Parpelles metàl·liques.

(*)

Quan la ciutat fa el seu descans dominical, trobem les botigues i comerços amb els seus ulls tancats tot mostrant-nos la seva metàl·lica parpella. La majoria de les vegades aquesta és gris, plena de pols acumulada i amb restes del greix fosc que s´escapa de les seves comissures. Altres porten l´empremta d´algun acte vandàlic en forma d´una barroera guixada grafitera. D´altres porten tatuat el nom del seu propietari; d´altres en canvi, en demanen un de nou penjant el cartell de "es lloga" amb un número de telèfon de set xifres. Les més confiades ens permeten veure un interior d´aparadors foscos. N´hi ha que no sabem com són perquè no les deixen tancar mai, d´altres que, víctimes de la cruel pandèmia de la crisi, no podran obrir mai més. Són escasses, però, aquelles que ens fan aturar-nos uns minuts al seu davant, contemplar-les bocabadats mentre el nostre cervell ens ordena treure la càmera per immortalitzar-les abans que la pols, el vandalisme o una nova epidèmia econòmica acabi malmetent-les tot tornant-les altra vegada al avorrit gris metàl·lic.

(*) Foto d´una parpella tancada del carrer Santa Eugènia del barri de Gràcia de Barcelona.

The secret of Kells.

Enmig del l´alt grau de realisme gràfic a que han arribat les pel·lícules d´animació gràcies a tota l´artilleria tecnològica d´última generació que es possa en joc en cada combat i on l´espectador no queda immune d´un cert embafament per l´extrema pulcritud digito-perfeccionista, sorprén gratament retrobar-se amb aquest delicat metratge on es recupera el traç senzill i bidimensional, de caire un pèl naïf , tan característic de les pel·lícules d´antany, però que tanmateix també serveix per farcir-lo de nombrosos detalls multicolor que fan de cada fotograma un goig visual per a ser contemplat com si d´una pintura es tractés. The secret of Kells ens dóna una explicació de la llegenda que hi ha darrere de l´elaboració del  foli 34 del famós Llibre de Kells (Leabhar Cheanannais, en irlandés) també conegut com l´Evangelari de Sant Columba i on apareix el cèlebre monograma de l'Encarnació, compost de les lletres Xi (Χ) i Ro (Ρ), que són les dues primeres lletres de la paraula "Crist" en grec (ΧΡΙΣΤΟΣ).



Pàgina Xi Ro del Llibre de Kells


A la pel·lícula doncs, ens trobem amb en Brendan, un noi orfe que viu a la població irlandesa de Kells governada pel seu oncle, l´abad Cellach, dedicat en cos i ànima a la construcció d´una gran fortificació que ha de protegir el poble d´un possible atac per part dels habitants del nord. La vida del jove es veu trasvalsada quan a Kells arriba l´abad Aidan fugint de la invasió vikinga que ha deixat assolat el poblat veí d´Iona. Aquest li mostra el mític llibre d´aquell indret (que ell ha salvat de la destrucció bàrbara) el qual va ser començat per Sant Columba dos-cents anys enrere i continuat posteriorment pels seus deixebles.

Veient l´entusiasme del noi al contemplar les il·lustracions del llibre, li encarrega l´elaboració de la pàgina Xi Ro (encara en blanc), una pàgina que serà, segons ell, d´una bellesa que farà transformar les tenebres en llum. Per aconseguir aquest propòsit, en Brendan haurà d´atravessar les muralles de Kells i endinsar-se al bosc, a un món desconegut on es trobarà amb l´enigmàtica fada Aisling que l´ajudarà a descobrir els misteris, les llums i les foscors que s´amaguen més enllà de la protecció del poblat fortificat i que el portarà finalment a completar, anys desprès, la pàgina més emblemàtica del llibre d´Iona i Kells.

Aquesta producció franco-belga-irlandesa va ser estrenada a Catalunya l´agost passat i no cal dir que al costat de l´esperada i supercomercial Toy Story 3, va passar per les sales sense pena ni glòria.

Vull fer una menció especial a la banda sonora del film a càrrec del compositor francès Bruno Coulais (autor entre d´altres de la música dels films Le peuple migrateur o Les Choristes) que per l´ocassió ha optat, com no podia ser d´una altra manera, per una partitura farcida de delicades melodies i amb força reminisències al folklore celta. La qualitat musical acoblada a la bellesa de les imatges fa que en alguns moments la pel·lícula arribi a destilar pura poesia. 

Una petita perleta, que no per petita és menys valuosa sinó que mereix ser igualment lloada com les grans.

Banderes del Vaticà: 2.95 €/metre.

Fa uns mesos, concretament des de que "la roja" va guanyar el mundial, que no m´atreveixo a mirar els balcons de segons quins edificis de segons quines zones de Barcelona, per por que em pugui agafar una sobtada pujada de tensió amb les conseqüències terribles que això pot comportar pel meu cervell ja força malmès. Partint sempre del respecte que s´ha de tenir envers qualsevol ideologia que hom pugui tenir, no treu això, que no deixi de sorprende´m quan, impulsat per una força extranya, se m´acudeix mirar les balconades d´alguns edificis. Hi ha persones que senten una especial predilecció per expressar la seves tendències polítiques, religioses, esportives o sexuals tot penjant la corresponent bandera al seu balcó, complint així el seu desig de voler manifestar obertament  als seus conciutadans/nes el que sent, pensa o practica en l´habitacle que hi ha darrere la peça de tela subjectada als barrots de la barana. Jo, de moment, no he penjat encara cap bandera o pancarta però en canvi, m´expresso a través d´aquest modest pati de llums. Tot és qüestió de gustos i com diu la dita, contra gustos no hi res escrit. L´ important és tenir la llibertat de poder expressar-se, i també de la llibertat de poder opinar sobre aquells que lliurement s´expressen.

I així doncs, que ahir dilluns dia de Tots Sants, decideixo donar una volteta per la part alta de Barcelona, també coneguda com la zona pija, amb el meu mp3 marca iPOD (per no desentonar massa amb l´entorn) i trobo la meva primera sorpresa a la cruïlla Beethoven/Diagonal just a l´edifici on a la planta baixa es troba la seu de Catalunya Ràdio. Empès per la força invisible abans esmentada, aixeco el cap i en un dels balcons de l´edifici hi trobo una bandera espanyola ocupant tot el llarg del balcó i col·locada a la part de sobre (tapant, vull pensar, l´escut per comptes del pollastre) la bandera del Vaticà. El veí del pis de sota, en canvi, no es va matar pas gaire i va optar per una senzilleta bandera espanyola amb un formós toro d´Osborne ocupant la franja "gualda" central, en un clar gest per demanar al Pontífex que ja possats a consagrar la Sagrada Família,  també fagi un gest per a una altra gran obra d´art, no molt lluny d´allà, com és la plaça de toros "La Monumental" tot derogant la llei que prohibeix els toros en la comunidad autónoma de Cataluña.

La veritat és que vaig penedir-me de no portar la càmera, ja que poder fer una foto on en la part inferior es veiés la seu de Catalunya Ràdio (la ràdio nacional de Catalunya) i just uns metres més amunt els esmentats balconets cañi, hagués estat digne d´una nominació als premis Pulitzer (fantasmada apart). Potser un dia d´aquest m´acosti i la fagi.Continuant la meva caminata i una mica recuperat d´aquest esglai inicial, vaig trobant-me, a mesura que enfilo els carrers situats a la dreta de la Diagonal (direcció Martorell) amb més banderes del Vaticà groguiblanques penjades als balcons, quedant-me jo cada cop més grogui i de pasta del tubercle ingerit la nit abans, tal i com marca la tradició. Sobtadament però, les manifestacions pro benvinguda Papal es van anar cada cop fent més minses a mesura que tornava al barri de Gràcia on van desaparèixer del tot per donar pas a algunes perpètues banderes estel·lades de fulla perenne (perpètues i perennes com l´objectiu que persegueixen, al pas que anem).

És significatiu doncs constatar que els tòpics no ho són perquè sí, i sempre hi ha quelcom de cert en ells. Per tant no anem del tot desencaminats al fer l´associació mental de que a la part alta de Barcelona hi viu gent acomodada/rica , per tant conservadora i de dretes, per tant catòlica, i en canvi a Gràcia hi viu gent treballadora, d´esquerres, laica i kumba. ¿Curiós no, aquest repartiment de banderes i per tant de tendències en funció de la zona on estem? Per cert, a Gràcia encara no he vist encara cap bandera Vaticana, però a la Casa Cotton Reus situada al carrer Escorial entre Travessera de Gràcia i Pi Margall en venen a l´engròs a 2.95 €/metre. Si algú li´n falta ja ho sap on trobar-ne, però que no pateixi per quedar-se´n sense, que pel que he pogut veure a través de l´aparador el rotllo era a dia d´avui (a cinc dies del gran xou) encara força gruixut, o sigui que encara tenen tela per estona.

En vista d´aquesta febre "banderil" en la que estem immersos, potser em deixo contagiar la propera vegada que vinguin a tocar els estimats U2 a Barcelona, i prengui la sana decisió de penjar al balcó la bandera de la gran nació irlandesa (que potser també vendran al Cotton Reus a l´engròs).

Die Welle (L´onada).

¿Es pot repetir un altre règim dictatorial a Alemanya?, aquesta és la pregunta amb que el professor de secundària Rainer Wenger comença un projecte d´una setmana dedicat a explicar el què s´entén per una Autarquia.
Mica en mica es van desgranant durant les classes els principis d´un sistema totalitari, basats en la disciplina, l´obediència, l´importància de la figura del líder per dirigir una comunitat unida per uns interessos i ideals comuns.

El projecte-experiment dut a terme pel profesor va més enllà de la simple teoria i per possar en pràctica el que és un sistema autoritari decideix aplicar a la classe els trets característics d´aquest. Ell és escollit com a líder del grup, de manera que a partir d´ara els alumnes hauran de fer el servir el tractament de vostè i li deuran un respecte; s´imposa una uniformitat consistent en una camisa blanca i texans; també s´escolleix el nom del grup del que ara tots en formen part (l´onada),  el logo i inclús la salutació. Es crea per tant una petita secta en la que tothom qui no segueixi les seves directrius
-arbitràriament establertes- serà sistemàticament rebutjat i fins i tot vexat. Tota aquesta combinació és mescla formant un cóctel Molotov que cala  fons en uns alumnes que la tendra adolescència els fa mentalment moldejables, fins al punt de dur a terme fora de les parets de la classe els principis del grup creats en aquesta i on fins i tot el professor n´acaba sent víctima creient-se el seu paper de venerat líder. Un experiment, que per tant, agafa vida pròpia i que finalment surt fora de control amb un resultat tràgic i colpidor, però que ens fa possar la pell de gallina al constatar què fàcil que és contestar la pregunta del començament. ¿Es pot repetir un sistema dictatorial? i és clar que sí. Només falta agafar un grup de joves desencantats que tant abunden en les nostres societats, on a més de crisi ecònomica també hi ha la perpètua crisi de valors, i col·locar-hi al bell mig del grup un fanàtic per fer-los-hi un bon rentat de cervell. ¿Podem evitar que això passi?. Crec que si, tot i que el perillós fanatisme d´ultra-dreta comenci a treure el nas per alguns països d´Europa, som a temps d´evitar-ho si es combat la ignorància de les noves generacions respecte a la història més recent.
La pel·lícula va ser estrenada el 2008 i està dirigida per Dennis Gansel i està basada en una història real.
Una altra pel·lícula per l´estil que fa possar els pels de punta és Das Experiment del director Oliver Hirschbiegel, consistent un experiment en que durant  uns dies, es tanquen 10 persones que fan el paper de presos amb altres 10 que fan el de carcellers i on, entre altres aspectes, ens permet veure que la crueltat i la violència són inherents al ser humà independentment de la educació, cultura i formació que aquest pugui tenir.
No cal dir en quin moment de la història recent convergeixen els "experiments" duts a terme en ambdues pel·lícules, que si d´alguna cosa ha servit és per fer-nos veure a tots de la importància i de la necessitat que un altre error com aquell mai més es pugui tornar ni tant sols a insinuar en el futur.

Ein Engel singt.

Habt ihr euch jemals gefragt, wie es die Stimme der Engels klingt? Vielleicht sieht es eine dumme Frage aus aber ich kann bestätigen, dass ich sie vor kurzem gehört habe. Das Ereignis geschah, als ich vor drei Tage im Internet Videoausschnitte von dem griechischen Komponist Yanni suchte. Ich fand verschiedene Videos, die von seinem erfolgreichen Konzert "Live at the Acropolis" gehorten. Ich kannte es schon, da ich das CD kaufte, als es im Jahr 1994 veröffentlicht wurde. Jetzt habe ich die Gelegenheit gehabt, die Musik mit ihren entsprechenden Bilder zuzuschauen. Eine Musik, die ich damals nicht konnte, hören zu lassen. Ich gebe zu, dass ich Tausendmal das CD gehört habe. Trotzdem gab es weniger Musik im CD hinzugefugt, als es im Konzert gespielt wurde. Eine dieser Lieder war Aria, die es um eine freie Version der Oper "Lakme" von Leo Delibes ging. Ich bin noch erstaunt und überrascht, nachdem ich die atemberaudende Darstellung der Singerin Darlene Koldenhoven zugeschaut habe. Ihre feine fehlerlose wunderbare Stimme sieht aus, von anderer Welt zu kommen. Sie singt wie die Engels, weil sie ein blonder Engel ist. Wäre es eine Sünde, sich in sie zu verlieben? Wollt ihr selbst feststellen, was für ein Gefühl nach den vier Minuten bleibt? Live at the Acropolis - Aria

Ja tenim la solució!

Els dies laborables, mentre esmorzo, acostumo a veure les notícies del canal 3 24. Acte, que per començar el dia, és certament una mica temerari i masoquista en vista de com està últimament el pati (inclòs el de llums). Qualsevol dia d´aquests, el café amb llet i les torrades entraran en "singular batalla" i deixaré el resultat a mig digerir en algun dels vagons de la Línea 4 direcció Trinitat Nova (correspondència amb línea 11). Avui divendres, la causa del meu desassossec matinal ha estat deguda després d´escoltar les insòlites declaracions d´un paio anomenat Gerardo Díaz Ferrán, president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, Ceoe, també coneguda com "la patronal". En les seves estones lliures, es veu que també fa de president del Grupo Marsans, grup format per un seguit d´empreses dedicades al sector del turisme i que, ves per on, des del mes d´abril d´enguany es troba sota concurs d´acreedors. Trobarem a faltar aquell anunci en que sortia el simpaticot Ramontxu (presentador del mític Grand Prix, entre d´altres programes de divulgació científica) dient amb aquell català tan xava i alhora tan nostrat allò de "viaxes Marsans da tota confiansa". Confiança i fé que hauran de tenir els treballadors de les moltes oficines de Viajes Marsans escampades per la ciutat, per arribar a cobrar algun dia el que els hi pertany.

Doncs bé aquest individu, que pels càrrecs que ostenta deu ser un mileurista (diari), ha deixat anar aquesta perleta:

"Para salir de la crisis hay que trabajar más y cobrar menos".

És a dir, just el contrari del que fan els bacallans com ell que és cobrar cada cop més i treballar menys a costa d´estafar a les persones que tenen al seu càrrec.
Jo he intentat, apart de procurar que la combinació del café amb llet i les torradetes estigués ben tranquileta al meu estómac, traduir en xifres aquesta frase, la qual a hores d´ara, ja roman dins la selecta esfera de les grans teories econòmiques mundials que han contribuït a salvar el món del col·lapse.

O sigui, senyor Gerardo Díaz Ferrán, que per sortir de la crisi, el senyor Y o la senyora X que treballen 40 hores setmanals cobrant un sou brut de 1000 euros al mes i pagant un lloguer de 750, ara han de treballar, possem 60 hores setmanals cobrant 600 euros i continuar pagant 750 euros de lloguer. No sé, no sé, senyor Gerardo Díaz Ferrán president de la patronal Ceoe, vosté em perdonarà, però jo no ho acabo de veure clar del tot, això. I no malpensi, que vosté no té cap culpa de que jo no entengui el sentit intrínsec de les seves paraules, ha de tenir en compte que jo sóc un simple i vulgar treballador que no té el cervell adaptat per arribar a entendre segons quins assumptes de caire macroeconòmic, ni tindrà mai la categoria intel·lectual amb que Déu ha beneït la seva soberana persona. De la mateixa manera que vosté tampoc sabrà mai el que és viure amb 600 euros al mes, pagant 750 de lloguer i treballant 60 hores per sortir d´una crisi que vosté, entre molts d´altres, han creat i que nosaltres, els vulgars treballadors, estem pagant. Perquè si algun dia ho arribés a saber, senyor Gerardo Díaz Ferrán, potser s´adonaria que el que ha dit és una gran bestiesa.

Cada cop estic més convençut que hauré de veure el Pocoyó mentre esmorzo en comptes del 3 24, tindrà de ben segur un efecte més positiu per a les meves digestions i per a la meva salut mental. La ignorància d´alguns fets/notícies/estirabots sempre ha contribuït, en gran mesura, a augmentar el meu grau de felicitat.

No news, ¿good news?

El periodista amb set de notícies entra a les nou del matí a la redacció de la que ell n´és el cap. Destija bon dia a les set persones que té al seu càrrec les quals es troben des de fa un parell d´hores, immersos en la seva tasca diària de recopilar tots aquells sucesos que tinguin un mínim de gruix per arribar a la categoria de notícia. Aquests seran explicats durant l´informatiu del migdia a la nombrosa i fidel audiència del país, pel mateix qui tot just acaba d´entrar per la porta desitjant-los l´acostumat  i puntual bon dia trufat d´una flaire de loció after-shave. L´emanació, que primera hora resulta objectivament fresca i agradable pels narius de qui l´envolten, evoluciona, a mesura que transcorre el matí  i augmenta l´estrés, en un aroma subjectivament empalagós, com a conseqüència d´una inevitable reacció a l´epidermis del primer amb el resultat d´una excreció, indesitjablement copiosa, de les seves glàndules sudorípares.

S´asseu a la seva cadira i deixa damunt la taula el got de plàstic que conté un café curt fumejant munyit de la màquina expenedora a canvi de 0.35 € i pensa, des que van pujar el preu fa sis mesos, que potser ara seria millor comprar càpsules Nespresso. Engega l´ordinador i en l´intèrval de temps transcorregut fins que l´aparell està totalment operatiu, s´acaba el café amb tres ràpides glopades. Li cremen la gola, però necessita aquesta sensació un pèl massoquista, per estar, ell també, plenament operatiu. La resposabilitat del càrrec li ho exigeix.

Clica l´accés directe d´un arxiu on diàriament troba una selecta collita de notícies que les set persones a càrrec seu han extret de les principals agències de notícies abans que ell arribés. Aquestes passaran de nou pel tamís del seu savi i sempre encertat criteri, un sisé sentit per veure més enllà de la notícia que els anys d´ofici ha anat afinant i que l´ha portat a ocupar l´envejable càrrec de redactor en cap. Avui però i per primera vegada, l´arxiu és buit. Descartant el sempre recurrent error informàtic, els seus subalterns-que per una qüestió de correcció política ell prefereix anomenar-los col·laboradors- li informen que el seu arxiu és buit perquè avui no s´ha produït cap mena de notícia. Descartant també una suposada i inacceptable presa de pèl per part dels seus col·laboradors -que de fet, voldria anomenar-los subalterns- comprova que efectivament el que aquests li han dit -que ben mirat, més s´estimaria anomenar-los pixatinters- és inexplicablement cert. Avui no  hi ha res per explicar. No hi ha hagut cap topada que hagi ocasionat alguna retenció en hora punta a les principals vies d´accès a la gran ciutat, els transports públics han funcionat amb puntualitat suïssa sense que cap incidència tècnica hagi ocasionat retards que poden superar en alguns casos els vint minuts. A nivell polític, el partit que governa s´ha dedicat a servir eficientment el país des de les diverses administracions tal i com va prometre en plena campanya, l´oposició per la seva part no ha fet l´acostumat acte de presència per criticar la mala gestió del govern i per afirmar,un cop més, tenir la sol·lució de tots els problemes presents i futurs, que només serà donada, ves per on, a canvi d´un bon grapat de vots. Tampoc no hi ha hagut cap manifestació ni per protestar "en contra de", ni per reivindicar "els drets a favor de", ni per voler menys, ni per demanar més, ni per prohibir, ni per autoritzar. En el terreny esportiu, els entrenaments del dia han transcorregut amb perfecta normalitat, sense que cap entrenador d´un primer equip donés la nota cantant una victòria prematura, sense que cap analfabet amb cervell de sargantana s´hagi sentit molest al sentir parlar un idioma diferent al seu, ni sense que cap jugador arribés tard a la convocatòria de les 11:30 per haver-se quedat abduït fins a trenc d´alba per la lectura de L´Ulisses de Joyce. El nombre d´aturats avui no ha augmentat i s´ha mantingut en la xifra de set dígits que fa anys ostenta. No hi hagut cap novetat editorial, cinematogràfica,o discogràfica. Cap inundació, incendi, huracà, tornado, calamarsada, sequera o plaga de llagostes.Cap nou premi Nobel. Cap atac verbal ni tribuno-constitucional al català ni a Catalunya per part dels defensors i garants de la (seva) llibertat. Res de res, avui tot ha estat una basa d´oli. És clar, que la set de notícies del  periodista podria ser sadollada tot informant que gran part de la població mundial viu en condicions d´extrema pobresa, que cada dia mor una quantitat ingent de persones d´inanició així com a conseqüència dels nombrosos conflictes bèl·lics de caràcter endèmic.Però això, apart de suposar d´una demagogia recurrent, ja fa temps que ha deixat de ser notícia, de la mateixa manera que no ho és que un gos mossegui un home sinó que un home mossegui a un gos.

Al periodista amb set de notícies cap d´una redacció amb set persones al seu càrrec, ja fa estona que se li ha produït a la epidermis la reacció entre l´after-shave i l´excreció de les glàndules sudorípares, les quals, en vista dels insòlits aconteixements, avui han excretat més del que acostumen.

Quan manquen dues hores per a que comenci l´informatiu, es dóna per vençut en la seva inútil recerca. El seu cos entra en un estat de relax involuntari com a resposta de la tensió acumulada al llarg d´un matí, paradoxalment, erm de notícies. Durant aquest moment d´estat semi-hipnòtic, experimenta un aïllament de tot allò que l´envolta i pensa en la seva vida. Ben mirat tampoc hi passen grans coses, tot transcorre dins d´una gris i lineal normalitat. Que ell recordi, l´últim incident digne de menció es va produir fa cosa de tres setmanes, quan se li va espatllar la rentadora com a conseqüència de menystenir, en cada rentada, l´ús de Calgón Antical, producte recomanat per tots, absolutament tots, els fabricants de rentadores.

Amb aquests transcendentals pensaments al cap, el cap de la redacció entra al plató nº1 on en deu minuts la seva cara apareixerà a les caixes plasmàtiques -però igual de tontes- de les llars d´un país expectant per escoltar i veure el que es decideix que sigui escoltat i vist del que passa al món.

- Senyores i senyors bona tarda, avui els hem de donar la pitjor notícia de totes les que s´han donat fins ara, i és que avui, benvolguts telespectadors, no hi ha notícies.

I això és tot, recordin que poden tenir més no-informació als canals i emisores que són financiades amb els diners recaptats dels seus nombrosos i elevats impostos.

Fins demà a la mateixa hora i que acabin de passar una bona tarda.

I tot seguit comença  a sonar la melodia corresponent al nou capítol del serial de tarda on avui, excepcionalment, tampoc hi passa gran cosa.