Conferència de Víctor Alexandre.

Molt interessant la xerrada que va tindre lloc el passat dimecres dia 17 al centre excursionista de Catalunya durant unes jornades per celebrar el 130 aniversari de la institució, a càrrec del escriptor i periodista Víctor Alexandre, reconegut per la seva vocació independentista de la cual ha donat bona mostra en els seus llibres publicats. Amb un discurs molt proper, didàctic i amè, l´escriptor ens va anar explicant d´una manera molt convincent les raons per les cuals Catalunya ha de ser en un futur un estat independent. Podria dir que el seu discurs ens fa obrir els ulls davant la trista realitat que ens envolta i davant d´una paraula que ha estat constantment demonitzada ja pels mateixos polítics catalans: Independència, i que té el trist honor d´haver-se convertit en el tabú de la nostra "democracia" com ho era "comunisme" en l´època del iaio Paco. Paraula que d´altra banda en un sentit despullat de les seves connotacions polítiques, sempre té trets possitius, i ell possava l´exemple d´un empleat del seu barber que s´havia independitzat i això era considerat com una bona actitud encara que no extempta de risc però en cualsevol cas positiva. ·"La independència no es un privilegi és un dret" es la frase que obre el blog de l´escriptor, i aquest dret ningú ens l´ha de donar ens l´hem d´agafar. Davant la pregunta que molta gent amb por es planteja de que la independència no és la solució als problemes d´un país, Victor Alexandre ens planteja la següent interessant comparació: cuan una persona jove s´independitza dels pares, no ho fa per solucionar els seus problemes ja que de ben segur s´enfrontarà a molts d´altres (i més importants), sino que ho fa perque com a ser humà vol pendre decisions per ell mateix, sense que ningú li digui a quina hora ha d´arribar o amb qui ha de parlar, ho fa perque en definitiva vol ser lliure i la llibertat és un dret inherent al ser humà, un dret inalienable. De la mateixa manera ens podriem preguntar si potser Alemanya, França o Puerto Rico no tenen problemes tot i ser independents, és clar que en tenen i molts, però el que si tots ells tenen és la capacitat per solucionar-los ells mateixos, amb les seus propis poders. Catalunya ha estat durant trescents anys territori ocupat per Espanya, amb tot el que això de negatiu implica per la cultura autòctona del país. Està clar que em de dir prou i a l´hora adonar-nos que em de buscar noves vies per aconseguir l´anhelada i justa indepèndencia. Segons en Víctor només queda una vía per explotar i aquesta és internacionalitzant el problema, això es, explicar al món la nostra situació i que aquesta no sigui vista com un problema regional, ja que és precisament això el que vol Espanya: que els draps bruts (i que ella embruta) no surtin fora de casa. Està clar que totes les moltes manifestacions que fem i s´han fet per exigir el dret a la autodeterminació, són molt dignes i necessàries encara que si som objectius admetrem que totes elles tenen escasa o més aviat nul.la repercussió més enllà de les terres del Ebre.
De tot el que es va tractar (i va ser molt) destacaria la reflexió que ens va fer en Víctor davant la situació que viu Euskal Herria, (nació amb la cual Catalunya comparteix reivindicacions comunes), davant el referèndum (consulta més aviat al ser aquesta no vinculant) que el seu lehendakari vol engegar perque els ciutadans/nes que conformen el poble basc expressin el seu parer davant l´espinós (per Espanya) tema de l´autodeterminació. No cal ser catedràtic en història contemporànea per intuïr que això, a Espanya (o sigui l´amo) no l´hi a fet gens de gràcia, i valent-se de tota la seva maquinària legislativa, que ella mateixa ha creat conforme als seus interessos, s´ha negat en rotund que això tingui lloc. Diuen que s´ha de complir la llei, que això es antiincostitucional i coses per l´estil, però una llei o una constitució no ténen perque ser necessariament justes, només cal fer una ullada a les lleis franquistes per adonar-nos de l´error de confondre llei i justícia. És si més no curiós que un estat que s´autovanagloria de ser de dret, democràtic, garant de les llibertats i mil floretes més, es negui a que un poble parli de la manera més democràtica que es pot parlar: a través de les urnes. Algú s´imagina el ressó internacional que tindrien les imatges de la policia carregant contra la gent que pacíficament va a votar un diumenge al matí en un país que es defineix com plenament democràtic? Espanya el que té és sencillament por, del resultat de la consulta i de retruc adonar-se´n que és una nacionalitat débil (un tigre de paper com deia l´escriptor). Acceptar les veritats d´un mateix no sempre és agradable...
Malgrat que durant el periode "democràtic" no s´avançat gaire en alguns aspectes, degut en gran part a la manca d´autoestima, autoodi tan característics del nostre poble (no hem de fer enfadar l´amo!!!), en Víctor es mostra optimista, per l´engrescament dels més joves amb el fet nacional, a més de les moltíssimes plataformes que existeixen defensant d´una manera o altre la causa catalana, tot això i moltes més coses fan que el llarg camí per aconseguir un dret fonamental, tingui un just final en un futur no gaire llunyà. Menstrestant espero que podem continuar gaudint dels seus llibres i conferències per poder fer aquesta espera més soportable. Us deixo el link del blog d´aquest escriptor.
http://www.victoralexandre.cat/