La primavera.

Es va aixecar de la cadira de vímet situada en una diàfana estança que el seu oncle d´origen azerbaidjanès li va deixar en emfiteusi després de prendre l´eixelebrada decisió d´anar a viure de manera asceta amb una tribu d´anacorètics hotentots, i es dirigí cap als amplis finestrals rivetejats amb fusta de palissandre.

Fitava esmaperdut el panorama que se li presentava al davant. En primer terme hi havia un grup nyèbits escarransits que amb la roba lleixivada tota nyafegosa , es banderejaven sense esma i debades per les diferents paradetes de nyores, nyàmeres i de bacoretes, les quals eren fàcilment reconeixibles per l´abundant matèria esplàncnica depositada al terra i que atreia com magnets a una munió de cuïcs.

Els al·lots en qüestió no s´adonaven que aquest no era un bon viarany a seguir, i que actituds gens circumspectes envers la vida, a la llarga coadjuvaven a un més que probable dolor d´ànima, les nafres de la qual sempre són més profundes, perennes i pitjors que aquelles que pugui patir un eccehomo. Ell ho sabia per experiència.


Marrit de ser testimoni de tan penosa situació, aixecà una mica la testa i s´adonà que al costat d´aquell mur esbaldregat per una sarbatana pels ardits lansquenets durant l´última guerra, encara hi havia un munt de runa i pols que el fort oratge enlairava, provocant algun que altre eixavuiro amb el consegüent atxim. Just al seu darrere es trobaven els expeditius estibadors que s´esfetgegaven fermant les gruixudes sirgues d´una nau, tot just calafatada, als ferruginosos norais. Segons semblava, l´embarcació havia estat noliejada per transportar rolls de kènties i rotangs cap a algun imperi talasocràtic.


El breu moment passat davant el finestral el va reconfortar i el va fer sortir del seu inicial emmusteïment. Amb cara cofoia va tornar a seure a la cadira de vímet, es tapà amb la flassada i tot mirant el nivi trèspol va començar a rumiar el que esdevindria el seu particular quòdlibet: L´educció de la carbonatohidroxilapatita de la plumbagina.

Pensaments de dissabte a la tarda.

A propòsit del que serà amb tota probabilitat una de les notícies de la dècada que tot just ha començat, el terratrèmol del Japó i el posterior debat generat sobre l´elevat risc de les centrals nuclears, he llegit un article al diari Ara a cura de l´escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol, on fa esment d´un terratrèmol que va tenir lloc a Lisboa l´any 1755. Arran d´aquest desastre natural, on segons sembla va morir el 30% de la població, es va encetar un debat que encara es ben vigent: La relació entre natura i cultura, o més aviat jo diria entre natura i ser humà.

Aquest debat va tenir dos protagonistes: Voltaire que creia que la natura actuava maliciosament contra l´home, era dolenta "per naturalesa", mentre que Rosseau creia que era l´home el culpable de la magnitud devastadora causada pels fenòmens naturals fruit de la seva naturalesa gregària i de la poca previsió que en feia de que algun dia aquests poguessin tenir lloc.

I penso arran d´això que és ben curiosa la relació entre natura i home. L´home durant milers d´anys ha viscut com un mamífer més sota les lleis implacables de la Mare naturalesa. Ella el proveïa, l´alimentava però també actuava, segons Voltaire, maliciosament contra ell. Era un titella més junt amb altres sers vius i ella movia sàviament els fils de les seves vides per poder mantenir el preuat, difícil i alhora cruel equilibri. Era una manera de garantir que hi hagués de tot per a tots. Perquè tota cuca vivent és necessària en aquest teatre on tothom juga un paper important en el complex engranatge natural, i on la Mare naturalesa, directora d´aquesta obra de teatre que és la vida, s´ha encarregat durant milions d´anys que ningú tingui el paper de protagonista. Sembla ser però que en algun moment de l´obra l´home ha anat imposant la seva voluntat envers la direcció i ha acabat erigint-se com a espècie dominant i predominant. Resultat: s´ha trencat l´equilibri. Però jo em pregunto: Com és que la naturalesa, si sempre s´ha caracteritzat per la seva saviesa, ens ha fet com som,  i som d´una manera que ens fa actuar constantment en contra d´ella? Per què ha permès que una de les seves criatures (un dels seus fills) fes que la seva obra se n´anés en orris? Som paradòjicament els seus protagonistes més intel·ligents per un error seu de càlcul a l´hora de repartir els papers?

Són preguntes retòriques que a vegades deixen parcialment de ser-ho quan veiem les imatges dels terribles efectes causats per un desastre natural:

La natura ens fa saber que té encara la paella pel mànec i que serà ella la que un dia acabarà amb tots nosaltres si no deixem de portar-li la contrària, si no deixem que ella torni a portar els fils de la seva obra, si no deixem de viure constantment d´esquena a la que és la nostra Mare.

L´isard i l´ovella.

En un indret del Pirineu hi vivien una ovella i un isard. L´ovella vivia reclosa en una granja junt amb les seves companyes i d´altres animalons. Cada matí, a trenc d´alba, sortia a pasturar l´herba fresca dels extensos prats d´una vall envoltada per altes muntanyes amb grans espadats i cingles que fins i tot als mesos d´estiu restaven enfarinats de neu. Aquells d´allà dalt eren els dominis de l´isard per on campava lliurement amb els de la seva espècie. L´ovella des de la vall se´l mirava amb admiració i cert punt de sana enveja per aquesta vida que l´isard semblava gaudir amb la mateixa llibertat i plenitud que amb la que corria àgil i veloç amunt i avall de la muntanya.

Habitualment l´ovella, atreta per la figura salvatge i majestuosa de l´isard, s´apropava a la tanca que delimitava l´àrea de pastura, i es deixava veure per fer-la petar una estona. L´isard, envoltat per aires de superioritat que la trobada amb l´ovella inflava més encara, li explicava l´afortunat i feliç que ell es sentia en el fabulós món que es trobava més enllà dels terrenys de la granja, un món que ella, per la seva modesta condició, mai arribaria a conèixer, ni tan sols imaginar per molt que ell s´esforcés a descriure-li amb tot detall. Les paraules de l´isard no amagaven un clar menyspreu envers la vida gris, avorrida i d´esclavatge que l´ovella li havia tocat viure, tanmateix però aquesta no en feia aquesta lectura sinó que es sentia cada cop més atreta i fascinada per tot el que aquest li explicava. Secretament però, quan s´acomidava de l´isard, que orgullós semblava que anés a reunir-se amb els seus al mateix paradís, l´ovella es maleïa de la seva mala sort quan s´havien repartit els papers del teatre d´aquesta vida sense guió, i tornava resignada a l´estable amb el cap cot quan el sol ja es deixava caure darrere d´aquelles muntanyes que semblaven arribar fins al cel.

Un bon dia va ser l´isard que per primera vegada va cridar a l´ovella des de la tanca. Aquesta, sorpresa per l´actitud inesperada de l´isard i incrèdula de l´honor que aquest li feia, va anar-hi corrents. L´isard va proposar-li passar el dia junts per les muntanyes que ella sempre havia vist des de la vall i que ja havia assumit com el perpetu decorat de la seva vida. Tot i que la l´ovella contemplava aquesta situació (impensable dies enrere) amb cert grau de suspicàcia, les ganes de fer realitat els seus somnis eren més fortes, de manera que, sense pensar-s´ho dues vegades, va accedir a acompanyar-lo. Un cop s´havien endinsat i pres prou alçada, es varen ajeure a descansar. L´ovella gens acostumada als terrenys accidentats, ho necessitava. L´isard va explicar-li amb un fil de veu entretallada,  que el motiu real de fer l´excursió junts no era altre que fer-li saber que la seva situació "animal" havia experimentat recentment un gir radical: Havia estat exclòs del grup del que ell n´era el mascle dominant, perquè era vell i les seves potes no tenien ja ni la força ni l´agilitat per córrer com abans pels escarpats camins i talussos. Es sentia terriblement sol, trist, abatut i desemparat i amb llàgrimes als ulls demanava (més aviat li ho exigia) a l´ovella que a partir d´ara li donés més conversa, companyia i aixopluc als terrenys suaus de la granja.

L´ovella no podia creure´s el que veia i el que sentia, per part del que fins en aquell moment havia gairebé idolatrat i li va mig prometre que faria el que ella pogués, tampoc ara estava disposada a canviar la seva vida per ell, pensava.


I quan es van acomiadar a la tanca i després de tot un dia d´escoltar les lamentacions  de l´isard, l´ovella va tornar cap al seu estable quan el sol es deixava caure un dia més darrere les muntanyes. Aquesta vegada però, tornava amb el cap menys cot i amb una dosi important d´autoestima al cos que provenia, en part, de la pena de l´isard. Alhora, la nova situació d´aquest li feia pensar que la seva vida de reclusió a la granja, que fins ara havia secretament menyspreat, en el fons no estava del tot malament;  que de fet, res és el que ens pensem que sembla que és i que per a tothom hi ha més dies que llonganisses.

Rellegint Kundera

Aquel que quiere permanentemente "llegar más alto" tiene que contar con que algún día le invadirá el vértigo. ¿Qué es el vértigo? ¿El miedo a la caída? El vértigo es algo diferente del miedo a la caída. El vértigo significa que la profundidad que se abre ante nosotros nos atrae, nos seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del cual nos defendemos espantados.

Milan Kundera - La insoportable levedad del ser

El so desconegut del Taxi.

El dissabte passat vaig anar, com sol ser habitual aquest dia, a la biblioteca del barri. Després d´una estona de mirar i fullejar el contingut de lleixes i prestatgeries, vaig decidir-me pel disc Taxi del grup de Ses Illes Antònia Font. El disc era en format "digipack", és a dir, aquells que contenen el disc embalats en un estoig de cartó que s´obre com si d´un tríptic es tractés i amb el cd en una de les cares. A la part superior dreta de la caràtula hi trobo l´habitual número de registre de la biblioteca i a sota una nota que especifica: Conté Llibret. Llegint la informació de la contraportada, on hi ha els títols de les cançons, m´adono que el cd és doble, ja que, a part del disc d´audio, també hi ha un dvd amb una gravació d´un concert del grup. Sense pensar-m´ho, l´agafo i vaig a recepció on entrego el disc juntament amb el carnet a la bibliotecària tot dient-li: Hola, per agafar en préstec. Després de passar mecànicament la pistola pels diferents codis de barres (del cd, del llibret i del meu carnet), m´entrega el que li he donat i em comunica que la data de retorn és pel 14 de març. Dintre d´un mes. Gràcies. Adéu.

Un cop a casa comprovo que, sorpresa!, al Taxi d´Antònia Font li falta una de les rodes, concretament la del cd i l´altra, la del dvd, està com si li haguessin passat paper de vidre per la cara que ha de ser llegida. Constato un cop més (ja que és habitual trobar-se discs en aquest estat a les biblioteques) que el reproductor és incapaç de llegir aquelles ratlles que no continguin informació binària, les quals semblen provenir, en la majoria dels casos, no d´un continuat ús públic com caldria esperar, sinó d´actes manifestament vandàlics.

Decideixo que no cal esperar un mes per tornar un objecte del que no puc fer-ne cap ús i més important encara, per comunicar que hi falta una de les seves parts, no fos cas que en la tardança, es pensessin que me l´he quedada o l´he perduda jo.

A la tarda doncs, hi torno i em dirigeixo a la mateixa persona que m´ha atès al matí.

- Bona tarda, aquest matí he agafat aquest cd, però el cd no hi és i el dvd està tot ratllat de manera que no es pot veure. M´ha estranyat, ja que quan això passa aviseu...

La bibliotecària amb cara de aquest-paio-que-coi-m´està-explicant-ara, em respon:

-Però així què vols fer, tornar-lo?

-....!!!...?...¿....!..{...%....Sí.

I tot seguit passa mecànicament el cd juntament amb el llibret per la pistola lectora de codi de barres, i em diu com corroborant la meva informació amb la que li surt a la pantalla:

-Sí, efectivament, hi falta el cd.

-....Ah!
 ........

Ahir dissabte torno de nou a la biblioteca i mogut per un impuls de curiositat vaig directe a la zona de música. Veig que el Taxi d´Antònia Font, convertit ara als meus ulls en un objecte completament inútil, està de nou aparcat a la lleixa de la lletra A; amb el seu número de registre a la part superior dreta i amb una etiqueta just a sota que especifica: Conté Llibret.

Un bon dia per estar enamorat.

Avui justament dia dels enamorats, fa quinze anys (era un dijous) que vaig agafar un tren a l´estació de Sants amb destinació Burgos, per anar a mostrar durant nou mesos el meu obligat amor a la meva imposada pàtria. Sí, jo vaig ser un dels molts últims que encara van anar a malbaratar uns preciosos mesos a un lloc on l´absurd era el denominador comú i que ara, engolits pel pas del temps i vistos des del record, han esdevingut una mera anècdota, un buit parèntesi que m´hagués pogut ben estalviar. No parlaré ara de les experiències i batalletes vàries que hom explica en aquests casos amb l´acostumat entusiasme i que tan avorrides són per qui no les ha viscudes. Voldria però, fer palès un aspecte que als meus vint-i-dos anys encara no havia experimentat en primera persona i que durant els nou mesos en una ciutat on encara hi havien estàtues del dictador, carrers amb noms d´almiralls, capitans i generals franquistes, i col·legis públics dedicats al generalísimo (estic parlant de l´any noranta-sis), em van deixar clar, claríssim per sempre més: Ser català i més encara, parlar català, és un problema, un seriós inconvenient i un motiu de gran enuig manifestat en un mal dissimulat odi, per part d´aquells qui no ho són. Sí, és trist però no cal haver comès res de dolent; el fet d´haver nascut a Barcelona (com en el meu cas) i de tenir uns cognoms catalans,  ja és motiu suficient com perquè ja siguis mereixedor de rebre una desfavorable sentència en forma d´insult (i ja us podeu imaginar l´ampli reguitzell), i on sembla que no et quedi altre remei que demanar-los perdó. Perdó per ser bilingüe; perdó per parlar amb els teus pares per telèfon en la teva llengua; perdó per llegir un diari amb tanta pudor catalana com "La Vanguardia" (imagineu-vos!), perdó per dir Girona en comptes de Gerona, perdó per si se t´escapava un "adéu" (habla bien, coño), perdó perquè "los catalanes os lleváis todo el dinero"; perdó perquè no entenguessin que a Catalunya (perdó, Cataluña) es parlessin dues llengües si amb una ja n´hi ha prou (lo hacéis por fastidiar); perdó per fer-los ignorants, i perdó, en definitiva, per ser català, "porqué los catalanes sois españoles y Cataluña es España" (i estic parlant, recordem-ho, de l´any noranta-sis). Podríem pensar que totes aquestes manifestacions són pròpies del lloc, de l´ambient castrense i resultat de la seva preuada intel·ligència militar, però malauradament no tenien ni tenen els drets exclusius de xenofòbia i ignorància envers a una part del "seu" territori que tant estimen, ja que dia sí dia també som testimonis dels constants atacs directes o indirectes a la nostra llengua, país i cultura per part de tot "cristo" i per citar el darrer, d´un grup de periodistes de la veïna Osca durant una roda de premsa a l´entrenador del Girona Raül Agné.
Jo al llarg d´aquest anys, i en vista que els fets demostren que gastar energies en fer-los entendre què és Catalunya és com picar sobre ferro fred, he après a deixar de "sentir-me culpable de ser català" i "de demanar perdó" per passar a expressar agraïment. Agraïment a totes aquelles persones que m´ataquen pel fet de ser català, perquè el seu menyspreu fa enfortir les meves conviccions i tant els seus atacs com insults, a part de deixar-los en evidència, no em fan ferida sinó que augmenten exponencialment l´amor cap a la meva llengua i cap al meu país, que en un dia com avui no vull deixar de manifestar als quatre vents d´aquest pati.

L´anticicló i el conseller.

És sabut que ningú pot lluitar contra la força dels elements naturals. Res pot fer front a la força d´un tornado, a la violència d´un huracà, a la magnitud devastadora d´un tsunami o d´un terratrèmol. Tots aquests fenòmens posen de manifest la insignificància del ser humà envers al poder de la natura que no deixa de recordar-li que per molt que aquest intenti dominar-la, ella sempre tindrà l´última paraula. A vegades, la paraula de la natura pot deixar en evidència d´altres pronunciades per alguns dels seus despietats fills. Concretament una paraula d´aquesta en forma d´anticicló, que tan inofensius i avorrits són pels homes i dones del temps, ha fet, paradòjicament, provocar una tempesta damunt de les paraules del flamant conseller d´interior de la Generalitat. En virtud de fer complir una promesa electoral (això si, sense que serveixi de precedent, no sigui cas que ens acostuméssim), el conseller, com a portaveu d´una de les moltes ofertes que va fer el partit governant en campanya, es va proposar com a primera tasca, eliminar la limitació de velocitat de 80 km/h en alguns accessos a la ciutat comtal que el govern tripartit, en un sobtat rampell que de tant en tant els agafa a aquells que tenen la paella pel mànec, va implantar.

La raó que adduien aquests últims per dur-ho a terme, era reduir al màxim possible els índex de contaminació força alts que pateix l´àrea metropolitana de Barcelona; la raó dels que eren a l´oposició i que ara governen era lògicament la contrària, donant a entendre que la velocitat, a part de no tenir res a veure amb el porc, tampoc influia en els nivells de contaminació. No feien res més que complir amb la seva funció, pobrets: oposar-se a tot el que feia el govern per un grapat de vots que al final varen tenir amb escreix. Sembla ser, però, que l´alta presió d´aquest anticicló ha fet canviar momentàneament d´idees als que governen, de manera que s´ha ajornat la retirada del límit de 80 km/h fins que aquest s´esvaeixi, ja que ara sembla ser que aquesta velocitat és la màxima que es pot permetre en periodes anticiclònics on l´absència de corrents d´aire fa augmentar més els nivells de contaminació. És a dir que amb convergència al poder, els vehicles podran anar a 100 per hora sempre i quan no hi hagi anticicló que aleshores serà de 80. Dit d´una altra manera, quan estiguem sota baixes presions, s´obrirà la veda i a contaminar tot Déu! que el vent s´emporta ben lluny fums i fumeres, pets de vaca i de monja.
No cal dir que el partit que ara és a l´oposició i que abans governava, pregunti al conseller el perquè d´aquesta flagrant manca de coherència i de retruc li retregui que els ciutadans, ja força escanyats monetàriament, hauran de pagar 76.000 € en concepte d´uns canvis de senyalització que no calia haver fet.
I un cop més constatem, gràcies a aquesta joia d´anticicló que ens abraçarà durant tota la setmana, que els polítics només tenen clar que volen governar però sense tenir les idees gaire clares i sovint confonen els ous amb els cargols, la gimnàstica amb la magnèsia i el cul amb les témpores.