La part del tot.

Sona insistent la botzina del tren que acaba d´entrar a l´estació. Sona i sona sense interrupció fins i tot quan aquest s´atura i obre les portes. El monòton xiulet no cedeix, es fa molest, incòmode a les oïdes. Mica en mica el soroll fa esvair l´escenari on ell es troba i es converteix en el so conegut del despertador que com cada matí el fa llevar per começar un nou dia.

Prem mecànicament el botó per apagar l´alarma. En fer-ho es sent alleujat i agraït de que l´odiat aparell l´hagi tret d´un somni espantós i el torni sa i estalvi al món que ara, desde la seva posició supina, només es presenta en forma d´un sostre blanc dèbilment il·luminat per les primeres llums de l´alba. Mai com fins avui aquesta primera imatge del dia havia resultat tan reconfortant als seus lleganyosos ulls.

S´incorpora, s´asseu a la vora del llit i fica els peus dins les sabatilles que com cada matí l´esperen al lloc de sempre. Es sent extranyament mancat de forces, com si la nit, amb el descans que d´ella s´espera obtenir, li hagués xuclat l´energia per comptes de reposar-li. Es tapa la cara amb les dues mans  i recolça els braços damunt les cames, sense esma d´endinsar-se completament cap el seu estat de vigília. Pensa en el somni que ha tingut i que encara sura dins del seu cervell. Sí, es trobava en una estació on esperava un tren per fugir. Lluny ben lluny. Volia fugir de la situació tan terrible que havia experimentat mentre parlava, de no recorda ben bé què, davant d´un auditori ple a vessar d´un públic silenciós i atent a cada paraula que ell articulava. Mentre la seva veu omplia, clara i precisa, cada racó de la sala, va sentir just en l´instant que anava a pronunciar la paraula "sinècdoque" que totes les seves dents es desprenien alhora de les genives, sortien expulsades de la seva boca en forma d´un vòmit de marfil i queien, envoltades de silenci, al parquet de l´escenari talment com si fossin les perles d´un collaret trencat. La pertorbadora imatge de tots els seus canins, incisius, molars, premolars i queixals del seny, estesos davant seu encara era ben viva a la seva ment. I aquell soroll tan esgarrifós del contacte de les dents amb el terra encara el sentia retingut en algun lloc del conducte auditiu.

Finalment aconsegueix refer-se, s´aixeca del llit i arrossegant els peus, procedeix a seguir el guió que marca la rutina diària. Entra al bany i es fica dins la dutxa. Agraeix més que mai el doll a pressió d´aigua calenta que llisca pel seu cos i desfà els estralls d´una agitada nit que havia quedat arrapada a la seva pell en forma d´una pàtina de suor seca. Mentre s´ensabona, intenta trobar una explicació al per què del seu ominós malson de dents caigudes. ¿Potser és conseqüència d´una mala digestió del sopar d´anit?, Sí, pensa, potser va ser aquell maleït tall de formatge que ha fet desvetllar aquesta història tenyint les salives matinals d´un cert regust biliar. ¿O potser el somni l´està advertint subreptíciament d´un mal averany?. No, no ha cregut mai en aquestes interpretacions que d´ells sovint se´n fa. Tot són especulacions indemostrables que queden plasmades en fulls de paper per ser venudes eventualment en forma de llibre. Sencillament, reflexiona, somiem perquè el nostre cervell, a l´igual que el nostre sistema digestiu i respiratori, continua actiu mentre dormim. 
Immers en aquests raonaments, tanca l´aigua i surt de la dutxa. El mirall entelat li retorna la seva imatge difuminada pel vapor, i mentre agafa la tovallola de l´armari per eixugar-se, s´adona que la bombeta de la part superior esquerra del mirall fa pampallugues. En un acte reflex acosta la mà molla per acabar-la d´ajustar bé a la rosca. Acte seguit, després d´un soroll similar a les perles d´un collaret trencat quan cauen al terra, l´espai tridimensional desapareix i la bombeta, a l´igual que la seva vida, s´apaga per sempre.