dissabte, 24 d’abril del 2010

Sant Jordi


Si em pregunten quina és per a mi la millor festa de totes les que es fan i es desfàn al llarg de l´any, sens dubte respondria que és la de Sant Jordi.Un dia en el que els fulls dels llibres surten al carrer per saludar les incipients companyes verdes que un any més cobreixen els arbres, on el roig de les roses i el groc de les espigues combina amb aquells de les senyeres penjades als balcons, on tenim l´oportunitat de trobar-nos amb els autors d´aquells llibres amb els que tant hem gaudit, per a que ens deixin la seva preuada emprenta en el primer full.....És el dia en que l´amor, acaronat pel prometedor vent de primavera, adquireix el protagonisme absolut.¿Es pot demanar una combinació més perfecta i armònica? Algunes veus demanen que per acabar-ho d´arrodonir, Sant Jordi hauria de ser festiu, jo dic que de cap manera!, aquesta és una de les virtuts d´aquest dia tant especial: Fer que el gris del dia laborable es tenyeixi amb un vermell passió i es visqui com una gran festa.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Eyjafjallajökull


¿M´ho sembla a mi o aquest any la naturalesa està especialment rebel? Vàrem començar l´any amb al terratrèmol de Haiti, amb l´esgarrifant xifra de 200.000!!! morts, 250.000 ferits i deixant el país completament arrassat. Aquesta es considerada la catàstrofe humanitària més gran de la història (superant a la del Tsunami del 2004). Després li va tocar el torn a Xile amb gairebé 500 víctimes (la pitjor tragèdia desde 1960), al cap d´unes setmanes va haver-hi un altre a la prefactura de Yushu (Xina) causant 600 víctimes mortals i moltes d´ altres afortunadament vives però deixades de la mà de Déu (perdó, de Mao). També han patit terratrèmols Turquía, Indonèsia, Taiwan...Però la cosa catastròfica no s´acaba aquí, ja que pel que fa a temporals hi han hagut al Brasil,concretament a la futura ciutat olímpica de Rio de Janeiro, amb un balanç de 213 persones mortes, nevades mai vistes a Washington (l´anomenat pels locals en plan conya Snowgeddon), onada de fred extrema a tot Europa, temporal a Madeira amb 48 víctimes mortals i nombrosos danys materials, inundacions amb 50 víctimes al sud-oest de França causades per la ciclogènesis explosiva (el nom ja fa por) del cicló Xynthia, i molts altres desastres que segur em deixo. Ara les cendres que vomita aquest volcà causen un col·lapse aèri a Europa sense precedents, deixant a terra a milers de passatgers.
I només em gastat 4 mesos d´aquest 2010, esperem que s´aturi aquí la cosa.....

No cal dir que comparat amb lo esmentat anterioment, sembla d´acudit el caos que es va muntar a Barcelona per la nevadeta del 8 de març, que vista amb perspectiva només va servir per fer algunes fotos, explicar alguna que altra anécdota, i carregar, això si, contra el conseller de torn per no tenir unes,diguem-ne, 450 màquines llevaneus a punt.

No sé, però crec que la natura ens està donant algún missatge amb totes aquestes manifestacions del que és capaç i em temo que si l´especie dominant no canvia d´actitud envers a ella, ens ho continuarà posant tant difícil com la pronuncia d´aquest volcà islandès.

dijous, 15 d’abril del 2010

Les edats d´or.


Sempre és gratificant llegir a Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) antropòleg de professió que va ser mundialment conegut per la seva primera novel.la La pell freda (2002), traduïda ja a més de 37 llengües. Un any abans es va publicar aquest recull de contes, génere amb el que ell es va iniciar en el món de la literatura i que a diferència de la novel.la, en la que sempre s´ha de pensar qué possar-hi, en el conte s´ha pensar qué s´hi pot treure per a que en poques pàgines hi hagi una història amb entitat. De la mateixa manera, el conte no ens acostuma a donar respostes sino que ens planteja preguntes i ens condueix al acabar-lo a interpretacions que no sempre coincideixen d´un lector a altre, però que poden ser igualment vàlides. Aquests són probablement, entre d´altres, els requisits que conformen la base per obtindre una bona història breu.

Al llarg d´aquests onze contes que configuren aquest llibre, l´autor ens vol fer veure a través d´ells veritats inapel·lables, però que no sempre ens són fàcils de veure i de reconèixer com a tals, així com aquelles actituts i conductes tan característiques del animal humà.Tot això ben amanit per una rica prosa en la que no li manca el seu particular sentit de l´humor.

Així per exemple trobem el valor que li donem a les coses i el magnetisme dels símbols a Tot esperant el general, la vida com a tresor més preuat a Tim i Tom, la capacitat de veure els defectes en els altres però la incapacitat de reconèixer els propis a Tristos Trànsits, la importància de la convivència i el respecte cap als altres i allò que ens és diferent a El Bosc, la incapacitat d´alguns d´acceptar altres criteris i a obrir la ment a possibilitats inicialment no plantejades a El fabulós home bala, viure millor del record del passat que del present a Torna aviat. Destacar especialment La cuca del Congo per lo hil·larant de la història on s´aprofita per deixar en evidència a la plaga fanfarrona i on en certa manera el que es creu timador resulta ser el timat..

La editorial Destino ha tingut l´encert de reeditar aquest llibre en edició de butxaca, ja que l´original de Proa costava una mica de trobar.Us recomano que llegiu també Pandora al Congo i Tretze Tristos Tràngols (també de contes) que juntament amb aquest i La pell freda abans esmentat, conformen la breu però excel·lent obra d´aquest autor.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Fin


Atrapado. Así se podría resumir la relación que he tenido con esta primera novela de David Monteagudo (Lugo, 1962). Atrapado el día que la descubrí por casualidad en un estante de una librería con su atractiva portada, ocultada en parte por la característica faja de papel con comentarios al cual más elogiante. Atrapado en sus páginas durante su apasionante, cautivadora, hipnotizante lectura. Atrapado por el recuerdo gratificante de haber leído un buen libro y aún atrapado en encontrar una respuesta a los muchos porqués que nos plantea.

El autor con una maestría sobrecogedora nos arrastra a vivir la experiencia de ocho amigos de juventud que tras un largo periodo, retoman el contacto para reunirse de nuevo en el mismo refugio de montaña que fué testigo de una promesa formulada justo 25 años atrás: contemplar todos juntos el cielo estrellado. Un hecho aparentemente fortuito que sucede en plena celebración, cambia por completo sus planes y a partir de este momento se ven envueltos en una extensa tela de araña de preguntas e hipótesis de la que el lector no se siente miembro ajeno. La ausencia de uno de ellos a la fiesta, el apodado "El profeta", les sirve de algún modo de apoyo para justificar y encontrar respuestas a la enigmática y misteriosa situación en la que se encuentran inmersos, a la pregunta que planea constantemente de ¿qué ha pasado?, mientras que a través de ágiles diálogos descubrimos cómo son los personajes, como interactúan, como reaccionan ante la situación, de qué forma sobrellevan la pesada carga de conciencia que todos comparten desde que eran jóvenes...

Impresionante ópera prima de este autor que descubrió su vocación literaria entrados los 40, que ya lleva ocho ediciones en marzo del 2010 desde su publicación en octubre del 2009 y de la que ya se ha anunciado su traducción a 5 idiomas. Con este arranque, no es difícil vaticinar que será uno de los libros de la temporada.Mención aparte merecen las cuidadas ediciones de la editorial Acantilado, que en versión catalana toma el nombre de Quaderns Crema.

Recomendaros efusivamente este libro.Leedlo, no os defraudará.







dimarts, 30 de març del 2010

Olor de Colònia


Aquesta primera novel·la de Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) ha estat tot un fenòmen de vendes el 2009, amb el mèrit afegit de que ha sigut capaç de col·lar-se per entre la immensa marea negra escandinava de noies amb bidons de gasolina que no són estimades pels homes perquè en el seu palau hi han corrents d´aire....

Olor de colònia tracta d´un tema força original, ja que descriu la vida d´una colònia textil a mitjans dels anys 50. Vida que, per cert, no és gens envejable, ja que en aquesta petita societat jerarquitzada, els seus habitants són víctimes constants de la enveja, de les xafarderies, de la hipocresia, la falsa moral, les ganes d´aparentar, dels llepaculs, de les mirades escrutadores, del què diran i del què pensaran...tot això, és clar, ben adobat per la mà sempre infame d´un dels poders fàctics de l´època: l´esglèsia, encarregada principalment de sesgar la felicitat del proïsme a cops de catecisme.A través de les seves pàgines hi captem una constant: Els persontatges estan dins d´una presó de la qual no poden sortir ja que la seva vida està intrinsicament lligada als mecanismes de la colònia on el senyor amo és el Déu que proveeïx i al que s´ha d´estar sempre agraït; el món de la colònia transcorre dintre de les seves parets invisibles, que per raons de supervivència ningú es planteja mai atravessar .

Per això a un mentre llegeix el llibre, li entren ganes d´ escapar d´aquella petita societat on, potser per aquest motiu, les misèries humanes són més notòries, i obrir de bat a bat les finestres perque els aires de llibertat s´endugin l´olor de colònia que no és altra que de naftalina i de ranci. Fugir, fugir, engegar-ho tot a la merda i anar-se´n ben lluny a començar una nova vida...

M´ha agradat força la novel·la, malgrat que al principi costa una mica entrar-hi, a mesura però que els personatges van quedant definits i anem coneixent com són, com actuen i la relació que hi ha entre ells, la història ens absorveix fins a un final que un cop més ens fa veure com és la veritable naturalesa del ser humà. Li dono un 8.


dijous, 25 de març del 2010

Ab Aeterno


Estamos ya en el ecuador de la sexta y última temporada de la mítica serie LOST y aunque aún quedan muchos enigmas por resolver (según los guionistas algunas preguntas quedarán sin respuesta...ay!), el visionado de este noveno episodio era esperado como agua de mayo ya que por fin se nos desvelaría el pasado de uno de los personajes más intrigantes y enigmáticos de la serie:Richard Alpert, (Ricardus) y ya puestos a descubrir quién es mi tocayo, inevitablemente también se sabría algo más sobre esta misteriosa isla en la que nos encontramos perdidos desde que el Oceanic 805 despegó hace 6 años.El hecho de que por fin conozcamos la historia de este personaje que nunca envejecía (ahora descubriremos porqué), de cómo, porqué y en qué condiciones llega a la isla, y de las vicisitudes de su encuentro con Jacob y el hombre de negro, hacen de este capítulo uno de los más interesantes, no ya de la temporada, sino a mi juicio de toda la serie.No defrauda y está a la altura de las espectativas.
Mucha chicha filosófica hay en este capítulo lo que viene ya a ser una constante en toda la serie.De hecho recientemente se ha publicado un libro titulado "Perdidos.La Filosofía" cuyo autor Simone Regazzoni desarrolla en clave filosófica las preguntas que plantea la serie: Dónde estamos? Podemos cambiar el destino? Existen realidades paralelas?...
Concretamente en este episodio se expone claramente la lucha entre el bien y el mal así como el necesario equilibrio de ambas fuerzas,concepto ya expresado de alguna manera en el Yin y el Yang, fundamentado en la dualidad de todo lo existente en el universo.Fuerzas opuestas pero a la vez complementarias.Me parece genial el símbolo de la botella como representación del bien el mal y el equilibrio entre ambos: el vino sería el hombre de negro que está preso por Jacob que vendría a ser el cristal de la botella, y todo queda encerrado y en equilibrio por el tapón de corcho que simbolizaría la isla. Ahora entiendo también porque el hombre de negro quiere matar a Jacob para liberarse y porque no lo puede hacer el mismo, el vino no puede salir por si solo de la botella necesita a alguien que lo ayude a salir, pero para conseguirlo hay que ofrecer siempre algo a cambio...¿qué tal si el vino nos promete aquello que más deseamos a cambio de que lo liberemos (nos lo bebamos)?..
Solo esperar que los restantes ocho episodios estén a la altura de éste último.

dilluns, 22 de març del 2010

La Processionària


El diccionari del IEC defineix la processionària com "Insecte lepidòpter del gènere Thaumetopoea, l´eruga del qual es trasllada formant llargues fileres i és plaga del pi i del roure".

Això tant neutre i inodor que ens brinda el IEC és probablement el més bonic que es pot dir d´aquest bitxo, ja que per a la resta dels mortals l´esment del mateix va acompanyat indefectiblement d´una ganyota de fàstic amb l´afegit de que "és un animal perillós pel bosc", "provoca al·lèrgia" o englobant les dues definicions anteriors: "és molt xungo". Certament ho és, si no que li ho preguntin als pins i als roures dels boscos que les han de patir irreversiblement fins a la mort.

Ahir diumenge durant la llarga caminata pel GR1 (i al final passada per aigua) em vàrem trobar moltes de processionàries pel sòl formant les típiques fileres, que algú s´encarregava de descompondre amb el pal per tal d´evitar que algún arbre en fos víctima de la seva insaciable sed destructiva, o instal.lades pels arbres amb els seus característics nius de seda albergant la munió de criatures sentenciant a l´ arbre a mort.

Si a aquesta targeta de presentació li sumem que a mi em va entrar per casualitat una a la cama amb la consegüent picor i cuissor de la que encara no m´he lliurat, és força fàcil concloure de que es tracta d´un bitxo que no aporta res de bo, símbol de la inutilitat i ineficàcia que gairebé podriem associar-lo al que en els humans es defineix últimament com un NI-NI.....però si reflexionem una mica, qui és el culpable en última instància de que això passi? De que els boscos n´estiguin plagats i es causi tanta destrucció?
La mare naturalessa sàvia com és, no possaria mai un animal en el gran teatre del món perque causés només que mal, sense que dugués a terme la funció que ella encomana a tot ser viu i que no és altra que ajudar a mantenir el sempre cruel però necessari equilibri natural. La processionària està a la natura per complir també aquesta funció: Per depredar i ser depredada. Quina espécie és la culpable de que ara només depredi? Quina espécie és la responsable del desequilibri? Som nosaltres mateixos els que matem els boscos, no la processionària.