Un bon dia per estar enamorat.

Avui justament dia dels enamorats, fa quinze anys (era un dijous) que vaig agafar un tren a l´estació de Sants amb destinació Burgos, per anar a mostrar durant nou mesos el meu obligat amor a la meva imposada pàtria. Sí, jo vaig ser un dels molts últims que encara van anar a malbaratar uns preciosos mesos a un lloc on l´absurd era el denominador comú i que ara, engolits pel pas del temps i vistos des del record, han esdevingut una mera anècdota, un buit parèntesi que m´hagués pogut ben estalviar. No parlaré ara de les experiències i batalletes vàries que hom explica en aquests casos amb l´acostumat entusiasme i que tan avorrides són per qui no les ha viscudes. Voldria però, fer palès un aspecte que als meus vint-i-dos anys encara no havia experimentat en primera persona i que durant els nou mesos en una ciutat on encara hi havien estàtues del dictador, carrers amb noms d´almiralls, capitans i generals franquistes, i col·legis públics dedicats al generalísimo (estic parlant de l´any noranta-sis), em van deixar clar, claríssim per sempre més: Ser català i més encara, parlar català, és un problema, un seriós inconvenient i un motiu de gran enuig manifestat en un mal dissimulat odi, per part d´aquells qui no ho són. Sí, és trist però no cal haver comès res de dolent; el fet d´haver nascut a Barcelona (com en el meu cas) i de tenir uns cognoms catalans,  ja és motiu suficient com perquè ja siguis mereixedor de rebre una desfavorable sentència en forma d´insult (i ja us podeu imaginar l´ampli reguitzell), i on sembla que no et quedi altre remei que demanar-los perdó. Perdó per ser bilingüe; perdó per parlar amb els teus pares per telèfon en la teva llengua; perdó per llegir un diari amb tanta pudor catalana com "La Vanguardia" (imagineu-vos!), perdó per dir Girona en comptes de Gerona, perdó per si se t´escapava un "adéu" (habla bien, coño), perdó perquè "los catalanes os lleváis todo el dinero"; perdó perquè no entenguessin que a Catalunya (perdó, Cataluña) es parlessin dues llengües si amb una ja n´hi ha prou (lo hacéis por fastidiar); perdó per fer-los ignorants, i perdó, en definitiva, per ser català, "porqué los catalanes sois españoles y Cataluña es España" (i estic parlant, recordem-ho, de l´any noranta-sis). Podríem pensar que totes aquestes manifestacions són pròpies del lloc, de l´ambient castrense i resultat de la seva preuada intel·ligència militar, però malauradament no tenien ni tenen els drets exclusius de xenofòbia i ignorància envers a una part del "seu" territori que tant estimen, ja que dia sí dia també som testimonis dels constants atacs directes o indirectes a la nostra llengua, país i cultura per part de tot "cristo" i per citar el darrer, d´un grup de periodistes de la veïna Osca durant una roda de premsa a l´entrenador del Girona Raül Agné.
Jo al llarg d´aquest anys, i en vista que els fets demostren que gastar energies en fer-los entendre què és Catalunya és com picar sobre ferro fred, he après a deixar de "sentir-me culpable de ser català" i "de demanar perdó" per passar a expressar agraïment. Agraïment a totes aquelles persones que m´ataquen pel fet de ser català, perquè el seu menyspreu fa enfortir les meves conviccions i tant els seus atacs com insults, a part de deixar-los en evidència, no em fan ferida sinó que augmenten exponencialment l´amor cap a la meva llengua i cap al meu país, que en un dia com avui no vull deixar de manifestar als quatre vents d´aquest pati.