L´isard i l´ovella.

En un indret del Pirineu hi vivien una ovella i un isard. L´ovella vivia reclosa en una granja junt amb les seves companyes i d´altres animalons. Cada matí, a trenc d´alba, sortia a pasturar l´herba fresca dels extensos prats d´una vall envoltada per altes muntanyes amb grans espadats i cingles que fins i tot als mesos d´estiu restaven enfarinats de neu. Aquells d´allà dalt eren els dominis de l´isard per on campava lliurement amb els de la seva espècie. L´ovella des de la vall se´l mirava amb admiració i cert punt de sana enveja per aquesta vida que l´isard semblava gaudir amb la mateixa llibertat i plenitud que amb la que corria àgil i veloç amunt i avall de la muntanya.

Habitualment l´ovella, atreta per la figura salvatge i majestuosa de l´isard, s´apropava a la tanca que delimitava l´àrea de pastura, i es deixava veure per fer-la petar una estona. L´isard, envoltat per aires de superioritat que la trobada amb l´ovella inflava més encara, li explicava l´afortunat i feliç que ell es sentia en el fabulós món que es trobava més enllà dels terrenys de la granja, un món que ella, per la seva modesta condició, mai arribaria a conèixer, ni tan sols imaginar per molt que ell s´esforcés a descriure-li amb tot detall. Les paraules de l´isard no amagaven un clar menyspreu envers la vida gris, avorrida i d´esclavatge que l´ovella li havia tocat viure, tanmateix però aquesta no en feia aquesta lectura sinó que es sentia cada cop més atreta i fascinada per tot el que aquest li explicava. Secretament però, quan s´acomidava de l´isard, que orgullós semblava que anés a reunir-se amb els seus al mateix paradís, l´ovella es maleïa de la seva mala sort quan s´havien repartit els papers del teatre d´aquesta vida sense guió, i tornava resignada a l´estable amb el cap cot quan el sol ja es deixava caure darrere d´aquelles muntanyes que semblaven arribar fins al cel.

Un bon dia va ser l´isard que per primera vegada va cridar a l´ovella des de la tanca. Aquesta, sorpresa per l´actitud inesperada de l´isard i incrèdula de l´honor que aquest li feia, va anar-hi corrents. L´isard va proposar-li passar el dia junts per les muntanyes que ella sempre havia vist des de la vall i que ja havia assumit com el perpetu decorat de la seva vida. Tot i que la l´ovella contemplava aquesta situació (impensable dies enrere) amb cert grau de suspicàcia, les ganes de fer realitat els seus somnis eren més fortes, de manera que, sense pensar-s´ho dues vegades, va accedir a acompanyar-lo. Un cop s´havien endinsat i pres prou alçada, es varen ajeure a descansar. L´ovella gens acostumada als terrenys accidentats, ho necessitava. L´isard va explicar-li amb un fil de veu entretallada,  que el motiu real de fer l´excursió junts no era altre que fer-li saber que la seva situació "animal" havia experimentat recentment un gir radical: Havia estat exclòs del grup del que ell n´era el mascle dominant, perquè era vell i les seves potes no tenien ja ni la força ni l´agilitat per córrer com abans pels escarpats camins i talussos. Es sentia terriblement sol, trist, abatut i desemparat i amb llàgrimes als ulls demanava (més aviat li ho exigia) a l´ovella que a partir d´ara li donés més conversa, companyia i aixopluc als terrenys suaus de la granja.

L´ovella no podia creure´s el que veia i el que sentia, per part del que fins en aquell moment havia gairebé idolatrat i li va mig prometre que faria el que ella pogués, tampoc ara estava disposada a canviar la seva vida per ell, pensava.


I quan es van acomiadar a la tanca i després de tot un dia d´escoltar les lamentacions  de l´isard, l´ovella va tornar cap al seu estable quan el sol es deixava caure un dia més darrere les muntanyes. Aquesta vegada però, tornava amb el cap menys cot i amb una dosi important d´autoestima al cos que provenia, en part, de la pena de l´isard. Alhora, la nova situació d´aquest li feia pensar que la seva vida de reclusió a la granja, que fins ara havia secretament menyspreat, en el fons no estava del tot malament;  que de fet, res és el que ens pensem que sembla que és i que per a tothom hi ha més dies que llonganisses.