El so desconegut del Taxi.

El dissabte passat vaig anar, com sol ser habitual aquest dia, a la biblioteca del barri. Després d´una estona de mirar i fullejar el contingut de lleixes i prestatgeries, vaig decidir-me pel disc Taxi del grup de Ses Illes Antònia Font. El disc era en format "digipack", és a dir, aquells que contenen el disc embalats en un estoig de cartó que s´obre com si d´un tríptic es tractés i amb el cd en una de les cares. A la part superior dreta de la caràtula hi trobo l´habitual número de registre de la biblioteca i a sota una nota que especifica: Conté Llibret. Llegint la informació de la contraportada, on hi ha els títols de les cançons, m´adono que el cd és doble, ja que, a part del disc d´audio, també hi ha un dvd amb una gravació d´un concert del grup. Sense pensar-m´ho, l´agafo i vaig a recepció on entrego el disc juntament amb el carnet a la bibliotecària tot dient-li: Hola, per agafar en préstec. Després de passar mecànicament la pistola pels diferents codis de barres (del cd, del llibret i del meu carnet), m´entrega el que li he donat i em comunica que la data de retorn és pel 14 de març. Dintre d´un mes. Gràcies. Adéu.

Un cop a casa comprovo que, sorpresa!, al Taxi d´Antònia Font li falta una de les rodes, concretament la del cd i l´altra, la del dvd, està com si li haguessin passat paper de vidre per la cara que ha de ser llegida. Constato un cop més (ja que és habitual trobar-se discs en aquest estat a les biblioteques) que el reproductor és incapaç de llegir aquelles ratlles que no continguin informació binària, les quals semblen provenir, en la majoria dels casos, no d´un continuat ús públic com caldria esperar, sinó d´actes manifestament vandàlics.

Decideixo que no cal esperar un mes per tornar un objecte del que no puc fer-ne cap ús i més important encara, per comunicar que hi falta una de les seves parts, no fos cas que en la tardança, es pensessin que me l´he quedada o l´he perduda jo.

A la tarda doncs, hi torno i em dirigeixo a la mateixa persona que m´ha atès al matí.

- Bona tarda, aquest matí he agafat aquest cd, però el cd no hi és i el dvd està tot ratllat de manera que no es pot veure. M´ha estranyat, ja que quan això passa aviseu...

La bibliotecària amb cara de aquest-paio-que-coi-m´està-explicant-ara, em respon:

-Però així què vols fer, tornar-lo?

-....!!!...?...¿....!..{...%....Sí.

I tot seguit passa mecànicament el cd juntament amb el llibret per la pistola lectora de codi de barres, i em diu com corroborant la meva informació amb la que li surt a la pantalla:

-Sí, efectivament, hi falta el cd.

-....Ah!
 ........

Ahir dissabte torno de nou a la biblioteca i mogut per un impuls de curiositat vaig directe a la zona de música. Veig que el Taxi d´Antònia Font, convertit ara als meus ulls en un objecte completament inútil, està de nou aparcat a la lleixa de la lletra A; amb el seu número de registre a la part superior dreta i amb una etiqueta just a sota que especifica: Conté Llibret.

Un bon dia per estar enamorat.

Avui justament dia dels enamorats, fa quinze anys (era un dijous) que vaig agafar un tren a l´estació de Sants amb destinació Burgos, per anar a mostrar durant nou mesos el meu obligat amor a la meva imposada pàtria. Sí, jo vaig ser un dels molts últims que encara van anar a malbaratar uns preciosos mesos a un lloc on l´absurd era el denominador comú i que ara, engolits pel pas del temps i vistos des del record, han esdevingut una mera anècdota, un buit parèntesi que m´hagués pogut ben estalviar. No parlaré ara de les experiències i batalletes vàries que hom explica en aquests casos amb l´acostumat entusiasme i que tan avorrides són per qui no les ha viscudes. Voldria però, fer palès un aspecte que als meus vint-i-dos anys encara no havia experimentat en primera persona i que durant els nou mesos en una ciutat on encara hi havien estàtues del dictador, carrers amb noms d´almiralls, capitans i generals franquistes, i col·legis públics dedicats al generalísimo (estic parlant de l´any noranta-sis), em van deixar clar, claríssim per sempre més: Ser català i més encara, parlar català, és un problema, un seriós inconvenient i un motiu de gran enuig manifestat en un mal dissimulat odi, per part d´aquells qui no ho són. Sí, és trist però no cal haver comès res de dolent; el fet d´haver nascut a Barcelona (com en el meu cas) i de tenir uns cognoms catalans,  ja és motiu suficient com perquè ja siguis mereixedor de rebre una desfavorable sentència en forma d´insult (i ja us podeu imaginar l´ampli reguitzell), i on sembla que no et quedi altre remei que demanar-los perdó. Perdó per ser bilingüe; perdó per parlar amb els teus pares per telèfon en la teva llengua; perdó per llegir un diari amb tanta pudor catalana com "La Vanguardia" (imagineu-vos!), perdó per dir Girona en comptes de Gerona, perdó per si se t´escapava un "adéu" (habla bien, coño), perdó perquè "los catalanes os lleváis todo el dinero"; perdó perquè no entenguessin que a Catalunya (perdó, Cataluña) es parlessin dues llengües si amb una ja n´hi ha prou (lo hacéis por fastidiar); perdó per fer-los ignorants, i perdó, en definitiva, per ser català, "porqué los catalanes sois españoles y Cataluña es España" (i estic parlant, recordem-ho, de l´any noranta-sis). Podríem pensar que totes aquestes manifestacions són pròpies del lloc, de l´ambient castrense i resultat de la seva preuada intel·ligència militar, però malauradament no tenien ni tenen els drets exclusius de xenofòbia i ignorància envers a una part del "seu" territori que tant estimen, ja que dia sí dia també som testimonis dels constants atacs directes o indirectes a la nostra llengua, país i cultura per part de tot "cristo" i per citar el darrer, d´un grup de periodistes de la veïna Osca durant una roda de premsa a l´entrenador del Girona Raül Agné.
Jo al llarg d´aquest anys, i en vista que els fets demostren que gastar energies en fer-los entendre què és Catalunya és com picar sobre ferro fred, he après a deixar de "sentir-me culpable de ser català" i "de demanar perdó" per passar a expressar agraïment. Agraïment a totes aquelles persones que m´ataquen pel fet de ser català, perquè el seu menyspreu fa enfortir les meves conviccions i tant els seus atacs com insults, a part de deixar-los en evidència, no em fan ferida sinó que augmenten exponencialment l´amor cap a la meva llengua i cap al meu país, que en un dia com avui no vull deixar de manifestar als quatre vents d´aquest pati.

L´anticicló i el conseller.

És sabut que ningú pot lluitar contra la força dels elements naturals. Res pot fer front a la força d´un tornado, a la violència d´un huracà, a la magnitud devastadora d´un tsunami o d´un terratrèmol. Tots aquests fenòmens posen de manifest la insignificància del ser humà envers al poder de la natura que no deixa de recordar-li que per molt que aquest intenti dominar-la, ella sempre tindrà l´última paraula. A vegades, la paraula de la natura pot deixar en evidència d´altres pronunciades per alguns dels seus despietats fills. Concretament una paraula d´aquesta en forma d´anticicló, que tan inofensius i avorrits són pels homes i dones del temps, ha fet, paradòjicament, provocar una tempesta damunt de les paraules del flamant conseller d´interior de la Generalitat. En virtud de fer complir una promesa electoral (això si, sense que serveixi de precedent, no sigui cas que ens acostuméssim), el conseller, com a portaveu d´una de les moltes ofertes que va fer el partit governant en campanya, es va proposar com a primera tasca, eliminar la limitació de velocitat de 80 km/h en alguns accessos a la ciutat comtal que el govern tripartit, en un sobtat rampell que de tant en tant els agafa a aquells que tenen la paella pel mànec, va implantar.

La raó que adduien aquests últims per dur-ho a terme, era reduir al màxim possible els índex de contaminació força alts que pateix l´àrea metropolitana de Barcelona; la raó dels que eren a l´oposició i que ara governen era lògicament la contrària, donant a entendre que la velocitat, a part de no tenir res a veure amb el porc, tampoc influia en els nivells de contaminació. No feien res més que complir amb la seva funció, pobrets: oposar-se a tot el que feia el govern per un grapat de vots que al final varen tenir amb escreix. Sembla ser, però, que l´alta presió d´aquest anticicló ha fet canviar momentàneament d´idees als que governen, de manera que s´ha ajornat la retirada del límit de 80 km/h fins que aquest s´esvaeixi, ja que ara sembla ser que aquesta velocitat és la màxima que es pot permetre en periodes anticiclònics on l´absència de corrents d´aire fa augmentar més els nivells de contaminació. És a dir que amb convergència al poder, els vehicles podran anar a 100 per hora sempre i quan no hi hagi anticicló que aleshores serà de 80. Dit d´una altra manera, quan estiguem sota baixes presions, s´obrirà la veda i a contaminar tot Déu! que el vent s´emporta ben lluny fums i fumeres, pets de vaca i de monja.
No cal dir que el partit que ara és a l´oposició i que abans governava, pregunti al conseller el perquè d´aquesta flagrant manca de coherència i de retruc li retregui que els ciutadans, ja força escanyats monetàriament, hauran de pagar 76.000 € en concepte d´uns canvis de senyalització que no calia haver fet.
I un cop més constatem, gràcies a aquesta joia d´anticicló que ens abraçarà durant tota la setmana, que els polítics només tenen clar que volen governar però sense tenir les idees gaire clares i sovint confonen els ous amb els cargols, la gimnàstica amb la magnèsia i el cul amb les témpores.