Concurs.

Platja. Sis lletres que iniciaven el que havia de ser el punt i final de la seva història. Un punt i final que en cap cas significava la fi de res, sinó una continuació de molts dels seus punts suspensius. Cap a la platja menaven els seus passos mentals, dirigits per una veu interior que repetia constantment aquella frase determinista maldant per incorporar-se a la polifonia de la seva atzarosa existència. Prenent la solitud per companya, es pregunta per l'origen d'aquell missatge que no pot obviar si vol prendre part en el joc dels lletraferits. On l' ha sentit? No hi apareixia també un dinosaure en un contingut similar? On ha vist aquell reguitzell de paraules entreteixides en diferents sintagmes? Potser al diari a través del qual, ara, havia escollit per informar-se. El frec de la sorra contra la sola de les sabates fa esvair tota la retòrica de les preguntes i la incertesa de les possibles respostes. Agombolada per la remor de les onades, la seva pròpia veu deixa anar als quatre vents la frase que ha de donar un final segur a la contingència de qualsevol començament: Quan es va despertar, es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú. Estava sol a la platja.

Enya, coming soon (at last!).

Ja ha arribat la tardor i amb ella tots aquells esdeveniments, fets i actes que li són pròpis i inalienables: La caiguda de les fulles dels arbres caducifolis; el vol dels ocells migratoris cap a latituds més càlides; la reducció de les hores de llum degut al moviment de traslació de la terra; la dèria en què entra l'homo sàpiens per apuntar-se a tot tipus de cursos, cursets i tallers ja siguin d´idiomes, dibuix, zumba, natació o microbiologia (l´assistència als quals acostuma a donar signes de debilitat per Tots Sants); l´acte d´amagar el ventilador i treure l´estufa (en diem estufeta, perquè només fa fresqueta); l´olor a castanyes torrades... i molt de tant en tant, com si fos un fenòmen astrològic d´aquells que pot ser observat un cop cada trenta anys, també apareix i de forma exclusiva durant aquestes dates tardorenques, la cantant irlandesa Enya, que abandonant temporalment la reclusió del seu castell, es mostra a la humanitat tota per posar-hi la seva tan personal i característica banda sonora.

Doncs bé, en aquest 2015 podem dir que serà una d'aquelles escases tardors en què tindrem un nou treball d'Enya, fet que no es produïa des del 2008, és a dir, que des de feia set anys (!!) que no sabíem res de la seva persona. Res vol dir, res. Misteri absolut sobre la seva vida, obra, miracles si   s'escauen, i fins amb el que semblava un abandó de la seva pàgina web oficial al portar més de cinc anys sense ser actualitzada. Curiós aquest hermetisme, tractant-se d'algú que té el privilegi de comptar amb milers de seguidors que l'han portat a ser una de les persones més riques del seu país comptant vendes de milions de discos a tot el món. Curiosa i misteriosa manera de fer i de procedir, com ho és també la seva música que, malgrat que es digui "que sempre és repeteix", ens continua enganxant i seduint de la mateixa manera que ho va fer ja amb aquell llunyà i mític "Watermark" l'any 1988. Què tindrà la música d'aquesta artista que fa que malgrat el temps transcorregut des del seu darrer treball continuï despertant tantes expectatives i tant de deler per saber d´ella, per escoltar el seu nou disc, la seva veu angelical? Potser sigui degut precisament a això mateix, que ha passat tant de temps (my!, my! time flies!) que ha aconseguit que l´oblit inevitable a què es veuria abocat qualsevol artista immers dins d´un silenci tan llarg, s´hagi metabolitzat en el seu cas (sempre tant especial) en esperança i desig de veure exposat a les botigues el seu nou treball, comprar-lo, tenir-lo entre les mans, treure-li la celofana, olorar-lo, llepar-lo si cal, i escoltar-lo al reproductor de cd' s tal i  com s´acostumava a fer en temps no tant pretèrits.

En el moment d´escriure aquesta entrada, la informació que tenim del disc és molt escasa, per no dir nul·la. No sabem encara quin dia es publicarà, ni el títol, ni la portada (que espero no arribi als nivells de cursileria-kistch de la del seu darrer treball). Només tenim clar que tindrem notícies aviat, "coming soon" se´ns anuncia la pàgina web, en què podem escoltar un fragment de 20 segons d'una de les peces del seu nou disc. Divendres passat també es va publicar al seu canal de youtube un altre fragment de només 15 segons. Ja fan bé de servir la informació en comptagotes, no fos cas que després de tanta sequera, ens agafés un cobriment si la rebessin tota de cop. No saben res els del departament de màrketing per crear expectació!

A jutjar per aquests 35 segons de música, podem aventurar-nos a dir sense por a errar el tret, que en aquesta ocasió tampoc hi haurà sorpreses notables respecte de línea seguida en treballs precedents. Però, ben mirat ha de ser així perquè si n´hi haguessin, si la cantant decidís canviar de registre i introduir-hi elements del tot aliens al que ha sigut la seva manera de fer fins ara, aleshores ja no seria Enya, ja no seria aquesta marca registrada, un producte amb un estil únic i tant reconeixible, que malgrat repetir-se, tant agrada a milions d´oïdors dels cinc continents (al Japó es veu que "flipen" amb ella). Perquè, si pensem bé, quantes coses sempre són el mateix, i les continuem consumint perquè ens agraden? No són sempre el mateix, per exemple, la coca-cola, les patates fregides Lays o els donetes...? 

Enya ha trigat set anys a treure un nou disc, el periode més llarg de temps que fins ara ha invertit entre dos discos, on normalment en trigava una mitjana quatre (jo he trigat set mesos a escriure una nova entrada en aquest blog). S´ho ha pres amb la mateixa calma amb què ens deixa després de sentir les seves melodies. Un llarg lapse de temps en què espero que tot i mantenir-se inevitablement dintre del seu registre, hagi servit per crear composicions a l´alçada del que, fins ara, és per a mi el seu treball més reeixit: "A day without rain" de l'any 2000. Com deia un dels millors títols d'aquest disc, Only time, només el temps donarà resposta a aquesta esperança. Un temps d´espera i de desesper per part dels seus seguidors, que després de set anys està arribant a la seva fi. Més informació coming soon, això sí, de moment plens d´il·lusió, goig i abelliment que ja no ve d'aquí Manela...

I per anar fent boca i mentre comencem a albirar el que ens depara el futur musical, en una propera entrada del blog explicaré la història que s´amaga al darrere d´aquesta esquerda que s´observa a la part superior de la caixa del cd abans esmentat " A day without rain". Coming soon, també (i si en tinc ganes).

  

Efemèrides.

Va, vinga, abans de començar a deixar soltes per aquest pati el manat de paraules i oracions que m´han portat a encapçalar-les amb aquest títol, posarem primer un tallet de cultura al brou que tot just s´està coent, que sempre l´ajuda a fer-lo més saborós, més encara si el resultat de la composició final s´esdevé, a hores d´ara, del tot incert. Etimològicament efemèride ve del grec  ἐφημερίς, que vindria a significar literalment "la narració de cada dia". I aquestes narracions diàries ens recorden allò tant de positiu com de negatiu que tal dia com avui va succeir temps enrere, i també per adonar-nos-en que de les poques coses certes que hi ha en aquest món és que el "tempus fugit" i caldria afegir en català: "a tota llet".
I com qui no vol la cosa, entre les dolentes i pitjors notícies que ens engalten sense treva, durant aquests dies ens recorden en forma de narració diària a través dels mitjans de comunicació, que aquest any es compleixen vint-i-cinc (vint-i-cinc!!!) de l´estrena de la pel·lícula Pretty Woman. Una efemèride amb majúscules, sí senyor. Es veu que per celebrar-ho, una cadena de TV dels Estats Units d´Amèrica del Nord ha reunit part de l´elenc que va donar vida a aquest conte de fades modern per excel·lència, que després de projectar-se amb èxit rotund a les sales de cinema (eren altres temps), les televisions no s´han cansat mai d´emetre (segons diuen, diuen, diuen, més de 150 vegades) ni els espectadors de veure-la fins aprendre´s els diàlegs de memòria (diuen també, que ha estat líder d´audiència totes les 150 vegades). De la celebració en qüestió se n´han filtrat unes quantes fotos fetes durant l´enregistrament del programa (que s´emetrà la propera setmana), en què es pot veure un Richard Gere amb el cabellet tot ben blanquet, fent un petò poc entusiasta a una Julia Roberts que en altres imatges en què se la veu somrient, ens ve a demostrar que la cirurgia estètica cada vegada està més a prop de convertir-se en una ciència exacta. I ja han passat vint-i-cinc anys. I jo, quan ara em recorden l´efemèride, recordo també com si fos ahir que la vaig anar a veure el mateix dia de l´estrena al ja desparegut cinema Balmes de Barcelona, dins d´una sala plena de gom a gom; jo sentat a una butaca que havia quedat lliure en les primeres files de l´extrem esquerre, amb el coll girat cap a la dreta i cada cop més captivat a mesura que la història s´anava descabdellant davant la meva mirada encara adolescent, que com el cinema, també ja ha desaparegut.
 
Però movent-nos del terreny visual i passant al de l´audio, tant o més important per a mi que el primer, aquest any també es commemoren, per dir-ho així, les noces de plata de la publicació d´un disc que ha vist per fi la seva reedició aquest any 2015 (portava temps descatalogat). Em refereixo al cd "Waiting for Cousteau" del músic francès Jean-Michel Jarre, un dels molts artistes que m´han acompanyat durant el meu recorregut vital i del qual per motius diversos (principalment monetaris) encara em mancaven uns quants treballs seus per acabar de completar la seva discografia, entre ells, aquest que ara ens ocupa. Aquest disc és, per a mi, la seva composició més madura i, potser per aquest motiu, la més arriscada i trencadora si la comparem amb la línea que havia seguit en les seves obres precedents, fet que converteix aquest disc, sota el meu punt de vista, en el millor de tots els que ha realitzat fins a dia d´avui. I la raó que motiva tant adjectiu elogiós, rau en gran mesura en la peça  de 46 minuts de durada que tanca el disc, titulada "en attendant Cousteau". Es tracta d´una melodia...com definir-la?, atmosfèrica, líquida, embolcallant, hipnòtica, tota puntejada per unes delicades notes de piano i farcida de sons marins i etèris que et transporten a les solitàries, inhòspites i tranquil·les profunditats oceàniques. Una suite en definitiva plàcida i relaxant, que escoltada amb auriculars i a les fosques (o amb els ulls tancats), esdevé tota una autèntica experiència sonora i un eficient adob per deixar volar la imaginació cap a móns perduts dins la nostra memòria. I quan dic això, sé de què parlo, perquè ahir, mentre escoltava aquesta peça magistral i amb ella m´endinsava inevitablement envers imponents abismes i fondàries, vaig poder veure i sentir com les meves mans d´adolescent passaven per sobre les cuixes de la Julia Roberts.

Teatre ambulant.

El vianant, immers una setmana més dins del seu merescut descans dominical (corresponent al d´un salari normal), deixa que els seus pasos el portin a voltar sense rumb fix pels carrers i avingudes de la ciutat. Malgrat la poca concurrència que hi ha per la via pública en aquelles primerenques hores del dia, el vianant es troba inevitablement amb d´altres que, seguint el mateix costum que ell, han decidit gaudir de la transparent calma que brinda el dia festiu. A vegades, van sols com ell, escoltant música a través dels característics auriculars blancs clavats a les oïdes, com també acostuma a fer el nostre vianant tot taral·lejant aquella cançó que no hi ha manera que pugui treure del cap. A vegades també, es troba amb bigarrats grups de persones: Pares amb fills que circulen per la vorera amb el patinet o bicicleta amb les dues rodetes de seguretat a cada banda de la roda posterior; pares empenyent el cotxet de la seva criatura utilitzant-lo més com a tuneladora que com a estri pel transport i passeig post-natalici; parelles que encara no han anat a dormir i pensen en fer quelcom pre-natalici tant bon punt es fiquin al llit; parelles (homo o hetero) que han trencat la guardiola i s´han aixecat ben d´hora, ben d´hora, ben d´hora per eliminar toxines fent footing, jogging, bicing i skating, escollint viure un present continu mostrant-se als altres vermells com un titot, amb una samarreta fosforescent de licra enganxada a un cos que tot ell aspira i esbufega la quantitat máxima d´aire que uns pulmons humans poden contenir (aproximadament 5 litres); parelles d´avis (només hetero) que van a comprar el tortellet després d´oir missa i fer com si n´haguessin sentit quan tres o quatre mendicants els demanen almoina o intenten que els comprin, a canvi de la voluntat, un paquet de kleenex o un encenedor...i un llarg etcètera que el lector eventual  d´aquestes ratlles pot completar de la manera que més escaigui a la seva particular i intransferible experiència, si és que n´ha tingut, durant un passeig matinal el dia en què el Senyor va tenir el detall de pintar-nos-el de vermell al calendari. El vianant, a part de veure les persones i personatges que es topa en el curs del seu trajecte a peu, també sent esqueixos de les banals converses, (futbol, feina, família, política..) que aquests duen a terme quan l´ocasió el fa anar desprovist dels seus auriculars (perquè s´ha deixat l´aparell a casa, perquè ja no té bateria, perquè ja n´està tip de sentir música, perquè té mal de cap, perquè avui soparà puré de carbassó...). Avui doncs ha estat un d´aquells matins en que s´ha donat aquesta circumstància i el vianant, apart de veure-hi (a través, tot sigui dit, d´uns vidres correctors d´una miopia de tres coma setanta-cinc diòptries a cada ull), també té els conductes auditius lliures (cerumen apart) per captar el que passa al seu voltant. Caminant, doncs, al seu ritme per l´avinguda Mistral (un mig Déu que rugeix, segons uns que eren els darrers de la filera), l´alenteix expressament al percebre un prometedor fragment corresponent a una melodia que vénen interpretant cuatre senyores de provecta edat. Les senyores, que denominarem iaies per l´afecte pregon que sempre s´amaga rere aquest nom, caminen totes quatre juntes anclades del braç de la seva companya. La rapsòdia, que ja ha esdevingut càntic celestial a les oïdes del vianant, que les acompaña en el seu passeig a una distància prudent, queda reproduïda a continuació, segons el seu posterior testimoni, que encara que ens és impossible de contrastar amb d´altres, el considerem fefaent i amb una rellevància prou significativa com per fer-ne esment en les següents línies, que si es troben escrites en lletra cursiva és per obeir més a criteris estètics que no ètics, i perquè no dir-ho, pragmàtics, també, sobretot a l´hora de configurar un text com el que ens ocupa per tal fer-lo més amable i oxigenat al nostre estimat lector potencial, que sempre serà benvingut en aquest modest espai d´opinió obert a tothom vuit hores al dia, o vuit al dia, si em permeten que faci ús de l´oxímoron, la ucronia, i encara que d´una manera adjacent però explícita, de la sindèresi. I sense més preàmbuls, i com bé va dir l´exitós grup Mecano en el primer track, i excusin l´ús de l´anglicisme, tan freqüent en aquesta societat cada cop més globalitzada en què vivim immersos, titulat "El cine" (el cinema) inclòs en el seu disc supervendes "Descanso Dominical", publicat el mes de maig de l´any 1988, i del qual fins a data d´avui ja porta la no gens menyspreable xifra de tres milions de còpies venudes... Sí, senyores i senyors, han llegit correctament: tres-mi-li-ons-de-cò-pies-ve-nu-des. Com va dir, doncs, aquest trio madrileny integrat pels germans Cano, José María i Ignacio, (més popularment conegut com Nacho) i la ara irreconeixible Ana Torroja, en aquest primer track que obria el disc abans esmentat: "Las luces se apagaron esto va a empezar, la chica de la antorcha ya ocupó su lugar". Per tant, estimats lectors, els deixo, ara sí i per fi, després d´aquest "rotllo patatero que els he fotut" com se sol dir en el llenguatge coloquial farcit de barbarismes, amb la reproducció fidel i integra de la conversa mantinguda, que oferim per a tots vostès en eeeeeexclusiva.

IAIA 1: Uy! Mira cuántas banderas [esteladas] hay en este edificio.
IAIA 2: Las habrán sacado a airear...
IAIA 3: A lo mejor las han sacado porque ayer fue San Valentín.
IAIA 4: ¿Banderas por San Valentín? No, mujer, no se colocan banderas por San Valentín.
IAIA 1: Pues ayer fue el santo de mi hermana.
IAIA 3: ¿Cómo se llama?
IAIA 1: María Concepción de la Argamasa Filibustera, pero todos la llamamos Amor, por eso ella decidió celebrarlo el día de los enamorados.
IAIA 3: Ahhh, no lo sabía. ¿Y qué? ¿Le habéis hecho algo?
IAIA 1: Si, le he regalado el Llibre d´Amic e Amat de Ramon Llull.

En aquest moments de la conversa, segons el testimoni del vianant, les iaies de nombres parells, es a dir, la 2 i la 4 desapareixen d´escena al ser atropellades mortalment per un Bus Turístic (Ruta Blava). Tanmateix, això no és obstacle per a què les iaies senars, 1 i 3, continuïn amb el seu diàleg com si res hagués passat.

IAIA 3: Uh! Ramon Llull!!, de ese precisamente hablaban ayer en el Sálvame Deluxe, i qué debate más apasionado i edificante mantuvieron los contertulianos sobre este personaje tan relevante del siglo XIII, Madre de Dios!...me fui a dormir tardísimo.

IAIA 1: Yo también lo vi. Todas las cadenas de televisión están enormemente implicadas a resaltar la importante figura de este místico, filosofo, profesor, teólogo i misionero, en el año en que se conmemoran setecientos años de su nacimiento...y es que no hay para menos..

IAIA 3: ¿El nacimiento? Yo creo que lo que se conmemora es su fallecimiento...¿no?..

IAIA 1: Ay hija! pues tal vez tengas razón...no estoy segura...es igual, lo importante es que se conmemore algo sobre estos hombres que han sido tan eruditos e influyentes.

IAIA 3: Ni que lo digas...yo ya estoy esperando el programa del próximo 28 de marzo que se dedicará al quinto centenario del nacimiento de Santa Teresa de Jesús...oh! puede ser portentoso...

IAIA 1: Uy! si hija!, no me lo voy a perder por nada del mundo. Será bueno ver como la Antuán y la Guril·la se enzarzan en otro de sus celebrados duelos dialécticos aportando valiosos detalles biográficos de la monja carmelita...

IAIA 3: Será toda una magistral lección de hagiografía, seguro.

IAIA 1: No espero menos de ellas. Por cierto, los quinientos años de qué son, ¿de su muerte o de su nacimiento?.....

El vianant dominical, perplex de tanta bellesa, recula les seves passes, creua el carrer on hi ha aturades dues ambulàncies que recullen les restes mortals de la parella de iaies parelles, i s´asseu a descansar en un banc tot esquitxat de cagades de colom (sobre del banc hi ha les branques despullades d´un plataner bord). Treu la càmera de la butxaca (sempre la porta per si de cas) i pren una instantànea de l´edifici que ha desencadenat la hipnòtica polifonía senil. Més enllà, les altres dues àvies imparelles han explotat amb pocs segons de diferència deixant anar a l´atmosfera un núvol blanquinós que conté bàsicament diòxid de carboni, aigua i partícules en suspensió. La fornera de la cadena de forns Marialluïsapanet veu des de darrera el taulell com els serveis de neteja municipals reguen l´asfalt amb una mànega a presió, per treure les restes de sang i altres fluids orgànics que les malaguanyades iaies hi han deixat. La visió de la mescla sanguinolenta li fa venir arcades que acaben desembocant inevitablement en forma de vòmit ben a prop d´on es troba acabada de sortir del forn l´estesa de neozelandeses, el tipus de barra de pa que té més sortida comercial. Una cagada de colom està a punt de caure al bell mig de la alopècica closca del vianant. Un gat udola. S´abaixa definitivament el teló del teatre ambulant.

Males llengües.

Vagi per endavant que jo no estic exempt de caure amb massa freqüència en errors ortogràfics, sintàctics, lèxics i d´altres de més gruix que van més enllà dels terrenys purament lingüístics. I Déu me´n guard de no cometre´n! ja que sempre he cregut que l´error és el que principalment ens caracteritza com a éssers humans, com a éssers imperfectes que som. Sovint el nostre orgull esdevé un dels protagonistes d´aquesta imperfecció que ens impedeix reconèixer els errors i aprendre la lliçó que d´ells sempre se´n deriva. Som de naturalesa reticent a admetre les nostres mancances, les nostres limitacions, per tant admetre l´error, interioritzar-lo, esdevé un positiu acte de sinceritat i alhora una cura d´humilitat amb un mateix que ens fa créixer com a  persones.
Vagi per endavant, també, que no es pot negar que sentim una mena de secreta satisfacció interna quan topem amb errors que han comès altres i que han estat detectats pel que considerem el nostre cervellet privilegiat. Les pífies alienes ens fan caure també amb l´error de creure´ns millors (superiors) a aquells que les han comeses. Tot plegat una il·lusió, una fantasia, perquè com tots portem l´error al nostre ADN, els papers poden canviar i ser nosaltres la raó de la secreta satisfacció d´altres. Però sentir per un moment l´efímer plaer de veure l´error aliè, tampoc no és del tot nociu per alegrar-nos una mica l´existència. La vida pren una mica de color per aquest seguit de petits plaers que de tant en tant se´ns permet d´assaborir.
I serveixi tot aquest insignificant preàmbul, per reconèixer que avui no he pogut evitar sentir aquest goig secret quan he topat amb aquest cartell penjat en una escola d´idiomes de Barcelona. No tant pels dos errors que hi ha (un d´evident, l´altre no tant) sinó pel fet de que paradoxalment els hagi comès una escola que ensenya llengües, estrangeres, d´acord, però que en definitiva són del mateix gremi que la que fan servir per anunciar el seu producte! Cristu!

Així sense cap mena de rubor a les galtes, a "your school" han col·locat a l´aparador de la seva guingueta (o ja posats, podríem dir directament xiringuito) aquest cartell en què se´ns informa, entre d´altres, que es fa "renforç" escolar i que els professors són "titolats".
Admetem que la cosa del "renforç" es tracta d´un d´aquells errors tipogràfics que ha passat desapercebut pels responsables del cartell malgrat el cos de lletra que s´ha utilitzat i que el fa més notori.
En el cas dels professors "titolats" crec que es tracta d´un error amb totes les erres i que mereix un aclariment perquè potser, pensant-ho bé, no es tracti de cap error al cap i a la fi: Si els professors estan "titolats" és que tots ells tenen titola, és a dir se´ns informa que tot el professorat pertany al gènere masculí, ja que si el que ens volen dir és que els professors tenen el títol aquests serien titulats, que potser seria el més escaient pel que fa a l´exercici de la docència en una escola d´idiomes. Perquè, modestament, penso que per ensenyar i anunciar cursos d´idiomes més que la titola és necessari que la llengua gaudeixi d´un aspecte saludable i funcioni correctament. Vale?, pues, bueno!

Post Scriptum.

- Digues, foll, has diners?-. Respòs: - He amat -.

- Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.

Respòs: - He amors, pensaments, plors, desirers, treballs,

languiments, qui són mellors que emperis ni regnats.

                                                     LLULL, Llibre d´Amic e Amat

Vaig somiar que em moria.

  Tot comença amb una primera percepció del so planyívol d´una porta al tancar-se darrera meu. Desconec qui o què m´ha dut al lloc on ara em trobo. Sembla una nau industrial de grans dimensions, desproveïda de qualsevol objecte, deserta de vida, il·luminada per uns raigs de sol que entren obliquament pel rectangle de finestres situades en una de les elevades parets de grisos maons. La resta de l´espai s´alimenta d´aquesta deu de llum que va minvant progresivament fins a esgotar-se del tot en una obscuritat que fa indefiniblement misterioses les dimensions reals que hi ha a l´altre extrem de la nau. La naturalesa de la llum seria la corresponent a la que es desprèn d´un sol a punt de cloure´s rere l´horitzó, aquesta és almenys la impressió que m´arriba més acusada. En qualsevol cas, en situacions com en la que ara em trobo, sempre és preferible el sol de la tarda, ja gastat, amb la seva llum esmorteïda, moribunda, impregnant-nos de la seva espesa melanconia en les hores prèvies d´un comiat que encara resta de ser del tot definitiu. La tarda i el sol trist de tardor. Sempre són ingredients preferibles quan el que s´escau és fer bullir l´olla del record. La tarda, el sol, la tardor i sobretot el silenci. Sobretot aquest mar silenci que embolcalla  totes les mol·lècules de l´aire com si fossin caramels de menta. Un silenci orgànic que sento que s´escola pels narius i m´omple d´una pau mai no trobada, d´una total solitud que m´és fidel companya. Aquest silenci pur que sé que em protegeix, que em fa sentir prou segur per decidir-me a trencar-lo amb les meves maldestres petjades. M´allunyo del gran rectangle de llum solar que es projecta sobre el terra nu de ciment. El moviment de les meves cames em porten cap a espais que romanen cada cop més en la penombra. De sobte i malgrat que continuu avançant desapareix el soroll de les meves passes i torna de nou el silenci protector a ensenyorir-se de tot l´espai. M´aturo, em miro els peus i m´adono que vaig descalç. Acabo de perdre les sabates, penso, però darrera meu, on deurien d´estar en cas d´haver-se desprès per voluntat pròpia dels meus peus, només hi ha el terra ras de ciment . Potser, em dic, ja no les portava quan he entrat a la nau. Aleshores, em pregunto, d´on provenia el soroll que resonava pertot quan m´he sentit prou segur per començar a caminar? Un raonament que percebo del tot aliè em respon que el que jo escoltava provenia del meu cor, orgullós de bategar una sang amarada de pau i de silenci. El meu cor solitari, coratjós i infatigable dins d´aquest oceà inorgànic. Faig un gir de cent vuitanta graus i veig des de l´àrea de penombra en què em trobo l´espai encès de llum que es filtra per la filera de finestres. Una llum ambarina que des de la distància pren un caràcter gairebé líquid, com si fos un nutritiu bàlsam guaridor de nafres indelebles, afaiçonades en l´esperit pels vents gèlids que tota existència porta associada. Intento afuar al màxim els meus sentits per gravar amb  acurada precisió  l´estampa que tinc davant els ulls. Sí, aquesta llum que ara m´empapa d´un càlid sentiment em serà un remei ben útil per a les llacunes obscures en les quals ineluctablement ens hem de submergir en tot recorregut vital. Un cop més la llum, que és sinònim de vida i d´esperança. I ara també, dret en un lloc indeterminat d´aquests murs que m´emvolten, descalç i potser fins i tot nu (no ho he comprovat ni ganes que en tinc), penso en tu. Millor dit, tu ets l´excusa per a què jo pugui pensar un cop més en mi mateix. I t´admiro com ets fins al punt de voler fondre´m dins teu i nedar per sota la teva pell. Malgrat les teves mancances, els mals moments que m´has fet passar i dels quals m´avergonyeixo en grau extrem, malgrat tot això i molt més que no dic, jo només vull ser tu i si bé hi penso ja fa temps que ho sóc. Concretament des que vaig nèixer. I com una serp llefiscosa, el pensament se m´escapa per viaranys ja recorreguts, sempre agradables de ser contemplats de nou. Amb tu, sempre amb tu que has acabat per ser el que ara sóc. El meu moment present dins d´aquesta nau despullada de tot m´evoca cap a temps de pretèrits. Passat i present es dissolen completament en l´aire que respiro. Torno a viure instants que fins ara s´havien mogut dins la presó de la memòria. La senyora memòria i el senyor record, que tot ho amplifiquen, redueixen, escapcen i eliminen segons la seva conveniència, desvirtuant i maquillant els fets objectius fins conventint-los en una fingida realitat. Sí, em dic, ara et toca dir allò que t´agrada tant i que vas llegir fa temps en no sé quin llibre dels molts que t´agrada dir que tens, que quan recordem fem poesia d´allò que hem viscut. Poesia romàntica, mai èpica en el meu cas. Però tant se val, malgrat l´autoengany a què sempre em condueixen els sentits, tot això em fa sentir bé i feliç. I de benestar i felicitat s´hauria de basar l´argument de la pel·lícula anomenada Vida. I d´amor, també. Sí, ara m´adono que ha estat la vida qui m´ha dut dins d´aquest recinte que cada cop el sento més propi, com una extensió natural del meu jo intern. Totalment hipnotizat per aquesta claror que aclapara els meus sentits. Com els passa a les papallones que la nit pinta amb els seus invisibles pinzells. Papallones negres, víctimes d´un destí del mateix color.
Continuu dempeus enmig de la penombra, entre els espais indefinits per la foscor i la llum rutilant d´un sol que el pas de les hores anirà rosegant fins trencar-ne els filaments. Al final la foscor sempre guanya en el joc de la vida. Tant se val quina direcció prenem. Només ens queda el consol de continuar vivint en el record d´algú. I si no és molt demanar, en el bon record.
I ja que has tingut la paciència d´acompanyar-me fins aquí amb la teva ànima angelical, neta de qualsevol prejudici, et vull confesar que fa temps vaig somiar que em moria i encara no he aconseguit despertar-me.

Gyotaku.

Aprofitant que la Mercè ha donat el dia lliure als barcelonins i, d´entre altres moltes activitats que ha desplegat per tota la ciutat que patroneja, ha obert de bat a bat les portes d´alguns recintes, en què normalment cal rascar-se la butxaca per entrar-hi, hem decidit anar a donar un tomb pel Museu Marítim.
En aquest edifici del segle XIII considerat una joia del gòtic civil català, a part de les embarcacions, grans, petites, de rem, de vela, totes elles antigues i ja en desús (per això hi estan exposades) que conformen els elements permanents del museu, i d´aprendre en un dels molts panells explicatius la diferència que hi ha entre una fragata, una corbeta i un bergantí rodó, hi trobem una exposició temporal (fins al 28 de setembre), dedicada als Gyotakus.
Aquest paraulot, que no té el seu origen en les terres de l´Ebre sinó en latituds tan llunyanes com les nipones, està compost per "gyo" peix i "taku" fregar, i es pot traduir com     "impressió de peixos".
Aquesta tècnica va començar a utilizar-se al japó cap a l´any 1800 i consisteix bàsicament en el següent: S´agafa un peix (posem pel cas, un llobarro), el pintem tot amb tinta (que tractant-se de japonesos,dubto que provingui de la Xina) i apliquem posteriorment sobre de l´animal un paper especial on hi queda impresa tota la superfície del seu cos. Un treball aparentment fàcil de dur a terme, i amb uns resultats tan sorprenents com els que es mostren en les imatges inserides i que, com sempre, il·lustren millor que qualsevol comentari.

Originàriament, aquesta tècnica tenia una finalitat pràctica ja que era utilitzada pels pescadors nipons per tal de recordar les seves captures (s´ha de tenir en compte que al segle XIX encara no existia "l´Iphone 6 plus con pantalla de zafiro"), així com a mode de cartell en els mercats on posteriorment eren venuts els animalons. Encara que avui dia es poden veure alguna d´aquestes impressions en alguns mercats tradicionals del Japó (m´imagino que amb finalitats més turístiques que autòctones), el gyotaku ha esdevingut una tècnica utilitzada per artistes com Victòria Rabal que l´utilitza per crear un "atles d´emprentes" de peixos, amb el poètic propòsit de "capturar-ne l´ànima" (bonic, no?). Els gyotakus exposats al Museu Marítim per l´autora han estat realitzats entre els anys 2011 i 2014 i compta amb més de 300 impressions fetes a partir de setanta espècies diferents de peixos i mol·luscs.
Un dubte que m´ha quedat després de visitar l´exposició és si els peixos un cop entintats i impressos, són aptes per al consum. Si no fos així, seria una autèntica llàstima, llençar raps, lluços, orades i calamars sencers a les escombraries...al preu que van i tan bons que estan freixits o a la planxa! (i amb la gana que hi ha pel món!, que heu nascut en el temps de l´abundància!!...,com diria la meva àvia). En fi, en qualsevol cas tot sigui pel bé de la creació artística i d´un bon Gyotaku.

Acabar gat.

abarnegat aberrugat abnegat afamegat afigat agregat aixambergat alalligat allargat al·legat amagat aporegat arreplegat arrugat assedegat atrafegat boca-rugat bragat bregat bugat cagat cama-segat carapigat cara-rugat carregat clergat colgat conjugat corrugat delegat desabrigat desarrengat desbragat descarregat desdentegat desfregat desgalgat deslligat desmanegat desnarigat despagat desvagat embigat emmaregat encarregat endengat entrebigat envestigat erugat esbaldregat esdentegat esforcegat espelegat espernegat espigat esplomatgegat estregat folgat formigat fugat gat impagat legat llegat lligat malfargat manegat merengat negat nogat obligat ofegat pedregat pegat penya-segat pigat plegat prellegat purgat relligat rellogat renegat sotsdelegat subdelegat teologat togat variegat  vergat veta-segat zigzagat

Metrofília.

Baixo per la meva dreta les escales que em condueixen al lluminós i càlid vestíbul de l´estació. Per fi deixo enrere el mantell fosc d´una nit freda i humida del qual l´adormida ciutat encara trigarà un parell d´hores a desfer-se´n. El contrast em recomforta i m´omple d´una inesperada dosi d´optimisme de què acostumo a anar mancat a primeres hores del matí. Observo el llarg passadís amb les  màquines cancel·ladores i expenedores a dreta i esquerra perfectament arrenglerades com soldats en formació, esperant el seu torn per a ser utilitzades. "Títol esgotat" respon la cancel·ladora retornant-me la T-10 per la ranura on prèviament l´he introduïda. Deu viatges que són cinc dies, cinc dies que s´han escolat veloçment a través del forat invisible del temps. La màquina expenedora engull àvidament els 20 euros i me´n dóna una de nova. Un lleuger sentiment d´indignació em despunta a flor de pell al comprobar les escases monedes que se´m tornen de canvi, sentiment que queda fulminantment bandejat al recordar les paraules del conseller de torn elogiant el transport públic de la ciutat com un dels millors i més barats de tot continent. Ple de satisfacció i orgull de ser-ne un dels afortunats usuaris, em dirigeixo de nou a la màquina cancel·ladora on m´està esperant un dels molts guardaespatlles que com àngels de la guarda ens escorten per travessar darrere nostre les perilloses portes que s´obren un cop el nostre bitllet (titol, sic) ha estat introduït. Li agraeixo el seu desinteressat gest amb un dels meus millors somriures mentre baixem les escales que ens condueixen a l´andana.
El display fosforescent anuncia que falten tres minuts i quaranta-dos segons per a què arribi el proper tren. L´espera queda amenitzada per un grupet de tres nois, que després d´una nit d´intens estudi en una biblioteca nocturna, juguen, per esbargir-se, a xutar una llauna de cervesa vessant, en cada xut, les restes del seu contingut. El joc, pel que hom pot sentir i entendre, incorpora en les seves regles l´emisió de sonores i contundents paraules ultratjoses, que ells, com a persones curoses que són de seguir les normes establertes, s´encarreguen de complir fil per randa. Un d´ells es troba assegut en un dels bancs de l´andana i visiblement més afectat que la resta dels seus companys per l´empatx intel·lectual adquirit durant la vetlla, vomita sense escrúpols. Els altres aturen l´improvitzat joc i comencen a fer-li fotografies amb el mòbil per immortalitzar la mostra d´art no figurativa que ha quedat estesa al mosaic.
El tren entra a l´estació, transportant al seu pas la flaira de la matèria gastrointestinal deixada per obra i gràcia del dissortat. S´obren les portes, els que estaven dins surten i els que esperàvem hi entrem. M´allunyo dels tres nois (a l´artista l´han deixat tirat a l´estació junt amb la seva creació) per no destorbar-los en la seva represa de la partida dins les dimensions més modestes del vagó. Trec de la meva bossa el llibre que des de fa dues setmanes m´acompanya en els meus trajectes: Crim i Càstig. De sobte la lectura de les vicissituds del jove Raskolnikov a Sant Petersburg queden tenyides pel so de la música reggeaton que a tot volum es desprèn dels altaveus d´un mòbil que porta la parella s´ha assegut davant meu i que amb un lloable acte de generositat comparteix amb tots els altres passatgers la música que ells els agrada. Després d´observar captivat aquesta admirable actitud envers el proïsme que tant costa de trobar en el jovent d´avui dia, i agrair-los secretament aquesta mostra de bona voluntat, torno a fixar la meva vista en les ratlles escrites per Dostoievsky fa prop de cent cinquanta anys.
El vagó s´omple paulatinament a mesura que avança cap a l´altre extrem de la línea. Ara a les paraules escrites per l´autor rus, que les favorables circumstàncies en què em trobo em fan seguir amb més atenció que de costum, s´hi afegeixen unes d´orals, més prosaiques per comparació, però no menys fascinants. Són les paraules d´una dona de mitjana edat, que amb un elevat to de veu parla amb la seva interlocutora, (que a tots en queda clar que es diu Cristina i deu patir una lleugera sordesa) de les tribulacions que l´afecten que, pel que hom pot intuir, són principalment de caire econòmic motivades, en gran part, per la mà foradada que gasta el seu "maromo" amb qui la seva relació sentimental es troba, per aquesta circumstància, penjant d´un fil.  Arribats a aquest punt, decideixo amb permís dels erudits i savis homes de lletres, que Crim i Càstig, per molt clàssic que es consideri, per elevadíssim lloc d´honor que ocupi dins la literatura universal i per imprescindible que sigui en una biblioteca personal amb un mínim de cara i ulls, no hi té res a rascar amb l´inefable espectacle que es desenvolupa al meu voltant i el torno a amagar dins la bossa. El regal que reben els meus sentits, però, no s´atura ja que a l´escena visual i sonora que ha anat incrementant-se des de l´inici del meu viatge, queda complementada ara per una altra d´olfactiva produïda pel fum que s´escapa d´un cigarret amb contingut psicotròpic, el qual em permet en cada inspiració viatjar amb la imaginació per móns de primavera perpètua i de fantàstiques solucions col·loidals.
Una veu anuncia la meva propera parada. M´envaeix una certa recança haver de deixar l´espai tan gratament compartit juntament amb aquells que de forma altruista i desinteresada s´han encarregat de convertir el meu trajecte en una experiència agradable i plaent. El tren fa la seva entrada a l´estació. Veig reflectida la meitat del meu cos en un dels vidres de les portes d´accés al vagó. Els meus ulls es desvien cap a la zona del pit intentant dexifrar les recargolades lletres que conformen l´enigmàtica paraula "YMVIC" (o quelcom similar) que no provenen de la meva samarreta sinó que estan impreses al vidre emprant en la seva realització un estri dur i punxegut. Entenc que l´acrònim, sigla o el que vulgui expresar aquesta delicada i subtil mostra de lirisme urbà, és una palpable demostració dels alts nivells de creativitat que assoleixen algunes ànimes quan es veuen impel·lides per sobtats rampells artístics a les instal·lacions del suburbà. El tren s´atura. Les portes s´obren. L´altre jo i les lletres de gran cos quedem amagats i davant meu hi apareix un grup de passatgers que espera impacient poder-hi entrar. En aquest instant constato admirat en carn pròpia els efectes avantatjosos que s´han derivat de les retallades en educació i la progressiva devaluació dels plans d´estudi endegats per successius contingents ministerials. Frases tant senzilles com "Deixin sortir abans d´entrar" escrites en tres idiomes, esdevenen cada cop més d´impossible comprensió per part de la majoria de públic. Així a l´hora d´abandonar el vagó, m´imbuiexo del privilegi de fregar tant els meus braços com les meves espatlles amb la dels altres que van en direcció contrària, plàcidament ungit en cada contacte d´aliena escalfor corporal, esdevenint tot plegat un clar i sincer acte de comunió i d´agermanament amb els meus conciutadans i per extensió, amb la humanitat sencera. Un cop fora, sento com el tren emet les senyals acústiques abans de tancar les portes. Aquells que acaben d´accedir al recinte baixen ràpidament les escales corrent delerosos per ficar-se dintre els vagons. N´hi ha un que fracasa en la seva temptativa i el perla mostra comprensiblement el seu enuig de perdre´s el bigarrat xou que a dins s´hi organitza, tot donant repetides puntades de peu a les portes ja tancades i llançant, a tall de rúbrica, una respectable escopinada de flegma i saliva que cau regalimant per un dels vidres ratllats amb caràcters jeroglífics. Em dirigeixo a les escales de sortida amb la satisfacció de comprobar un cop més el gran abast que pren la paraula solidaritat en el si nostra societat (sovint titllada del contrari). La raó d´aquest elevat sentiment meu prové de l´observació dels múltiples punts d´avituallament que es troben escampats als bancs que ocupen tot el llarg de l´andana. Aquests ganyips consistents en bosses de patates fregides Lays barbacoa, peles de mandarina amb alguns grills al voltant, bocins de pa de motlle (també conegut com bimbo), brioxeria industrial rica en greixos saturats, algun que altre donete mig mastegat i llaunes de refresc mig buides...han estat deixats a lliure disposició d´aquells viatgers que necessitin un aport vitamínico-calòric addicional per afrontar amb energia i vigor l´estrall emocional que l´arrencada del nou jorn invariablement comporta.
Pujo les escales amb el desig que les deu hores que resten per tornar a reviure aquests moments que tan eficientment regeneren el meu esperit passin de pressa. Per megafonia una tendra veu femenina ens anuncia a tots els usuaris del transport públic que per a la nostra seguretat hi ha instal·lades càmeres de videovigilància.

Equinocci.

 

 

Vida vera, primavera

Vera vida, primavida

Has arribat prima i vera

plena de vera vida.

Man on the rocks - Mike Oldfield.

Arran de la nova publicació del disc "Man on the rocks" per part del músic britànic Mike Oldfield el passat quatre de març, i de la seva compra el dia següent pel que fa a la meva, m´he preguntat què té aquest músic, o potser més ben dit, la música d´aquest músic que m´hagi empès a adquirir sense pensar-m´ho  dues vegades cada nou disc que ha tret al mercat, només pel senzill fet de que era nou i portava el nom de Mike Oldfield. No he estat mai mitòman, però amb els discos d´aquest músic m´ha passat una cosa que amb cap altre m´ha succeït: tenir tota la seva discografia amb CD incloent-hi algunes repeticions corresponents a les reedicions remasteritzades i amb material extra que la companyia Universal ha tingut a bé de publicar durant aquests darrers anys (les últimes edicions han estat per a Crises i Five Miles out). També tinc alguns vinils com la seva  joia Ommadawn, la trencadora Platinum o alguns de més modestos dins la seva trajectòria com Islands, que s´han quedat muts des que el tocadiscs va passar a millor vida, però que els conservo com si fossin petites peces de col·leccionista, tot i que sé que no ho són però que, admetem-ho, ara no serien gens fàcils de trobar al mercat. Com he dit, de la mateixa manera que no he estat mai mitòman, tampoc he estat mai col·leccionista de res ni, en el cas que ens ocupa, de qualsevol material referent a aquest músic ja sigui en forma de material gràfic, de temes inèdits, d´edicions japoneses descatalogades, de singles introbables, de concerts pirates gravats fa trenta anys... Aleshores, partint d´aquestes premises, em torno a fer la pregunta de què m´ha passat amb en Mike Oldfield per a què l´hagi seguit (i el segueixi) durant tant de temps?, quin ha estat el seu secret poder d´atracció que ha fet que en el seu cas em tornés una miqueta mitòman i hagi anat adquirint un darrere l´altre tots els treballs que ha anat publicant (alguns de molt lamentables com "The millenium bell", per a mi el pitjor de tots), més encara quan reconec que hi ha músics  que han fet música que sota el meu punt de vista l´han superat en qualitat i que han despertat més el meu interés i el meu favor. La resposta potser s´hagi de buscar en una paraula que estava inclosa en la pregunta indirecta abans formulada, i aquesta paraula és temps. Temps vol dir recordar el moment en què vaig escoltar per primera vegada quelcom d´ell: L´atzar va voler que fos el seu èxit pop Moonlight Shadow inclosa en el disc Crises en un lloc si més no curiós: A l´escola!! durant una classe d´anglès a principi dels anys vuitanta, quan es va publicar el disc; vol dir recordar, com si fos ahir, el primer CD que vaig comprar-me d´ell,l´ Amarok , convertit en disc de culte segons els entesos en la matèria,  i d´això  ja fa vint-i-quatre anys!; temps vol dir tornar a reviure aquella tarda amb  què amb un amic (també seguidor del músic), vam entrar en una botiga de discos del carrer Tallers i vaig trobar a bon preu (crec que eren mil pessetes) el doble vinil recopilatori "The complete" amb la seva magnífica portada de l´oreneta, mentre l´amic es comprava el "Crises" també en vinil "perquè el tenia en cinta de casset i, a sobre, mal gravat", segellant ambdues compres amb el benentès que ens deixaríem les nostres preuades adquisicions  per poder-nos-les gravar en cinta de cassette, això sí, de crom (la qualitat del material sonor bé que s´ho mereixia)... Podria continuar posant més exemples del que ha suposat la música de Mike Oldfield en alguns moments de la meva vida, en diríem dins la vessant "musical", i potser per això, per aquests moments, pels records que estan associats amb aquest pretèrit que la memòria s´entesta en convertir en perfecte i que m´aboca indefectiblement a la nostàlgia; per esdevindre la seva música en una part important de la banda sonora del meu recorregut vital; per tot això i per alguna cosa més que segur hi ha d´irracional, ha fet que jo donés al músic i als seus discos un significat que moldejat al llarg dels anys, ha esdevingut només vàlid per a mi i que només jo sóc capaç de discernir (i potser no ben bé del tot). 
Aquesta relació mantinguda amb la seva música ha tingut, com passa amb totes les relacions, els seus alts i baixos, motivada en part pel descobriment, lògic d´altra banda, de músiques que m´han agradat molt més i també, s´ha admetre, pel baix nivell musical que l´artista ens ha ofert en els seus treballs d´aquests darrers anys. Discs com "The millenium bell" abans esmentat, "Light and shade" o "Tres lunas" tots ells experiments insípids de música d´estil "Ambient" i "Chill-out" no han estat a l´alçada d´aquell que en el seu dia va fer genials creacions com "Ommadawn" "Incantations", "Amarok" o perquè no, també el "The songs of distant earth" un disc conceptual resolt a base de sintetitzadors molt agradable d´escoltar.  
I així recordant el passat, arribo al present amb aquest últim disc que després de vàries escoltes admeto que no ha aconseguit, de moment , captivar-me del tot. És un disc de cançons, onze en total, de tall pop-rock (més del primer que del segon) totes elles molt ben interpretades per Luke Spiller un cantant fins ara desconegut, ben produït,  fet amb ganes i bones intencions per part del músic instal·lat com un rei a les Bahames, però que no aconsegueix d´allò que se´n diu "enganxar". No faré una anàlisi pormenoritzada de totes les cançons, que podeu trobar en blocs especialitzats en el músic on hi entenen moltíssim més que un servidor, com en aquest de molt recomanable: http://oldfieldexposed.blogspot.com.es/, tan sols esmentaré que sota el meu parer només tres mereixen una mica d´atenció i per aquest ordre: "Chariots", per a mi la més destacable del disc amb diferència, potser perquè efectivament com s´ha mencionat en algun lloc, recorda a la mítica "Shadow on the Wall"; "Nuclear" i la que dóna títol al disc, "Man on the rocks". La resta és acceptable, correcte, però li falta, fent un paral·lelisme amb el món gastronòmic, aquella dosi de sal o de pebre que fa que et quedis amb les ganes de repetir el tast una vegada i una altra. En definitiva és un disc que es deixa escoltar però que no satisfà plenament, potser això últim degut en part a les elevades expectatives que s´havien creat arran de la tornada del músic després que el 2008 publiqués el "Music of the spheres" un disc simfònic radicalment diferent a aquest últim (se li ha de reconèixer al paio, entre altres coses, la capacitat per canviar de registre d´un disc a l´altre), i de l´ànsia generada de tenir nou material d´ell més encara després que la data de la seva publicació s´endarrerís unes cinc setmanes més del que estava previst. En fi, no és pot considerar un disc dolent però tampoc no és cap meravella, posats a comparar-lo amb un treball semblant, em quedo amb el "Earth Moving" editat l´any 89, que com aquest darrer estava totalment integrat per cançons pop i amb un resultat, des del meu punt de vista (o d´oïda, si se´m permet) molt més efectiu. Així i tot, i amb independència de l´avaluació personal que ara per ara fagi del disc, aquest ja està degudament col·locat a la lleixa juntament amb els seus altres companys de viatge, i qui sap si dintre d´uns anys el recordaré com aquell disc que vaig comentar una tarda de diumenge al meu blog, després de gaudir d´un agradable matí passejant per Collserola, quan tenia X anys menys (això sempre és una dada infalible per despertar la nostàlgia)... segur que amb el temps aquest treball haurà adquirit, com ja ho han fet fins ara tots els altres del músic, aquest significat addicional que va més enllà de l´estrictament músical i que ara, com el raïm acabat d´aixafar (d´això se´n diu follar, ves per on!), encara no té la categoria de vi anyenc. Un cop més serà la paraula temps l´encarregada de transformar-ho tot.

Segona persona.

T´has col·locat un altre cop davant meu. A la teva cara lluenta, coberta d´una pàtina de suor oliosa, han quedat impreses les seqüeles d´un son portat de forma discontínua durant una nit que no semblava que anés a trencar-se mai. Tens encara les parpelles mig tancades, com si els fes vergonya mostrar uns ulls envidreïts, xuclats d´energia i només plens del neguit que t´aclapara. Mous el cap a esquerra i dreta tot passant- te la mà per les galtes per notar-hi al palmell el tacte aspre, però extranyament agradable, d´una barba incipient que acabarà morint sota l´acció de les tres esmolades fulles d´una Gillette especial per a pells sensibles. Mentre fas aquest ritual (compost principalment de la mandra que precedeix sempre el començament d´un nou dia), observes que a la zona de la templa dreta t´han quedat maldestrament gargotejades les arrugues d´un coixí que aquesta nit semblava haver pres vida pròpia. Et mulles la cara un parell de vegades amb aigua freda, després te n´omples les conques de les mans i en glopejes per a desfer l´enganxositat d´una boca que avui sents més halitòsica que de costum. Lleugerament envermellit i amb els regalims d´aigua que van caient a la pica, em tornes a mirar. Sí, ara sembla que tens un relatiu més bon aspecte, la remullada ha aconseguit principalment rebaixar la turgent inflor de sota els ulls i ha fet reviure la teva desencaixada fesomia alleugerint, en aparença, gran part de la càrrega de malestar que manifestaves. Mentre amb els tres dits de la mà dreta escampes l´escuma per tota la barba, penses en els motius d´aquest vertigen que fa tres dies no et deixa quiet. Quan just comences l´afaitada per la patilla dreta, t´arriba ofegada del menjador una de les ensucrades melodies del famós grup suec que tu sempre has odiat i amb què l´Eva, la teva dona, indefectiblement  incorpora com a primera oració de tots els diumenges i dies festius. Malgrat que sempre et plantejes rebel·lar-te contra aquest costum seu i malgrat que sempre, també, acabes per acceptar-lo calladament per a no malmetre la vostra exemplar convivència, avui has de reconèixer que t´està produint un efecte balsàmic, fent-te sentir com un altre dia festiu qualsevol. T´esbandeixes la cara per acabar treure´t les restes d´escuma, t´eixugues amb una tovallola que notes mancada de suavitzant i t´apliques la loció after-shave, massa perfumada per al teu gust però que tant agrada a l´Eva. Et pentines uns cabells que cada dia se t´aprimen més; et poses la camisa blanca reservada per a les grans ocasions, com la del diumenge passat; i finalment dónes un cop d´ull al rellotge (regal que l´Eva et va fer pel teu cinquantè aniversari) tot deixant anar un sospir que, intueixo, tant pot ser d´alleujament com d´impaciència. Comproves que falten tres quarts per a què una unitat mòbil d´una cadena de televisió d´àmbit estatal es presenti a casa teva per a fer-te unes preguntes en la teva qualitat d´expert en fanalets voladors. Agafes ara davant meu un posat que esdevé més afectat que hieràtic. Tornes a repasar mentalment, abans de la prova final, els subtils viaranys que poden prendre les possibles preguntes; repeteixes les estudiades respostes segons el guió que portes assajant des de fa tres dies, després que, presumptament, un fanalet més atret per les promeses terrenals que les celestials, provoqués un incendi que, d´entre altres estralls mesurats per hectàrees, va causar la mort per rostiment de cent cinquanta caps de bestiar. Saps que no serà fàcil defendre la seva innocua missió d´elevar uns desitjos il·luminats per la peregrina flama de l´esperança, i que hauràs de possar-hi força greix al teu habitual magre poder de convicció, per a no deixar-te ni deixar-los caure en el negre pou de les males dites, del qual costa tant de sortir. Per efecte del més natural instint de conservació, intentes convèncer-te que en sortiràs reeixit de la dura prova. Creus que el teu prestigi (treballat amb sacrificis durant tant de temps) no es veurà afectat per un incident en què els fanalets, enlairats com a original col·lofó de la boda de la teva filla, n´estan totalment eximits de culpa. 
La música del grup suec (que encara que no te n´hagis adonat, no ha parat de sonar) augmenta sobtadament d´intensitat i nitidesa esgarrapant-te del teu imaginari monòleg. Gires el cap a la teva dreta, movent les parpelles repetidament durant uns segons, com si d´aquesta manera poguessis copsar millor la veu de l´Eva que des de la porta entreoberta et diu que si no t´afanyes, el café se´t refredarà. Li contestes amb un desvagat "ara hi vaig", em mires asèpticament per última vegada i desapareixes del meu camp visual.
Si t´haguessis quedat una estona més, si la teva orgànica impaciència per obeir els dictats dels altres, no t´hagués fet accionar els músculs de les cames abans d´hora, hauries pogut veure que dels meus tristos ulls es desprenien sengles gruixudes llàgrimes.

De la primavera al Paraíso.

Després d´unes quantes setmanes d´absència per obligats motius de caire familiar, torno a obrir les portes del meu pati. Els qui em seguiu (hi ha algú que ho faci?), us n´haureu adonat que l´hem pintat una miqueta per a què la llum que hi entri pugui romandre més clara i nítida, amb l´esperança que l´hipotètic navegant gaudeixi d´una agradable visita. La primavera, aquesta primavera tant hivernal que aquest any ens acompanya, ha aconseguit un cop més fer renèixer les adormides llavors dels testos, ha fet brollar verdes fulles de les despullades branques del roser, per acabar regalant-nos la flor amb què objectivem el nostre amor vers fermosa donzella.
"Ce´st la rose l´important" com cantava Gilbert Becaud, i la rosa és important, per exemple, el dia de Sant Jordi. L´altre, són els llibres, i pels editors i llibreters els potencials lectors que els compren.
I mireu que bé m´ho he fet venir per parlar d´un important editor, en Jaume Vallcorba, que el passat dia de Sant Jordi estava assegut a la paradeta que la llibreria La Central havia instal·lat a Rambla Catalunya, signant, no en qualitat d´editor sinò d´autor, el seu darrer llibre "De la primavera al Paraíso". Espero que en signés molts, ja que quan el vaig veure entre la tupida massa de personal que a mitja tarda omplia la Rambla, i una mica cohibit (sempre em passa el mateix), vaig demanar-li que me´n signés un (Al Ricard, amb tota la cordialitat), estava ell tot sol davant la seva obra. La seva "soledat" es feia encara més evident  per la cua que generava l´escriptor libanès Amin Maalouf assegut al seu costat, signant sense aturador el seu darrer llibre.
La meva petició, ho reconec, va estar més motivada per la seva qualitat d´editor i per l´excel·lent tasca que du al capdavant de El Acantilado i Quaderns Crema, que pel contingut del llibre que ens presentava. La poesia, i ja no cal dir si ho concretem amb la trobadoresca, no ha estat mai motiu del meu deler, francament, però pensava que mai està de més aprendre coses noves i al cap i a la fi un llibre a mi mai em fa nosa. He de dir que després de la lectura d´aquest opuscle de cent pàgines he après coses noves i, per tant, m´he enriquit una miqueta més (quin gran remei contra la ignorància el que els llibres ens proporcionen!). En la presentació del seu llibre, que es pot veure a la pàgina web de l´editorial (http://www.acantilado.es/videos/jaume-vallcorba-presenta-de-la-primavera-al-paraso-en-barcelona-43.htm), l´autor ens parlava que la raó que l´havia impulsat a escriure´l, durant les tres setmanes de vacances que té a l´agost, era per explicar-se a ell mateix allò que hagués explicat als seus alumnes (era professor de literatura a la universitat) sobre el tema del llibre que ens ocupa. Doncs bé, jo ara intentaré explicar-me breument a mi mateix (perquè no crec que ningú més llegeixi aquestes línies), el que n´he pogut extreure de la seva lectura.
Al llibre se´ns parla d´un dels principals motors que mouen la vida, l´Amor, però no de l´amor com s´entén avui dia, sinó d´una forma especial d´amor, el qual es va gestar fa nou-cents anys de la mà dels trobadors: L´amor cortés o pròpiament dit, el fin´amors. Aquest és el que trobem a la poesia trobadoresca, pròpiament denominada cansó (cultivada durant els segles XII i XIII i escrita en llengua provençal) i que, a diferència del que podríem anomenar "l´amor convencional", se´ns presenta com un amor , en diríem, "d´impossible" realització. Per aconseguir-ho, els poetes atribueixen a la receptora d´aquest amor unes qualitats tant morals com físiques tan perfectes i elevades que arriben a crear una distància del tot insalvable respecte al seu emisor, en aquest cas el poeta enamorat. Malgrat la voluntat d´aquest de fer realitat el seu desig, és a dir, de dur a terme, de fer possible la consumació del mateix amb la seva estimada (com no podria ser d´una altra manera), aquest, tanmateix, mai es veurà del tot acomplert i satisfet als seus versos de rima consonant. Aquest fet, crearà una tensió constant, una lluita perpètua per aconseguir allò que hom vol, i que esdevindrà la raó de ser necessària, la part constiuent, d´aquest tipus especial d´amor que es concretarà en la forma de creació artística de poema. La insatisfació constant comportarà en aquell qui la pateix, els previsibles sentiments de dolor, fins i tot portant-lo a l´enfermetat (encara que mai a la mort), però aquest patiment donarà lloc també a una recerca interior, experimentant així una millora en la seva personalitat; ja que el sentiment universal d´amor (de la mateixa manera que ho fa la primavera amb la natura adormida durant  l´hivern), haurà despertat, extret, dins seu les seves qualitats que romanien latents, entregant així el més elevat de si mateix per aconseguir arribar a l´alçada en què es troba l´objecte del seu desig. Aquestes qualitats es plasmaran, combinades amb ofici i art, prenent la forma de poema, de la mateixa manera que la primavera entregarà els seus fruits després de vèncer l´hivern. Aquest tipus d´amor cortés, aquest fin´amors característic de la cançó, va tenir gran influència en els segles posteriors si bé amb modificacions sobretot respecte a la receptora del desig. Quan va sorgir, les relacions entre els dos enamorats es sostenia dins de les estructures de tipus feudal, adoptant així el poeta el paper de vassall i l´estimada de senyora (midons). Posteriorment, els estilnovistes (ja en l´època en què la societat feudal va donar pas a la burgesa) van donar un pas més endavant al crear més distància en la relació d´amor, atribuint a l´estimada un paper místic, religiós, marià fins i tot,  fet que no va estar exempt de serioses "incompatibilitats" amb l´apogeu que aleshores va començar a tenir el cristianisme. Va ser finalment amb l´obra Vita Nuova de Dante en què, a través de les relacions que s´estableixen entre ell i Beatriu, hi trobem l´evolució més depurada i elevada d´aquest amor especial que va nèixer amb la poesia trobadoresca.
Això és el que jo he entès i el que m´ha quedat després de la lectura d´aquest petit gran llibre com diu un crític a la faixa que porta la segona edició. Si algú, que ha tingut a bé d´arribar fins aquí, troba que he dit alguna bestiesa, alguna incorrecció, imprecisió o vol afegir-hi quelcom, serà del tot benvingut en fer-ho dins d´aquest pati a l´apartat "comentaris" que es troba una mica més avall d´aquestes modestes línies. Només dir-vos, i per acabar, (que ja se m´està fent tard i he d´anar encara a comprar al Mercadona, fer el dinar, posar rentadores, escombrar i recitar a Sèneca), que us recomano que llegiu aquest petit assaig, en sortireu, de ben segur, més enriquits d´esperit quan arribeu al seu punt i final.

Errare humanum est.

Ara que els negres núvols que clapaven els tendres humors del meu esperit s´han esvaït, que el turbulent miasma de la por que assadollava tots el meus pensaments ha desembocat en un llac d´aigua neta i encalmada, i que el meu estable present ja pertany definitivament al més imperfecte dels pretèrits, ara, quan em trobo, com mai abans, exhaurit de totes les energies, és quan més força em demano per il·luminar amb paraules la foscúria que ha embolcallat el meu últim de tots els meus dies.

Procuraré, si més no, que aquesta força no m´abandoni i que em permeti acabar el relat dels fets, i si ho fa, espero que no es dicti un mala sentència sobre mi, ateses les excepcionals circumstàncies en què estic immers i que l´eventual (i pacient) lector d´aquestes línies en tindrà oportú esment al final de les mateixes.

Per on començar a trenar aquesta història? Com donar un efectiu tret de sortida que s´incrusti al bell mig de la diana de la versemblança? Empresa difícil aquesta per a aquells que, com jo aleshores, hem construït la realitat amb els maons subministrats per la nostra raó. Perquè, com explicar que un urbanita de soca-rel com jo, fidel trepijador d´asfalt i llambordes, flanquejat sempre per ordenades piles de totxana i ciment durant les seves solitàries passejades, observador fatigat d´un cel retallat i esclau indefinit d´un aire enrarit travessat pels raigs d´un sol pixat, com és posible, jo que em pregunto, que sense saber el com ni el perquè, em trobés de sobte enmig de la forest més rica i plena que mai ulls hagin vist? Deixo aquestes volàtils qüestions per a ments més lúcides que aquesta meva, que m´ha servit sempre amb més modèstia que excelsitud, per a què puguin escatir l´entrellat del prodigi. Tanmateix puc donar el meu testimoni, verídic com que hi ha sol i lluna, i jurar si cal davant mateix del jutge suprem en persona, de tot allò que m´arribà a través d´uns sentits, més afuats, més vius i desperts dels que ara em resten després que el naufragi viscut els esquarterés. I és així com, de sobte, davant dels meus ulls es presentà un espès bosc, recelós a deixar pas la nutritiva llum diürna, on alts i robusts troncs s´enlairaven ordenadament, col·locats sobre un sòl tupit i curull d´amples fulles marronoses ja amortallades per un fi mantell de rosada; a través dels narius se´m filtrava l´olor característic d´humus, de tendra vegetació i d´aire purificat; a la pell sentia la suau i freda alenada expirada per tota aquella espesa boscúria; i per les oïdes m´arribava el fresseig de les fulles, l´acompasada piuladisa d´un ocellam invisible, trencada per un so constant d´intervals secs i rítmics, produït inconfusiblement per l´acció de la força humana.

I va ser aquesta mateixa força la que delicadament desfilà el cabdell del meu neguit, i em va empènyer magnèticament cap a ella.

El soroll finalment es materialitzà en una destral que es clavava amb cops potents i precisos dins la fusta, tallant-la com si fos mantega. L´eina era accionada per unes mans arrapades fermament al mànec, insensibles a l´intens color porpra que prenien per acció del fred rossegador i de l´impassible esforç a què eren sotmeses. Tot i ser observades a distància, es presentaven als meus ulls com unes mans excesives, de proporcions gairebé sobrenaturals, abassegadores. A l´apropar-me, vaig poder observar millor el seu propietari, concentrat en la seva feixuga tasca, tot embolcallat per l´espès baf que sorgia impetuosament pels orificis respiratoris amb cada etzibada. L´aire tènuament il·luminat, quallat d´estelles escampades en totes direccions com embogides cuques de llum que les continuades embranzides engendraven, confegia a l´escena un efecte gairebé místic, produint-me tot el conjunt aquella extranya barreja immiscible d´admiració al proïsme i de frustració pròpia tantes vegades sentida.

Com si estigués provist d´un instint felí, l´home va ensumar la meva presència i aturà la seva activitat de cops de cop. Lentament dreçà el seu cos i fixà uns ulls lluents sobre mi. La mirada que d´ells se´n desprenia, m´escrutava amb més força i intensitat amb què ho haguessin fet les seves mans. Envoltats només pels sorolls amb què la natura havia envaït de nou el nostre entorn, romanguérem un temps indefinit, quiets, mirant-nos cara a cara. Malgrat l´aparent naturalesa desafiadora que el gest hagués pogut concil·liar a ulls forasters, aquest ens serví, contràriament, per comprendre millor la nostra peculiar situació que si ho haguèssim fet emprant el llenguatge.

I precissament fou ell que trencà el gel del silenci i encadenà un seguit de mots amb veu rocallosa, desfent així l´encanteri en què les ocultes corrents de la mútua comprensió ens havien ficat.

"Pensava que no et decidiries a venir mai, tros de soca" va amollar, incloent- hi, més enllà de la pausa, aquest impropi i imprevist improperi del tot improcedent i improbiós.

No em va deixar temps a badar boca (encara que tampoc hagués sabut què dir) i continuà expresant verbalment allò que ja havia quedat sobreentès a través de la nostra prèvia i intensa mirada.

"Aquí em tens, fet de carn i óssos, espill d´aquell altre jo que sempre has volgut ser, un miratge fet realitat. Ara que tu has volgut que ens trobéssim, quan més a prop has estat mai de fer cert el teu desig, queda´t aquí sense por. Demostra que ets capaç, almenys per una vegada a la teva vida, de deixar de ser un cagadubtes i de prendre una decisió valenta, arriscada també, però amb la qual obtindràs els fruits que secretament has desitjat amb tant de deler. I tranquil, ja que has fet l´esforç d´arribar fins aquí, i si després de tot el que t´he dit i el que has vist, encara et manca el coratge necessari, aquí em tens amb l´eina a punt, per servir- te, tros de soca."

Aquí va posar punt i final a la seva breu lletania, rubricant-la amb un significatiu copet de destral al terra i repetint de nou la imprecació que prenia ara una vessant més cordial pel seu caire redemptori. 
A l´albada d´aquella vida meva que ja m´ha deixat de pertànyer, més d´una vegada i de dues m´havien convenientment alliçonat amb la metàfora moralitzadora de la branqueta i el tronc, per explicar allò de la facilitat de rectificar actituts que despuntaven torçades quan encara la branca és tendra, i la dificultat de redreçar-la quan aquesta ja s´havia endurit (en un tros de soca). També és sabut que hi ha lliçons que ni amb l´ús de tots els artilugis retòrics som capaços d´aprendre, i és així com incapaç de decidir-me, vaig deixar que l´altre prengués la decisió sobre la sort del meu destí.
El cop va ser sec, eficient, i potser per això mateix, provist d´indolència. Ara només sento que el poc que em resta de vida ja brolla a balquena per la clivella solca el meu cos, i través d´ella és per on la meva ànima s´allibera, per fi, del seu captiveri. Tanmateix, les sol·lícites forces m´han permès dur el meu propòsit inicial a ric erol per conrear-hi aquest grapat de lletres que ara deixo maldestrament sembrades darrere meu, aquest testament de vida somiada que el meu altre jo va aconseguir fer possible. 
M´expandeixo sense obstacles per l´infinit éter.