Man on the rocks - Mike Oldfield.

Arran de la nova publicació del disc "Man on the rocks" per part del músic britànic Mike Oldfield el passat quatre de març, i de la seva compra el dia següent pel que fa a la meva, m´he preguntat què té aquest músic, o potser més ben dit, la música d´aquest músic que m´hagi empès a adquirir sense pensar-m´ho  dues vegades cada nou disc que ha tret al mercat, només pel senzill fet de que era nou i portava el nom de Mike Oldfield. No he estat mai mitòman, però amb els discos d´aquest músic m´ha passat una cosa que amb cap altre m´ha succeït: tenir tota la seva discografia amb CD incloent-hi algunes repeticions corresponents a les reedicions remasteritzades i amb material extra que la companyia Universal ha tingut a bé de publicar durant aquests darrers anys (les últimes edicions han estat per a Crises i Five Miles out). També tinc alguns vinils com la seva  joia Ommadawn, la trencadora Platinum o alguns de més modestos dins la seva trajectòria com Islands, que s´han quedat muts des que el tocadiscs va passar a millor vida, però que els conservo com si fossin petites peces de col·leccionista, tot i que sé que no ho són però que, admetem-ho, ara no serien gens fàcils de trobar al mercat. Com he dit, de la mateixa manera que no he estat mai mitòman, tampoc he estat mai col·leccionista de res ni, en el cas que ens ocupa, de qualsevol material referent a aquest músic ja sigui en forma de material gràfic, de temes inèdits, d´edicions japoneses descatalogades, de singles introbables, de concerts pirates gravats fa trenta anys... Aleshores, partint d´aquestes premises, em torno a fer la pregunta de què m´ha passat amb en Mike Oldfield per a què l´hagi seguit (i el segueixi) durant tant de temps?, quin ha estat el seu secret poder d´atracció que ha fet que en el seu cas em tornés una miqueta mitòman i hagi anat adquirint un darrere l´altre tots els treballs que ha anat publicant (alguns de molt lamentables com "The millenium bell", per a mi el pitjor de tots), més encara quan reconec que hi ha músics  que han fet música que sota el meu punt de vista l´han superat en qualitat i que han despertat més el meu interés i el meu favor. La resposta potser s´hagi de buscar en una paraula que estava inclosa en la pregunta indirecta abans formulada, i aquesta paraula és temps. Temps vol dir recordar el moment en què vaig escoltar per primera vegada quelcom d´ell: L´atzar va voler que fos el seu èxit pop Moonlight Shadow inclosa en el disc Crises en un lloc si més no curiós: A l´escola!! durant una classe d´anglès a principi dels anys vuitanta, quan es va publicar el disc; vol dir recordar, com si fos ahir, el primer CD que vaig comprar-me d´ell,l´ Amarok , convertit en disc de culte segons els entesos en la matèria,  i d´això  ja fa vint-i-quatre anys!; temps vol dir tornar a reviure aquella tarda amb  què amb un amic (també seguidor del músic), vam entrar en una botiga de discos del carrer Tallers i vaig trobar a bon preu (crec que eren mil pessetes) el doble vinil recopilatori "The complete" amb la seva magnífica portada de l´oreneta, mentre l´amic es comprava el "Crises" també en vinil "perquè el tenia en cinta de casset i, a sobre, mal gravat", segellant ambdues compres amb el benentès que ens deixaríem les nostres preuades adquisicions  per poder-nos-les gravar en cinta de cassette, això sí, de crom (la qualitat del material sonor bé que s´ho mereixia)... Podria continuar posant més exemples del que ha suposat la música de Mike Oldfield en alguns moments de la meva vida, en diríem dins la vessant "musical", i potser per això, per aquests moments, pels records que estan associats amb aquest pretèrit que la memòria s´entesta en convertir en perfecte i que m´aboca indefectiblement a la nostàlgia; per esdevindre la seva música en una part important de la banda sonora del meu recorregut vital; per tot això i per alguna cosa més que segur hi ha d´irracional, ha fet que jo donés al músic i als seus discos un significat que moldejat al llarg dels anys, ha esdevingut només vàlid per a mi i que només jo sóc capaç de discernir (i potser no ben bé del tot). 
Aquesta relació mantinguda amb la seva música ha tingut, com passa amb totes les relacions, els seus alts i baixos, motivada en part pel descobriment, lògic d´altra banda, de músiques que m´han agradat molt més i també, s´ha admetre, pel baix nivell musical que l´artista ens ha ofert en els seus treballs d´aquests darrers anys. Discs com "The millenium bell" abans esmentat, "Light and shade" o "Tres lunas" tots ells experiments insípids de música d´estil "Ambient" i "Chill-out" no han estat a l´alçada d´aquell que en el seu dia va fer genials creacions com "Ommadawn" "Incantations", "Amarok" o perquè no, també el "The songs of distant earth" un disc conceptual resolt a base de sintetitzadors molt agradable d´escoltar.  
I així recordant el passat, arribo al present amb aquest últim disc que després de vàries escoltes admeto que no ha aconseguit, de moment , captivar-me del tot. És un disc de cançons, onze en total, de tall pop-rock (més del primer que del segon) totes elles molt ben interpretades per Luke Spiller un cantant fins ara desconegut, ben produït,  fet amb ganes i bones intencions per part del músic instal·lat com un rei a les Bahames, però que no aconsegueix d´allò que se´n diu "enganxar". No faré una anàlisi pormenoritzada de totes les cançons, que podeu trobar en blocs especialitzats en el músic on hi entenen moltíssim més que un servidor, com en aquest de molt recomanable: http://oldfieldexposed.blogspot.com.es/, tan sols esmentaré que sota el meu parer només tres mereixen una mica d´atenció i per aquest ordre: "Chariots", per a mi la més destacable del disc amb diferència, potser perquè efectivament com s´ha mencionat en algun lloc, recorda a la mítica "Shadow on the Wall"; "Nuclear" i la que dóna títol al disc, "Man on the rocks". La resta és acceptable, correcte, però li falta, fent un paral·lelisme amb el món gastronòmic, aquella dosi de sal o de pebre que fa que et quedis amb les ganes de repetir el tast una vegada i una altra. En definitiva és un disc que es deixa escoltar però que no satisfà plenament, potser això últim degut en part a les elevades expectatives que s´havien creat arran de la tornada del músic després que el 2008 publiqués el "Music of the spheres" un disc simfònic radicalment diferent a aquest últim (se li ha de reconèixer al paio, entre altres coses, la capacitat per canviar de registre d´un disc a l´altre), i de l´ànsia generada de tenir nou material d´ell més encara després que la data de la seva publicació s´endarrerís unes cinc setmanes més del que estava previst. En fi, no és pot considerar un disc dolent però tampoc no és cap meravella, posats a comparar-lo amb un treball semblant, em quedo amb el "Earth Moving" editat l´any 89, que com aquest darrer estava totalment integrat per cançons pop i amb un resultat, des del meu punt de vista (o d´oïda, si se´m permet) molt més efectiu. Així i tot, i amb independència de l´avaluació personal que ara per ara fagi del disc, aquest ja està degudament col·locat a la lleixa juntament amb els seus altres companys de viatge, i qui sap si dintre d´uns anys el recordaré com aquell disc que vaig comentar una tarda de diumenge al meu blog, després de gaudir d´un agradable matí passejant per Collserola, quan tenia X anys menys (això sempre és una dada infalible per despertar la nostàlgia)... segur que amb el temps aquest treball haurà adquirit, com ja ho han fet fins ara tots els altres del músic, aquest significat addicional que va més enllà de l´estrictament músical i que ara, com el raïm acabat d´aixafar (d´això se´n diu follar, ves per on!), encara no té la categoria de vi anyenc. Un cop més serà la paraula temps l´encarregada de transformar-ho tot.