet que jo donés al músic i als seus discos un significat que moldejat al llarg dels anys, ha esdevingut només vàlid per a mi i que només jo sóc capaç de discernir (i potser no ben bé del tot). 
Aquesta relació mantinguda amb la seva música ha tingut, com passa amb totes les relacions, els seus alts i baixos, motivada en part pel descobriment, lògic d´altra banda, de músiques que m´han agradat molt més i també, s´ha admetre, pel baix nivell musical que l´artista ens ha ofert en els seus treballs d´aquests darrers anys. Discs com "The millenium bell" abans esmentat, "Light and shade" o "Tres lunas" tots ells experiments insípids de música d´estil "Ambient" i "Chill-out" no han estat a l´alçada d´aquell que en el seu dia va fer genials creacions com "Ommadawn" "Incantations", "Amarok" o perquè no, també el "The songs of distant earth" un disc conceptual resolt a base de sintetitzadors molt agradable d´escoltar.  
I així recordant el passat, arribo al present amb aquest últim disc que després de vàries escoltes admeto que no ha aconseguit, de moment , captivar-me del tot. És un disc de cançons, onze en total, de tall pop-rock (més del primer que del segon) totes elles molt ben interpretades per Luke Spiller un cantant fins ara desconegut, ben produït,  fet amb ganes i bones intencions per part del músic instal·lat com un rei a les Bahames, però que no aconsegueix d´allò que se´n diu "enganxar". No faré una anàlisi pormenoritzada de totes les cançons, que podeu trobar en blocs especialitzats en el músic on hi entenen moltíssim més que un servidor, com en aquest de molt recomanable: http://oldfieldexposed.blogspot.com.es/, tan sols esmentaré que sota el meu parer només tres mereixen una mica d´atenció i per aquest ordre: "Chariots", per a mi la més destacable del disc amb diferència, potser perquè efectivament com s´ha mencionat en algun lloc, recorda a la mítica "Shadow on the Wall"; "Nuclear" i la que dóna títol al disc, "Man on the rocks". La resta és acceptable, correcte, però li falta, fent un paral·lelisme amb el món gastronòmic, aquella dosi de sal o de pebre que fa que et quedis amb les ganes de repetir el tast una vegada i una altra. En definitiva és un disc que es deixa escoltar però que no satisfà plenament, potser això últim degut en part a les elevades expectatives que s´havien creat arran de la tornada del músic després que el 2008 publiqués el "Music of the spheres" un disc simfònic radicalment diferent a aquest últim (se li ha de reconèixer al paio, entre altres coses, la capacitat per canviar de registre d´un disc a l´altre), i de l´ànsia generada de tenir nou material d´ell més encara després que la data de la seva publicació s´endarrerís unes cinc setmanes més del que estava previst. En fi, no és pot considerar un disc dolent però tampoc no és cap meravella, posats a comparar-lo amb un treball semblant, em quedo amb el "Earth Moving" editat l´any 89, que com aquest darrer estava totalment integrat per cançons pop i amb un resultat, des del meu punt de vista (o d´oïda, si se´m permet) molt més efectiu. Així i tot, i amb independència de l´avaluació personal que ara per ara fagi del disc, aquest ja està degudament col·locat a la lleixa juntament amb els seus altres companys de viatge, i qui sap si dintre d´uns anys el recordaré com aquell disc que vaig comentar una tarda de diumenge al meu blog, després de gaudir d´un agradable matí passejant per Collserola, quan tenia X anys menys (això sempre és una dada infalible per despertar la nostàlgia)... segur que amb el temps aquest treball haurà adquirit, com ja ho han fet fins ara tots els altres del músic, aquest significat addicional que va més enllà de l´estrictament músical i que ara, com el raïm acabat d´aixafar (d´això se´n diu follar, ves per on!), encara no té la categoria de vi anyenc. Un cop més serà la paraula temps l´encarregada de transformar-ho tot.

Segona persona.

T´has col·locat un altre cop davant meu. A la teva cara lluenta, coberta d´una pàtina de suor oliosa, han quedat impreses les seqüeles d´un son portat de forma discontínua durant una nit que no semblava que anés a trencar-se mai. Tens encara les parpelles mig tancades, com si els fes vergonya mostrar uns ulls envidreïts, xuclats d´energia i només plens del neguit que t´aclapara. Mous el cap a esquerra i dreta tot passant- te la mà per les galtes per notar-hi al palmell el tacte aspre, però extranyament agradable, d´una barba incipient que acabarà morint sota l´acció de les tres esmolades fulles d´una Gillette especial per a pells sensibles. Mentre fas aquest ritual (compost principalment de la mandra que precedeix sempre el començament d´un nou dia), observes que a la zona de la templa dreta t´han quedat maldestrament gargotejades les arrugues d´un coixí que aquesta nit semblava haver pres vida pròpia. Et mulles la cara un parell de vegades amb aigua freda, després te n´omples les conques de les mans i en glopejes per a desfer l´enganxositat d´una boca que avui sents més halitòsica que de costum. Lleugerament envermellit i amb els regalims d´aigua que van caient a la pica, em tornes a mirar. Sí, ara sembla que tens un relatiu més bon aspecte, la remullada ha aconseguit principalment rebaixar la turgent inflor de sota els ulls i ha fet reviure la teva desencaixada fesomia alleugerint, en aparença, gran part de la càrrega de malestar que manifestaves. Mentre amb els tres dits de la mà dreta escampes l´escuma per tota la barba, penses en els motius d´aquest vertigen que fa tres dies no et deixa quiet. Quan just comences l´afaitada per la patilla dreta, t´arriba ofegada del menjador una de les ensucrades melodies del famós grup suec que tu sempre has odiat i amb què l´Eva, la teva dona, indefectiblement  incorpora com a primera oració de tots els diumenges i dies festius. Malgrat que sempre et plantejes rebel·lar-te contra aquest costum seu i malgrat que sempre, també, acabes per acceptar-lo calladament per a no malmetre la vostra exemplar convivència, avui has de reconèixer que t´està produint un efecte balsàmic, fent-te sentir com un altre dia festiu qualsevol. T´esbandeixes la cara per acabar treure´t les restes d´escuma, t´eixugues amb una tovallola que notes mancada de suavitzant i t´apliques la loció after-shave, massa perfumada per al teu gust però que tant agrada a l´Eva. Et pentines uns cabells que cada dia se t´aprimen més; et poses la camisa blanca reservada per a les grans ocasions, com la del diumenge passat; i finalment dónes un cop d´ull al rellotge (regal que l´Eva et va fer pel teu cinquantè aniversari) tot deixant anar un sospir que, intueixo, tant pot ser d´alleujament com d´impaciència. Comproves que falten tres quarts per a què una unitat mòbil d´una cadena de televisió d´àmbit estatal es presenti a casa teva per a fer-te unes preguntes en la teva qualitat d´expert en fanalets voladors. Agafes ara davant meu un posat que esdevé més afectat que hieràtic. Tornes a repasar mentalment, abans de la prova final, els subtils viaranys que poden prendre les possibles preguntes; repeteixes les estudiades respostes segons el guió que portes assajant des de fa tres dies, després que, presumptament, un fanalet més atret per les promeses terrenals que les celestials, provoqués un incendi que, d´entre altres estralls mesurats per hectàrees, va causar la mort per rostiment de cent cinquanta caps de bestiar. Saps que no serà fàcil defendre la seva innocua missió d´elevar uns desitjos il·luminats per la peregrina flama de l´esperança, i que hauràs de possar-hi força greix al teu habitual magre poder de convicció, per a no deixar-te ni deixar-los caure en el negre pou de les males dites, del qual costa tant de sortir. Per efecte del més natural instint de conservació, intentes convèncer-te que en sortiràs reeixit de la dura prova. Creus que el teu prestigi (treballat amb sacrificis durant tant de temps) no es veurà afectat per un incident en què els fanalets, enlairats com a original col·lofó de la boda de la teva filla, n´estan totalment eximits de culpa. 
La música del grup suec (que encara que no te n´hagis adonat, no ha parat de sonar) augmenta sobtadament d´intensitat i nitidesa esgarrapant-te del teu imaginari monòleg. Gires el cap a la teva dreta, movent les parpelles repetidament durant uns segons, com si d´aquesta manera poguessis copsar millor la veu de l´Eva que des de la porta entreoberta et diu que si no t´afanyes, el café se´t refredarà. Li contestes amb un desvagat "ara hi vaig", em mires asèpticament per última vegada i desapareixes del meu camp visual.
Si t´haguessis quedat una estona més, si la teva orgànica impaciència per obeir els dictats dels altres, no t´hagués fet accionar els músculs de les cames abans d´hora, hauries pogut veure que dels meus tristos ulls es desprenien sengles gruixudes llàgrimes.

De la primavera al Paraíso.

Després d´unes quantes setmanes d´absència per obligats motius de caire familiar, torno a obrir les portes del meu pati. Els qui em seguiu (hi ha algú que ho faci?), us n´haureu adonat que l´hem pintat una miqueta per a què la llum que hi entri pugui romandre més clara i nítida, amb l´esperança que l´hipotètic navegant gaudeixi d´una agradable visita. La primavera, aquesta primavera tant hivernal que aquest any ens acompanya, ha aconseguit un cop més fer renèixer les adormides llavors dels testos, ha fet brollar verdes fulles de les despullades branques del roser, per acabar regalant-nos la flor amb què objectivem el nostre amor vers fermosa donzella.
"Ce´st la rose l´important" com cantava Gilbert Becaud, i la rosa és important, per exemple, el dia de Sant Jordi. L´altre, són els llibres, i pels editors i llibreters els potencials lectors que els compren.
I mireu que bé m´ho he fet venir per parlar d´un important editor, en Jaume Vallcorba, que el passat dia de Sant Jordi estava assegut a la paradeta que la llibreria La Central havia instal·lat a Rambla Catalunya, signant, no en qualitat d´editor sinò d´autor, el seu darrer llibre "De la primavera al Paraíso". Espero que en signés molts, ja que quan el vaig veure entre la tupida massa de personal que a mitja tarda omplia la Rambla, i una mica cohibit (sempre em passa el mateix), vaig demanar-li que me´n signés un (Al Ricard, amb tota la cordialitat), estava ell tot sol davant la seva obra. La seva "soledat" es feia encara més evident  per la cua que generava l´escriptor libanès Amin Maalouf assegut al seu costat, signant sense aturador el seu darrer llibre.
La meva petició, ho reconec, va estar més motivada per la seva qualitat d´editor i per l´excel·lent tasca que du al capdavant de El Acantilado i Quaderns Crema, que pel contingut del llibre que ens presentava. La poesia, i ja no cal dir si ho concretem amb la trobadoresca, no ha estat mai motiu del meu deler, francament, però pensava que mai està de més aprendre coses noves i al cap i a la fi un llibre a mi mai em fa nosa. He de dir que després de la lectura d´aquest opuscle de cent pàgines he après coses noves i, per tant, m´he enriquit una miqueta més (quin gran remei contra la ignorància el que els llibres ens proporcionen!). En la presentació del seu llibre, que es pot veure a la pàgina web de l´editorial (http://www.acantilado.es/videos/jaume-vallcorba-presenta-de-la-primavera-al-paraso-en-barcelona-43.htm), l´autor ens parlava que la raó que l´havia impulsat a escriure´l, durant les tres setmanes de vacances que té a l´agost, era per explicar-se a ell mateix allò que hagués explicat als seus alumnes (era professor de literatura a la universitat) sobre el tema del llibre que ens ocupa. Doncs bé, jo ara intentaré explicar-me breument a mi mateix (perquè no crec que ningú més llegeixi aquestes línies), el que n´he pogut extreure de la seva lectura.
Al llibre se´ns parla d´un dels principals motors que mouen la vida, l´Amor, però no de l´amor com s´entén avui dia, sinó d´una forma especial d´amor, el qual es va gestar fa nou-cents anys de la mà dels trobadors: L´amor cortés o pròpiament dit, el fin´amors. Aquest és el que trobem a la poesia trobadoresca, pròpiament denominada cansó (cultivada durant els segles XII i XIII i escrita en llengua provençal) i que, a diferència del que podríem anomenar "l´amor convencional", se´ns presenta com un amor , en diríem, "d´impossible" realització. Per aconseguir-ho, els poetes atribueixen a la receptora d´aquest amor unes qualitats tant morals com físiques tan perfectes i elevades que arriben a crear una distància del tot insalvable respecte al seu emisor, en aquest cas el poeta enamorat. Malgrat la voluntat d´aquest de fer realitat el seu desig, és a dir, de dur a terme, de fer possible la consumació del mateix amb la seva estimada (com no podria ser d´una altra manera), aquest, tanmateix, mai es veurà del tot acomplert i satisfet als seus versos de rima consonant. Aquest fet, crearà una tensió constant, una lluita perpètua per aconseguir allò que hom vol, i que esdevindrà la raó de ser necessària, la part constiuent, d´aquest tipus especial d´amor que es concretarà en la forma de creació artística de poema. La insatisfació constant comportarà en aquell qui la pateix, els previsibles sentiments de dolor, fins i tot portant-lo a l´enfermetat (encara que mai a la mort), però aquest patiment donarà lloc també a una recerca interior, experimentant així una millora en la seva personalitat; ja que el sentiment universal d´amor (de la mateixa manera que ho fa la primavera amb la natura adormida durant  l´hivern), haurà despertat, extret, dins seu les seves qualitats que romanien latents, entregant així el més elevat de si mateix per aconseguir arribar a l´alçada en què es troba l´objecte del seu desig. Aquestes qualitats es plasmaran, combinades amb ofici i art, prenent la forma de poema, de la mateixa manera que la primavera entregarà els seus fruits després de vèncer l´hivern. Aquest tipus d´amor cortés, aquest fin´amors característic de la cançó, va tenir gran influència en els segles posteriors si bé amb modificacions sobretot respecte a la receptora del desig. Quan va sorgir, les relacions entre els dos enamorats es sostenia dins de les estructures de tipus feudal, adoptant així el poeta el paper de vassall i l´estimada de senyora (midons). Posteriorment, els estilnovistes (ja en l´època en què la societat feudal va donar pas a la burgesa) van donar un pas més endavant al crear més distància en la relació d´amor, atribuint a l´estimada un paper místic, religiós, marià fins i tot,  fet que no va estar exempt de serioses "incompatibilitats" amb l´apogeu que aleshores va començar a tenir el cristianisme. Va ser finalment amb l´obra Vita Nuova de Dante en què, a través de les relacions que s´estableixen entre ell i Beatriu, hi trobem l´evolució més depurada i elevada d´aquest amor especial que va nèixer amb la poesia trobadoresca.
Això és el que jo he entès i el que m´ha quedat després de la lectura d´aquest petit gran llibre com diu un crític a la faixa que porta la segona edició. Si algú, que ha tingut a bé d´arribar fins aquí, troba que he dit alguna bestiesa, alguna incorrecció, imprecisió o vol afegir-hi quelcom, serà del tot benvingut en fer-ho dins d´aquest pati a l´apartat "comentaris" que es troba una mica més avall d´aquestes modestes línies. Només dir-vos, i per acabar, (que ja se m´està fent tard i he d´anar encara a comprar al Mercadona, fer el dinar, posar rentadores, escombrar i recitar a Sèneca), que us recomano que llegiu aquest petit assaig, en sortireu, de ben segur, més enriquits d´esperit quan arribeu al seu punt i final.