Festa Major de Gràcia 2011

Un any més i com marca la centenària tradició, Gràcia s´ha vestit de festa amb dinou dels seus carrers vestits de gala. És un fet a remarcar en aquesta edició, l´alt nivell que hi ha hagut en tots els guarniments.Que jo recordi, mai havia presenciat la situació en què cinc o sis carrers fossin per igual mereixedors de rebre el primer premi, i sigui dit de passada, tampoc recordo un èxit de convocatòria similar, que ha fet omplir el barri amb riades de visitants  (la majoria turistes)
Aquest any, com he dit, l´acurada el·laboració de les decoracions ha estat el denominador comú en la gran majoria dels carrers, places i balconades. Quelcom certament molt positiu, que ens demostra que la festa es va superant any rere any i que, en contra de les veus pessimistes i del tot va malament, hi ha una fornada de gent jove, amb il·lusió i ganes que volen que la festa sigui cada any més viva i plena que l´anterior. Que continuï així per molt de temps!

En el renyit repartiment de premis d´ahir dia 17, va destacar l´alegria general que va haver-hi a la Plaça Vila de Gràcia, al saber-se que, per primera vegada en quinze anys, el sempitern guanyador Carrer Verdi quedava relegat a la sisena posició. És curiosa la satisfacció que ens dóna quan veiem que es trenca la hegemonia guanyadora d´algú; quan es fa tastar a l´etern victoriós el gust amarg de la derrota; quan el veiem que ha de posar el cap sota l´ala per fer una cura d´humilitat...Certament però, aquest any el carrer Verdi no tenia la qualitat d´anteriors edicions, encara que manté la seva espectacularitat i un sisè premi tampoc està malament del tot...

El tercer premi (que hagués pogut ser primer) , ha anat al Carrer Mozart, on s´ha fet un guarniment homònim. Un guarnit ,doncs, dedicat a W.A.Mozart i a la òpera on a segons a quines parts del qual hi ha un aire molt a l´estil de "ninots" de les falles. S´ha dut a terme per una nova comissió de veïns, molt joves, provinents de deu nacionalitats diferents i que han donat  a aquest carrer una empenta molt bona que els ha portat a tocar de la victòria.

El segon (que jo considero primer), l´ha rebut el carrer Berga. Espectacular decorat d´un galliner, amb una gallina enorme a l´entrada, les plomes de la qual estan fetes amb botelles de plàstic. Decorat original, divertit i molt treballat. Ha estat la gran sorpresa d´aquest any, per a un carrer que sempre quedava en les últimes posicions i que presentava normalment uns treballs poc atractius. Enhorabona Carrer Berga!

Finalment el primer ha anat a parar al carrer Fraternitat de baix, que també ha rebut el premi al millor sostre. Un decorat espectacular dedicat a en Peter Pan i al País de Mai Més els elements del qual fan que, al entrar per les dues portes obertes que donen al carrer Tordera, ens endinsem en un món ple de màgia i somnis. Han sabut combinar molt bé els contrastos de llum, presentant una figura pintada de negre d´en Peter Pan que contrasta amb la blavor general del carrer. Un treball digne de primer premi, una merescuda recompensa després de tot un any ple de treballs i sacrificis.

Malgrat la calma i tranquil·litat que sembla haver-hi de moment al barri (creuem els dits), de les que la notòria presència policial (amb parelles mixtes de mossos i guàrdia urbana) al carrer no sembla que en sigui aliena, no ha fet impedir que el guarniment del carrer Tordera, dedicat al Submarí Groc i als Beatles, hagi patit algunes destrosses per part dels brètols habituals (una raça que sembla estar en perill de proliferació). Una situació que, curiosament, no és pas nova en aquest carrer, i que els ha fet dir prou a través d´una gran pancarta penjada a una de les seves entrades. A la recollida de premis els veïns afectats, es van presentar amb trossos desfets del guarniment enmig d´un unànim aplaudiment de suport. És d´esperar, un cop més, que fets com aquest no es tornin a repetir ni en aquest ni en cap altre carrer.

Festa sí, però sempre amb civisme.

Visca la Festa Major!!, encara que l´endemà ens haguem de llevar aviat per anar a pencar (i que duri)!

Iconoclàstia.

El venerable avi surt com cada dia de la portalada de la gran masia a pas lent i acompanyat pel seu inseparable bastó. Camina un xic encorbat en direcció al pedrís que s´extén al llarg del perímetre de la façana principal, i s´asseu feixugament al cantó ja escalfat pels raigs de sol més matiners. Al seu semblant d´una majestuositat gens fingida, d´un rictus genuínament senyorial, hi destaquen uns ulls que els anys han imprès d´una certa aquositat gelatinosa. Observa el vast territori de camps de cultiu que envolten la seva propietat els quals, trobant-se en aquesta època de l´any tenyits amb totes les tonalitats possibles de verd, porten latent la promesa d´una bona collita.

La seva mirada dirigida a un punt indeterminat de les seves terres desprén encara la brillantor de la seva jovenesa ungint al seu rostre, solcat per l´acaronament de sols i llunes, amb un immens imperi de candor i bonhomia. Tanmateix, quan cada dia repeteix la cerimònia de contemplació d´aquest petit món, és moment també que aquesta mirada d´ulls mig aclucats, adquireixi un to reflexiu imbuïda pels pensaments que afloren a una ment massa vella per estar tan carregada de records. Pensaments que contenen veritats només conegudes per ell, i que han estat cercats durant anys amb la mateixa fermesa que les tanques de ferro que han possat límit a la seva hisenda. El pas inexorable del temps, però, fa obrir escletxes per on ens podem endinsar...
"Aquestes terres, plenes de vinyes i sembrats no són altra cosa que el resultat del meu govern amb mà de ferro i cor d´acer. Què hagués estat d´elles sinó! Sembla ahir quan aquella colla de galifardeus amb idees revolucionàries em varen amenaçar de pendre-me-les per la força.Per a què la propietat quedés repartida entre tots, deien. Qui els va parir! ara,  ja ho van pagar car ja quan va ser hora de passar comptes. Molts no ho varen poder explicar dels mastegots que reberen quan els civils, guiats per la mà de la Providència, els van arreplegar i es va fer sana justícia. Per si ho dubtaven, els va quedar ben clar que encara ha de nèixer el qui m´ha de plantar cara, sinó que li ho preguntin al gamarús del fill d´en Miquel , que li va quedar l´ull borni del calbot que va rebre per atrevir-se a aixecar-me la veu, i encara va tenir sort que aquell dia em va enganxar de bones, que sinó hagués patit el mateix fat d´aquell gos em va matar quatre gallines. Colla de ganduls tots plegats, que mai han sabut valorar la seva sort i apreciar el treball que els he donat per a què poguessin menjar calent cada dia i viure sota teulat amb dignitat. El lleguatge del macell és l´únic que han sabut entendre per a complir com Déu mana amb el treball que sempre he calgut menester; l´amenaça amb un bon crit sempre ha estat oli en un llum, és trist però és així. No és pot afluixar mai amb aquesta gentussa,  a vegades se´ls ha de tractar com les bèsties per a que s´adonin que mai han de mossegar la mà que els alimenta. No es pot ser bo en aquesta vida, no senyor, sinó ja fa anys que m´haguéssin pres el número i tot se n´hagués anat a fer punyetes, tot el meu treball llaurat a base de suors, esforços i amb mà de ferro . Agraïts m´haurien d´estar! un monument de marbre em mereixo després que m´hagi arribat l´hora de presentar-me davant de "nostrusenyor"! Ja voldrien tots que arribés ben aviat  ja, sobretot aquests pallusos que tinc per fills que no esperen altra cosa que polir-se tot això per poder fer el  fatxenda a ciutat..."

La immersió en aquest cafarnaüm d´imatges pretèrites sempre impotents d´imprimir en el seu rostre un mínim borrall d´afectació conspícua, queda interrompuda per una sobtada alteració en el plàcid paisatge: Un núvol de pols provocat per les rodes d´un tot terreny s´acosta a la casa pairal. El vehicle, que la pols sedimentada ha quasi mimetitzat amb el color dels camins, s´atura prop de la porta principal. L´avi s´aixeca, saluda lentament amb el braç esquerre enlairat al contingut humà que la carrosseria escup, i apunta un somriure que es va eixamplant fins que el seu rostre adquireix el precís aire taujà. Després de les externament sinceres i afectuoses salutacions de rigor, l´avi dirigeix la seva atenció cap al vailet que el mira amb complicitat i al qual li pica l´ullet. Sense dir-se res, l´avi agafa el nen de la mà i el porta cap a l´interior de la masia, dirigint-se a una cambra on hi ha una taula coberta per unes tovalles de cotó. A sobre hi ha un setrill d´oli proveït d´una lluminositat daurada conferida per la nítida llum que entra per la finestra; un grapat de tomàquets injectats d´un roig que esclata de vitalitat; un pa ros i panxut i un espetec sencer.
Acompanyat del somrís als llavis, l´avi en talla unes rodanxes davant la mirada expectant  i delerosa del nen, i li dóna un tall. Ell n´agafa un altre. Avi i nen masteguen lentament, saborejant el deliciós tros d´espetec provocant una voluptuositat en les seves boques, que fa que aquestes segreguin fluxe salivar en abundància. L´avi, davant la cara de satisfacció del nen que, amb més de mig segle d´avantatge, és mirall de la seva pròpia, constata un cop més, un any més-i ja en porta uns quants-, que les coses bones no canvien mai.
A fora, mentre els altres membres de la família ajudats pels masovers, acaben de descarregar l´equipatge i les nombroses capces embolcallades amb paper de regal portades del seu darrer creuer pel Mar Bàltic, els arriba, a través d´una finestra oberta, el so inconfusible que produeix l´asfíxia per ennuegament.

Salamandra.

L´home obre els ulls i només veu una massa espesa de foscor que el rodeja.No pot veure com nosaltres, des d´una privilegiada situació, observem cada moviment ràpid i espasmòdic que fa amb els braços estesos amb l´intenció que aquests puguin donar-li un indici de les dimensions de l´espai que l´embolcalla. La foscor omnipresent conté un silenci sord dins d´un aire dens i humit. L´home intenta situar-se, calmar-se, pensar què ha de fer mentre roman clavat en el mateix punt on ha aparegut. L´inversemblant tràngol en què es troba immers, l´amara d´una suor freda, el fa tremolar d´angoixa i emetre gemecs que són preludi d´un plor nerviós a punt d´esclatar. L´home no entén res, no sap per què es troba enmig d´aquella tupida negror ni com hi ha arribat. Tanmateix un fibló del seu raonament li diu que l´única manera que té per sortir-se´n i tornar a veure la llum és avançar, posant un peu davant de l´altre per així, mica en mica, deixar enrere la gola del llop que  se l´ha engolit. Camina lentament, fent tentines tot movent mecànicament els braços transmutats en una extensió dels seus ulls. Cada petjada que dóna suposa una incògnita, un possible pas cap a la salvació o un endinsament cap a les entranyes de l´infinit abisme negre.

Fent cas a la veu que li dicta la consciència de no quedar-se quiet, avança amb l´esperança de trobar la llum, la clau d´aquest enigmàtic laberint. Tot sigui que pereixi en l´intent i posi punt final a una vida els dies de la qual ja no és capaç de recordar.

Al cap d´un periode indefinit de temps, parem esment que l´home segueix el seu invisible camí amb passes més decidides. Ha deixat de tremolar, fet que ens possibilita una percepció més segura i desimbolta d´uns moviments que abans es caracteritzaven de feixucs i indecissos. Obsevant-lo amb més detall, veiem, no sense un notable grau d´estupefacció, que parts del seu cos ja s´han metamorfosat per tal d´adaptar-se millor a l´hostil medi on involuntàriament es troba. Els ulls s´han engrossit per absorbir millor tota la llum de la foscor, les falanges dels peus i de les mans s´han allargat adoptant una forma tentaculiforme per tal d´arrapar-se millor al llefiscós sòl. Camina lleugerament encorbat i s´ajuda, adesiara, amb les dues extremitats superiors per fer més estable el cos durant la que encara és una infructuosa fugida cap a la llum. Aquesta posició de quadrúpede la va adoptant cada vegada amb més freqüència a mesura que avança, ja que ha notat que li és la més adequada per xuclar amb la seva llengua bífida el viscós líquid ric en nutrients que la irregularitat del terreny acumula en tolls. La pell, degut al contacte amb la humitat que la foscor segrega, ha adquirit l´aspecte aquós i permeable de la d´un amfibi, i apareix tota pigmentada de l´uniforme color del seu entorn amb petites clapes disseminades d´ocre.

Constatem amb espaordiment i sorpresa, com el medi ha aconseguit subordinar a l´humà moldejant-lo al seu albir en un ser híbrid i indefinit, però totalment agombolat i avingut a viure en unes condicions en què hom hagués avaluat, de bell antuvi, d´impossibles per a qualsevol ésser viu.

El ser que veiem encara caminant enmig d´una foscor transformada a través dels seus ulls en llum diàfana, ha oblidat el propòsit inicial de la seva fugida. El medi, amb el qual nosaltres ens hem fet inconscientment còmplices, l´empeny a seguir endavant per mostrar-li l´última i definitiva prova que segellarà irrevocablement el seu domini sobre ell, el preuat triomf de la seva paulatina i implacable acció.

I així, en un punt de l´espai fosc apareix una escletxa de llum que el ser híbrid ja no pot interpretar com l´enyorada sortida, sinó com una font encegadora i cruel que fereix les seves dilatades retines, fent-lo recular sobre les seves passes, tornant-lo cap als seus remots orígens humans, lligant-lo per sempre més al confortable món de les tenebres.

Reunió.

És significatiu el que ha passat a Euskadi amb el flamant partit de l´esquerra abertzale Bildu. Setmanes abans de les eleccions municipals, estava sota sospita segons els particulars (però potents) paràmetres que aplica el judici espanyol. El resultat d´aquesta agressió per part de l´estat a un partit pensat en "clau" basca, ha estat aquesta resposta massiva del poble donant un suport majoritari a aquesta formació. Més potser com a resposta envers als constants prejudicis, atacs i mentides de tota la artilleria mediàtica que disposa el bipartidisme espanyol, que com a partit amb una ideologia i proposta d´acció determinada, en aquest cas d´esquerres. I aquí es demostra que el sentiment de pertànyer a una nació, a un país, a una cultura i llengua comuns, està per sobre de qualsevol idea política, i un atac a aquestes mereix una resposta unànime des de tots els colors polítics. Primer som i pertanyem a una comunitat, després cadascú, a partir de la seva manera de pensar, escolleix la via que millor li sembla per portar-la a bon port, ja sigui virant cap a la dreta o a cap a l´esquerra.

No cal dir que la dreta extrema espanyola s´ha esquinçat les vestidures al veure a aquesta formació (que ells volen imaginar terrorista per justificar el seu discurs polític) ocupant càrrecs rellevants a l´administració basca. Ahir dimarts el diPPutat "de las dos líneas de investigación" no va poder aguantar més la presència d´un partit a "Las Vascongadas" d´idees contràries a les d´ell, i va plegar veles deixant lliure el seu escó. És curiós que això els passi a ells, que tant se´ls omple la boca amb paraules com democràcia, llibertat i igualtat, i després no sàpiguen encaixar la voluntat d´un poble que ha actuat seguint les regles d´un joc del que ells també en són partíceps i que ni se´ls passa pel cap de  qüestionar quan el vent els bufa a favor (i molt) a la resta de territori.

Tot això em fa pensar en la necessitat que tenim a Catalunya d´un Bildu a la catalana. Escoltant l´altre dia l´entrevista al ja exdirigent d´esquerra Carod-Rovira, d´entre les molts temes de que va parlar, va fer esment de cobrir el present dèficit del panorama polític català, amb una esquerra catalana progressista, nacional, sòlida i seriosa que aglutini a l´esquerra el que Convergència i Unió ha aconseguit a la dreta, on hi conviuen i convergeixen cristiano-demòcrates i lliberals. Així de senzill. Crec que aquesta aposta política seria necessària pel país, vista com un corrent d´aire fresc i alternativa de govern per vertebrar i reconduir, per exemple, a aquest moviment de masses indignades de causa noble (i compartida) però amb certes actituds indignes i intolerables com les viscudes avui al Parc de la Ciutadella; o per veure, en el cas d´una victòria d´aquesta futura formació, com els "pseudodemòcrates" de més enllà de l´Ebre s´acaben d´esquinçar les vestidures i ens mostrin d´una vegada per totes el que s´amaga sota la seva pell de xai.

Regals.

.

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada d´una entitat bancària en la que, sense tenir cap mena de relació amb ells, em deien que havia sigut escollit per gaudir d´una targeta de crèdit que tenia un munt d´avantatges i no sé què més; al cap de poc dies els de "la caixa", i amb aquests sí que hi tinc una forçada relació, em regalaven un rellotge que estava valorat en dos-cents euros "pel morro" em varen dir al principi, després però, aquest regal "pel morro" es va "fotre de morros" quan em varen revelar que sí, que el rellotge era meu, però que havia d´obrir primer un compte corrent amb un dipòsit a plaç fixe de no sé quan i altres històries que ja no m´interessaven; constantment rebo missatges al mòvil del tipus que si faig una recàrrega durant les properes vint-i-quatre hores, podré trucar gratis a tres persones que jo escolleixi o que el meu saldo es multiplicarà per dos; periòdicament al hotmail tinc un munt de correus regalant-me jocs de mantes, i-pods, Audis i viatges al carib, això sense comptar el munt de maleïts pop-ups que apareixen en les webs on et diuen que per ser el visitant 999.999 et regalen una cantimplora, de les trucades al fixe on una veu que et saluda com si et conegués de tota la vida et vol encolomar "gratis" una cisterna de vàter o una planta d´òsmosi... En fi, tothom diu que regala. Davant les paraules regal i obsequi baixem les nostres defenses, ens deixem seduir i a vegades caiem de quatre potes. No dic que un dia jo també hi caigui, però fins ara la meva resposta davant  d´aquest tipus de pseudo-regals ha sigut un contundent NO, partint sempre de la lògica premissa que ningú regala res a canvi de res. I afegiria, que els bancs i caixes menys encara. És així. El regal, l´obsequi, sempre porta un contingut implícit de "et regalo això a canvi d´allò altre que tu em pots donar", per tant són escassos els regals totalment desinteressats. Inclús en el terreny familiar i d´amistats, ¿no és cert que ens regalen o regalem coses a canvi de l´afecte que l´altre persona ens dóna o nosaltres li donem? Sí, ja sé que no és ben bé el mateix, però si regalem un ram de flors a la nostra parella és a canvi de l´amor que aquesta ens dóna o a canvi de que ens doni més encara, ¿cert o no?...Per tant el ram de flors porta associat un component d´interés, una moneda de canvi. No se´ns passaria pel cap regalar el mateix ram de flors a una persona desconeguda que passa pel carrer, encara que fa uns anys havia un anunci que deia que això era "impulso" ....En el terreny polític, ¿no podríem dir que els polítics en campanya ens regalen les seves promeses (amb més aire que els globus que també regalen) a canvi dels nostres vots? Encara que vista l´escabetxada d´alguns partits després de les eleccions, sembla que aquestes promeses regalades no han aconseguit el seu desitjat fi. Els aconsello que facin com certs partits de la zona de llevant els quals no els cal regalar res a la seva potencial massa electoral, sinó que els regalin a ells, per exemple, uns quants vestits amb uns quants cinturons (que en alemany se´n diuen Gürtel) per augmentar encara més la confiança que el poble ja els hi tenia. Això a mi em sembla increïble i em fa sentir indignat. I parlant d´indignats, que potser seria millor ja anomenar-los indignats-acampats, aquests ens regalen la seva indignació, que els cops de porra d´ahir divendres ha fet augmentar exponencialment, a canvi de....de què era...no recordo...caram...aquesta memòria...ah sí ara!, a canvi d´una democràcia real, sí això era, una democràcia real.

X, Y, Z.

Ja ha arribat de nou el temps de les frases plenes de promeses i de bones intencions, florides d´adjectius i perlades de verbs conjugats en temps futur, que l ´habitual grup dels X, dels Y, i dels Z pregonen amb entusiasme, sota cels i sobre mars d´atzur,  per esgarrapar un bocí del preuat timó de la nau que en tan alt estim diuen de tenir. I la nau bé que és bona vianda i ara és el moment d´intentar escudellar-ne el màxim amb l´ajut de la tripulació i l´encanteri de l´argúcia. Per això, quan arriba la quinzena de les paraules, el grup X diu que Y és dolent i Z pitjor encara, i els apellen d´ineficaços i de poc de fiar. Diuen que els Y no tenen cap capacitat per a conduir amb garanties el timó de l´esmentada nau,  ja que és sobradament demostrat que quan antany els ha tocat portar-lo, aquesta mai ha avançat ràpid i lleugera damunt les ones, i fins tot, no seria molt aventurat en dir que en alguns moments, en mans dels Y, aquesta ha reculat cap als temps de la caverna si les ventades han escomès en contra. A més, adverteixen els X, els Y portats per un irracional anhel en agafar les regnes, podrien fins i tot unir-se amb el perillós i nefast grup dels Z per fer-los fora a ells, els X, els únics capaços de portar el vaixell, ricament abillat, a bon port.

Y diu exactament el mateix dels X i dels Z però afegint que X és l´únic culpable de la desesperada situació que ara es viu dins al navili, degut principalment a la mala gestió que X n´ha fet mentre ha estat el responsable de conduir-lo. Ells ho saben del segur ja que ara, encarregats de nou de la navegació d´altres naus més grosses, abans comandades per X, han hagut de prendre mesures dràstiques tot tapant a corre-cuita els nombrosos forats i fatals obertures que han allerat l´entrada de la mar a la bodega. De manera que, per remuntar la nau al nivell que dignament li pertany, ha estat necessari retallar el preuat temps de gaudi de la tripulació, fent-se involuntàriament impopulars amb la solució d´un problema no armat per ells. Si X continua al poder del timó de la nau xica, amenacen seriosament els Y, totes les naus s´enfonsaran irremeiablement i ningú ja podrà possar-les de nou cap a bon rumb. Z, per la seva part, diu que X i Y són de la mateixa part del garrí, i com Z és conscient que, tret d´un benaventurat prodigi, mai serà escollit per conduir la nau tot sol, desembeinen promeses impossibles de servar.

Mentre la resta de les lletres, que componen la tripulació del vaixell, mira sense esma, amb desencant i  resignació l´habitual comèdia que els del grup dels X, dels Y i dels Z duen a terme sempre que arriba el temps d´escollir les mans del timoner. La tripulació ja coneix d´antuvi  aquesta manera de fer teatre, basat en les falses promeses, en les acusacions mútues, en forçats somriures, en l´acaronament de vells i infants, en les visites als mercats per fer-se la foto tallant el bacallà, en el "nosaltres" sí i "ells" no, i d´altres semblants actes ben nodrits de falsia, allunyats tots ells del teatre real que la tripulació ha de representar a diari. És per això que la humil tripulació, sabent per experiència que l´únic que mou el grup dels X, dels Y i dels Z és defensar més els interessos del seu propi grup que els col·lectius de la nau, els giren l´esquena i encara que el gest els pugui remetre a una acusació per fellonia, els deixen que continuin fent aquest seu teatre de comèdia que tan bé se´ls dóna, i  tot tornant a la seva tasca diària xiulen aquella tonada que l´ocasió sempre els fa venir als llavis.

Parole, parole, parole, parole parole soltanto parole, parole tra noi...

El Imperio.



Detall de la coberta del llibre
publicat per l´editorial Anagrama



De la mà d´un dels mestres del periodisme, el polonés Ryszard Kapuscinski (1932-2007), ens endinsem, a través dels viatges que aquest va fer per les diferents repúbliques soviètiques que constituïen l´antiga Urss, cap els últims anys agònics d´un imperi que durant gairebé setanta va ser vist com un món apart, misteriós, hermètic i temut pels habitants de l´altre mig.

En ell hi trobem també apunts històrics com, entre d´altres, els anys infernals de l´estalinisme amb les deportacions en masa a Sibèria a camps de treball forçat (els anomenats "lagers") i les "grans purgues" (matant indiscriminadament inclús a membres del partit comunista sospitosos de disidència); ens ajuda a entendre el per qué dels endèmics conflictes Caucasians, passant per explicar-nos el motiu pel qual el Mar D´Aral es va assecar i el desastre natural i humà que això va suposar.

Però sobretot, com a denominador comú, hi trobem la crueltat, l´absurditat i inclús la bogeria inherent a qualsevol tipus de totalitarisme (ja sigui "de dretes" o "d´esquerres") l´objectiu del qual és privar de qualsevol llibertat al poble, deixant-lo estabornit per la por, el temor i l´amenaça constant, ofegant-lo en la pobresa i la gana, oprimint-lo, alienant-lo, per poder fer amb ell el que a uns quants els vingui en gana de fer només per satisfer els seus propis interessos, capricis i exentricitats.

El llibre està ple de referències bibliogràfiques, és ric en descripcions de ciutats, de trobades i diàlegs amb un heterogeni grup de personatges tots ells marcats per l´estigma del règim, i de detalls d´esdeveniments, situacions, i moments històrics que l´autor va viure en primera persona (com el cop d´estat de l´agost del 91).

He escollit un fragment que, metafòricament, resumeix amb molt encert, (fent servir com a fil conductor, de trens, els diferents líders soviètics), la decadent història d´una superpotència aparentment cohesionada i forta que semblava no hagués de morir mai:

"El tren se dirige hacia un futuro luminoso.Lo conduce Lenin.De pronto: Stop, se han acabado las vías. Lenin apela a la gente pidiendo que trabaje horas extras los sábados; se colocan más vías y el tren puede continuar el viaje. Después se pone a conducirlo Stalin. Y también se acaban las vías.Stalin manda fusilar la mitad de los revisores y de los pasajeros, y obliga a los demás a colocar vías nuevas. El tren se pone en marcha. Jruschov sustituye a Stalin, y cuando se acaban las vías ordena desmontar las que el tren ha dejado atrás y colocarlas delante de la locomotora. Jruschov es sustituido por Brézhnev. Cuando vuelven a acabarse las vías, Brézhnev dispone que se corran las cortinas de las ventanillas y que se balanceen los vagones de tal manera que los pasajeros crean que el tren continúa en marcha (...) Y así llegamos a la época de los tres entierros (Brézhnev, Andrópov y Chernenko) en la que los pasajeros ni tan sólo tienen ya la ilusión de que van a alguna parte. Pero hete aquí que en abril de 1985 el tren vuelve a arrancar. Éste sin embargo, será su último viaje. Durará seis años y medio. El maquinista se llama Gorbachov y la locomotora lleva pintados dos lemas: GLÁSNOST y PERESTROIKA".

En definitiva ens trobem davant d´un llibre molt interessant, instructiu, amè i didàctic que et deixa amb ganes de fer una visita per alguna de les moltes ciutats esmentades en ell i sobretot de llegir més material d´aquest llegendari escriptor i periodista.