A través dels vidres perlejats amb gotes de rosada emmarcats per la vella fusta de la finestra, s´observava com l´ànima negra de la nit era consumida cada cop amb més insistència per les primeres llums de l´alba que portaven la promesa d´un nou despertar. Des de l´escalfor del rònec llit, al vell li agradava imaginar-se aquesta diària representació natural que li obria les portes al seu estat de vigília, com si la nit, desmemoriada d´una missió que repetia sense treva des de l´origen dels temps, no hagués de tornar mai més a extendre el seu mantell estel·lat sobre la terra i plorés desconsolades llàgrimes en aquest aparent comiat sense retorn.
A mida que la claror del matí augmentava en intensitat, s´anava incorporant a escena la tímida polifonia matinal entreteixida pels melodiosos cants de merles i verdums, que acaronava unes oïdes que, tot i acostumades a aquesta subtil bellesa interpretativa, sempre aconseguia humitejar els ulls del vell, certament ja cansats de veure el món canviant que l´envoltava, però que encara conservaven aquella blava brillantor reminiscent a l´ozó del cel alpí en un diàfan dia de primavera.
El reguitzell de sons que arribaven a la cabana, formats essencialment per la fressa de les fulles agitades pel vent i pels cants aguts de l´ocellam que, com sagetes de la més dura al·leació, travessaven els sòlids taulons de roure martinenc que conformaven el perímetre de l´habitacle, anaren quedant ofegats pel so cracant emès per la llet que, posada a escalfar, arribava a la seva incipient ebullició.
El vell apagà el foc, i quan veié que, per efecte del refredament, una espessa capa de nata grogosa s´havia format sobre la superfície del líquid, l´agafà amb una cullera, la deixà en un plat de fusta i tirà per sobre una mica de sucre. Seguidament, abocà el fumejant i cremós líquid blanc dins d´un got de terrissa el qual embolcallà com un preuat tresor amb les seves mans tremoloses produint una lleugera arrissada del blanc contingut. Aliè als moviments del líquid que cada cop més amenaçava amb una sobtada fugida de la seva presa cilíndrica, el vell sentí com la recomfortant escalfor s´escampava com corrent elèctric des dels seus palmells fins a les més recòndites articulacions del seu cos.
El blanc beuratge, el primer i essencial amb què la natura ens alimenta al nèixer, començà a lliscar com un riu de nutritiva lava per la seva gola, introduint-se sense resistència, dins les seves entranyes com saba elaborada, per transformar-se, per mitjà de les precisses reaccions metabòliques, amb el doll de roja sang que el seu octogenari cor bombejava cada cop més feixugament cap a uns vassos sanguinis amb la missió de regar uns teixits que cada dia es mostraven més ataràctics envers a aquesta injecció de vida.
Quan el vell apurava les últimes gotes del reconstituent líquid, dues urpes començaren a gratar tímidament i rítmica la porta d´entrada de la cabana. Coneixent el sentit d´aquella crida, el vell es dirigí prest a obrir-la. Un suau alè d´aire sec i fresc com si fos engendrat per les altes muntanyes que coronaven la vall, l´embolcallà amb una tendra i càlida abraçada. Aquesta vital salutació amb la natura, que li donava l´entrada al nou dia, anava en sincronia amb la no menys expansiva d´en Spinoza, el seu fidel i despert gos d´atura que, al ser totalment lliure al reconèixer la necessitat de la veritable substància, cada matí interpretava aquella senzilla composició musical al caire de la porta, quan li arribava, a través de les seves ranures, el característic olor dolcet i lleugerament femtós de la llet crua, sinònim que aquell humà, en què dipositava tota la seva estima i raó de ser de la seva existència, s´havia desprès un cop més sa i estalvi de les negres garres de la nit. Era doncs durant aquells instants quan, després de vetllar pel plàcid son del seu mentor, el bo d´en Spinoza es retrobava de nou amb el vell, que el fustam de les parets de la cabana semblava a punt de rebentar de goig incapaç de contenir les desbordades dosis d´alegria i manifestacions del més alt honor que el gos expresava en forma de dòcils i càlides llepades a unes mans moldejades per les arrugues del temps, mentre al seu torn, el candorós home s´esforçava debades a mantenir el mateix grau d´afectuositat mitjançant suaus carícies a la molsuda carn del gos, protegida per un espès i brillant mantell de pèl de color canyella que semblava correspondre també amb l´olor.
Les efusives mostres d´alegria d´en Spinoza anaren minvant per donar pas a una anhelosa mirada fixada als ulls del vell, emmarcada per unes orelles com dos petits promontoris suaument acabats en punxa, un subtil gest el sentit del qual era tan clar com la llum que ja penetrava sense la resistència imposada per la penombra per tots els espais de la cabana que donaven a l´exterior. Així doncs, el vell s´incorporà i col·locà en un plat de fusta els roïssos del seu frugal sopar d´anit guardats per l´ocassió, que el gos, ja deslliurat dels obligats compliments, engolí amb gran deler com si de pura ambrosia es tractés.
El vell mirà com aquesta fidel criatura, l´ única companyia que tenia en aquest seu últim tram de vida, tenia tots els seus sentits dirigits al contingut del plat de fusta, tan concentrada en satisfer la primitiva tasca animal d´aplacar la fam, que no s´adonà quan el seu amo sortí de la cabana tancant la porta de cop.
Va començar a donar els primers passos, lents, aparentment indecissos per efecte de la cura que emprava a no malmetre excesivament amb les seves petjades, tota la constel·lació de dents de lleó que l´esclat de la primavera havia encatifat per tota aquella amplia vall, incondicional espectadora d´una vida que el pes ineluctable dels anys anava apagant indefectiblement. Caminà així, tot recordant a cada pas el que aquesta havia esdevingut en la seva llarga travessia construïda per les llambordes dels dies i les nits. Afloraven a la seva fràgil memòria la multitud d´esdeveniments d´uns anys sempre entregats a la causalitat determinista dels designis naturals caracteritzats principalment pels seus mètodes cruels, i tanmateix necessaris, de mantenir el just equilibri.
S´aturà als vuitanta passos, com si amb aquest simbòlic gest volgués demanar-li a la força que movia els fils vitals de totes les criatures del món, a la font de l´epistemologia, el seu desig que el camí de la seva vida també s´acabés en aquesta xifra. No volia continuar sent testimoni de la degradació a què era sotmès a pleret, volia desfer-se d´ aquells invisibles sacs carregats de nostàlgia que encorvaven les seves espatlles, volia, amb tot, posar fi als seus anys amb la mateixa dignitat amb què sempre els havia intentat viure.
La barreja de lladrucs i gemecs de perplexitat d´en Spinoza, totalment incapaç de comprendre la raó per la qual el seu amo l´havia deixat tancat dins de la cabana, el despertaren de la seva oculta demanda amb la força creadora. Es girà i observà la cabana, aquest petit reducte enmig de la vall, una humil i espartana llar que li donava aixopluc als temporals externs i comfort a les tempestes de l´ànima.
Refé lentament els seus passos cap a ella, d´on no cessaven de sonar les desesperades bordades del gos, amb la clara i determinada intenció de calar-hi foc.
L´instint animal, sempre mogut pels invisibles ressorts del Creador i que els primers aromes de primavera potencia més encara, encoratjà a la gata Perla a cometre el seu involuntari crim.
