Ja tenim la solució!

Els dies laborables, mentre esmorzo, acostumo a veure les notícies del canal 3 24. Acte, que per començar el dia, és certament una mica temerari i masoquista en vista de com està últimament el pati (inclòs el de llums). Qualsevol dia d´aquests, el café amb llet i les torrades entraran en "singular batalla" i deixaré el resultat a mig digerir en algun dels vagons de la Línea 4 direcció Trinitat Nova (correspondència amb línea 11). Avui divendres, la causa del meu desassossec matinal ha estat deguda després d´escoltar les insòlites declaracions d´un paio anomenat Gerardo Díaz Ferrán, president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, Ceoe, també coneguda com "la patronal". En les seves estones lliures, es veu que també fa de president del Grupo Marsans, grup format per un seguit d´empreses dedicades al sector del turisme i que, ves per on, des del mes d´abril d´enguany es troba sota concurs d´acreedors. Trobarem a faltar aquell anunci en que sortia el simpaticot Ramontxu (presentador del mític Grand Prix, entre d´altres programes de divulgació científica) dient amb aquell català tan xava i alhora tan nostrat allò de "viaxes Marsans da tota confiansa". Confiança i fé que hauran de tenir els treballadors de les moltes oficines de Viajes Marsans escampades per la ciutat, per arribar a cobrar algun dia el que els hi pertany.

Doncs bé aquest individu, que pels càrrecs que ostenta deu ser un mileurista (diari), ha deixat anar aquesta perleta:

"Para salir de la crisis hay que trabajar más y cobrar menos".

És a dir, just el contrari del que fan els bacallans com ell que és cobrar cada cop més i treballar menys a costa d´estafar a les persones que tenen al seu càrrec.
Jo he intentat, apart de procurar que la combinació del café amb llet i les torradetes estigués ben tranquileta al meu estómac, traduir en xifres aquesta frase, la qual a hores d´ara, ja roman dins la selecta esfera de les grans teories econòmiques mundials que han contribuït a salvar el món del col·lapse.

O sigui, senyor Gerardo Díaz Ferrán, que per sortir de la crisi, el senyor Y o la senyora X que treballen 40 hores setmanals cobrant un sou brut de 1000 euros al mes i pagant un lloguer de 750, ara han de treballar, possem 60 hores setmanals cobrant 600 euros i continuar pagant 750 euros de lloguer. No sé, no sé, senyor Gerardo Díaz Ferrán president de la patronal Ceoe, vosté em perdonarà, però jo no ho acabo de veure clar del tot, això. I no malpensi, que vosté no té cap culpa de que jo no entengui el sentit intrínsec de les seves paraules, ha de tenir en compte que jo sóc un simple i vulgar treballador que no té el cervell adaptat per arribar a entendre segons quins assumptes de caire macroeconòmic, ni tindrà mai la categoria intel·lectual amb que Déu ha beneït la seva soberana persona. De la mateixa manera que vosté tampoc sabrà mai el que és viure amb 600 euros al mes, pagant 750 de lloguer i treballant 60 hores per sortir d´una crisi que vosté, entre molts d´altres, han creat i que nosaltres, els vulgars treballadors, estem pagant. Perquè si algun dia ho arribés a saber, senyor Gerardo Díaz Ferrán, potser s´adonaria que el que ha dit és una gran bestiesa.

Cada cop estic més convençut que hauré de veure el Pocoyó mentre esmorzo en comptes del 3 24, tindrà de ben segur un efecte més positiu per a les meves digestions i per a la meva salut mental. La ignorància d´alguns fets/notícies/estirabots sempre ha contribuït, en gran mesura, a augmentar el meu grau de felicitat.

No news, ¿good news?

El periodista amb set de notícies entra a les nou del matí a la redacció de la que ell n´és el cap. Destija bon dia a les set persones que té al seu càrrec les quals es troben des de fa un parell d´hores, immersos en la seva tasca diària de recopilar tots aquells sucesos que tinguin un mínim de gruix per arribar a la categoria de notícia. Aquests seran explicats durant l´informatiu del migdia a la nombrosa i fidel audiència del país, pel mateix qui tot just acaba d´entrar per la porta desitjant-los l´acostumat  i puntual bon dia trufat d´una flaire de loció after-shave. L´emanació, que primera hora resulta objectivament fresca i agradable pels narius de qui l´envolten, evoluciona, a mesura que transcorre el matí  i augmenta l´estrés, en un aroma subjectivament empalagós, com a conseqüència d´una inevitable reacció a l´epidermis del primer amb el resultat d´una excreció, indesitjablement copiosa, de les seves glàndules sudorípares.

S´asseu a la seva cadira i deixa damunt la taula el got de plàstic que conté un café curt fumejant munyit de la màquina expenedora a canvi de 0.35 € i pensa, des que van pujar el preu fa sis mesos, que potser ara seria millor comprar càpsules Nespresso. Engega l´ordinador i en l´intèrval de temps transcorregut fins que l´aparell està totalment operatiu, s´acaba el café amb tres ràpides glopades. Li cremen la gola, però necessita aquesta sensació un pèl massoquista, per estar, ell també, plenament operatiu. La resposabilitat del càrrec li ho exigeix.

Clica l´accés directe d´un arxiu on diàriament troba una selecta collita de notícies que les set persones a càrrec seu han extret de les principals agències de notícies abans que ell arribés. Aquestes passaran de nou pel tamís del seu savi i sempre encertat criteri, un sisé sentit per veure més enllà de la notícia que els anys d´ofici ha anat afinant i que l´ha portat a ocupar l´envejable càrrec de redactor en cap. Avui però i per primera vegada, l´arxiu és buit. Descartant el sempre recurrent error informàtic, els seus subalterns-que per una qüestió de correcció política ell prefereix anomenar-los col·laboradors- li informen que el seu arxiu és buit perquè avui no s´ha produït cap mena de notícia. Descartant també una suposada i inacceptable presa de pèl per part dels seus col·laboradors -que de fet, voldria anomenar-los subalterns- comprova que efectivament el que aquests li han dit -que ben mirat, més s´estimaria anomenar-los pixatinters- és inexplicablement cert. Avui no  hi ha res per explicar. No hi ha hagut cap topada que hagi ocasionat alguna retenció en hora punta a les principals vies d´accès a la gran ciutat, els transports públics han funcionat amb puntualitat suïssa sense que cap incidència tècnica hagi ocasionat retards que poden superar en alguns casos els vint minuts. A nivell polític, el partit que governa s´ha dedicat a servir eficientment el país des de les diverses administracions tal i com va prometre en plena campanya, l´oposició per la seva part no ha fet l´acostumat acte de presència per criticar la mala gestió del govern i per afirmar,un cop més, tenir la sol·lució de tots els problemes presents i futurs, que només serà donada, ves per on, a canvi d´un bon grapat de vots. Tampoc no hi ha hagut cap manifestació ni per protestar "en contra de", ni per reivindicar "els drets a favor de", ni per voler menys, ni per demanar més, ni per prohibir, ni per autoritzar. En el terreny esportiu, els entrenaments del dia han transcorregut amb perfecta normalitat, sense que cap entrenador d´un primer equip donés la nota cantant una victòria prematura, sense que cap analfabet amb cervell de sargantana s´hagi sentit molest al sentir parlar un idioma diferent al seu, ni sense que cap jugador arribés tard a la convocatòria de les 11:30 per haver-se quedat abduït fins a trenc d´alba per la lectura de L´Ulisses de Joyce. El nombre d´aturats avui no ha augmentat i s´ha mantingut en la xifra de set dígits que fa anys ostenta. No hi hagut cap novetat editorial, cinematogràfica,o discogràfica. Cap inundació, incendi, huracà, tornado, calamarsada, sequera o plaga de llagostes.Cap nou premi Nobel. Cap atac verbal ni tribuno-constitucional al català ni a Catalunya per part dels defensors i garants de la (seva) llibertat. Res de res, avui tot ha estat una basa d´oli. És clar, que la set de notícies del  periodista podria ser sadollada tot informant que gran part de la població mundial viu en condicions d´extrema pobresa, que cada dia mor una quantitat ingent de persones d´inanició així com a conseqüència dels nombrosos conflictes bèl·lics de caràcter endèmic.Però això, apart de suposar d´una demagogia recurrent, ja fa temps que ha deixat de ser notícia, de la mateixa manera que no ho és que un gos mossegui un home sinó que un home mossegui a un gos.

Al periodista amb set de notícies cap d´una redacció amb set persones al seu càrrec, ja fa estona que se li ha produït a la epidermis la reacció entre l´after-shave i l´excreció de les glàndules sudorípares, les quals, en vista dels insòlits aconteixements, avui han excretat més del que acostumen.

Quan manquen dues hores per a que comenci l´informatiu, es dóna per vençut en la seva inútil recerca. El seu cos entra en un estat de relax involuntari com a resposta de la tensió acumulada al llarg d´un matí, paradoxalment, erm de notícies. Durant aquest moment d´estat semi-hipnòtic, experimenta un aïllament de tot allò que l´envolta i pensa en la seva vida. Ben mirat tampoc hi passen grans coses, tot transcorre dins d´una gris i lineal normalitat. Que ell recordi, l´últim incident digne de menció es va produir fa cosa de tres setmanes, quan se li va espatllar la rentadora com a conseqüència de menystenir, en cada rentada, l´ús de Calgón Antical, producte recomanat per tots, absolutament tots, els fabricants de rentadores.

Amb aquests transcendentals pensaments al cap, el cap de la redacció entra al plató nº1 on en deu minuts la seva cara apareixerà a les caixes plasmàtiques -però igual de tontes- de les llars d´un país expectant per escoltar i veure el que es decideix que sigui escoltat i vist del que passa al món.

- Senyores i senyors bona tarda, avui els hem de donar la pitjor notícia de totes les que s´han donat fins ara, i és que avui, benvolguts telespectadors, no hi ha notícies.

I això és tot, recordin que poden tenir més no-informació als canals i emisores que són financiades amb els diners recaptats dels seus nombrosos i elevats impostos.

Fins demà a la mateixa hora i que acabin de passar una bona tarda.

I tot seguit comença  a sonar la melodia corresponent al nou capítol del serial de tarda on avui, excepcionalment, tampoc hi passa gran cosa.

   

Mil opcions.

• Jo faré vaga, és a dir em descontaran el dia no treballat del sou.
• Jo, tot i no saber ben bé els motius pels quals s´ha convocat una vaga, en faré perqué m´han dit que avui toca fer-la.
• Jo, membre del comité d´empresa, instaré als meus companys a no anar a treballar el 29 de setembre, i seré un dels que aquest dia, fent ús de les meves hores sindicals, es quedaran una estona a la porta de la fàbrica impedint l´entrada als meus companys que a diferència de mi, no saben que és poder fer ús de les hores sindicals.
• Jo no aniré a treballar i m´agafaré el dia de vacances, però diré que faig vaga.
• Jo aniré a treballar independentment de si hi han piquets o no, perquè vull excercir el meu dret a treballar i res ni ningú m´ho ha d´impedir.
• Jo, tot i que sé que justament el dia de la vaga m´entraran unes ganes boges d´anar a treballar com mai experimentades abans, optaré per no anar-hi per "no trobar-me amb tot el follon".
• Jo no faré vaga perquè aquestes coses "no estan ben vistes" a l´empresa on treballo.
• Jo voldria fer vaga, perquè crec que els motius s´ho valen, però el contracte-deixalla que tinc s´acaba el mes que ve i no vull que, per exercir el meu dret, l´empresa prengui represàlies i decideixi llençar-lo a les escombraries quedant-me de nou a l´atur.
• Jo, imbuït pels aires de revolta popular, aprofitaré per abocar els contenidors i papereres del carrer Gran de Gràcia, cridaré "esquirols fills de puta" a tots aquells que tinguin la paradeta oberta i immers en un rampell d´inspiració lírica escriuré amb esprai vermell a la persiana metàl·lica del restaurant Botafumeiro: LA CRISI QUE LA PAGIN(sic) ELS RICS.
• Jo, propietari dels Cinemes Verdi, em solidaritzo amb la convocatòria de vaga i per fer-ho saber a la meva fidel clientela opto per un cartell igual d´alternatiu que les pel·lícules que projecto: DIMECRES 29 TANCAT PER EVIDÈNCIA.
• Jo, autònom, propietari d´una botiga de roba infantil que, a causa dels estralls de la crisi,  molts dies tanco sense haver fet un duro de calaix, avui dimecres obriré la botiga.No em dóna la gana que una colla de grenyuts em digui el que haig de fer. Aprofitaré les moltes estones lliures que tinc per mirar algunes de les moltes ofertes de viatges que hi han pel proper pont del Pilar.
• Jo obriré la botiga deixant la persiana mig oberta i quan de lluny senti els crits dels piquets, la tanco i "santes pasques".
• Jo, aturat de llarga durada que les passa més putes que les gallines, m´agradaria estar en la pell dels que avui han excercit el seu dret a fer vaga i sobretot el d´anar a treballar.
• Jo, aprofitaré el dia per fer el tradicional "canvi d´armaris".
• .......

29-S

L´any 1994 ens va deixar sobtadament l´irrepetible humorista gràfic Jaume Perich, i des d´aleshores no hi ha hagut dia que no el trobés a faltar a les pàgines d´opinió de El Periódico on, a través de la seva tira còmica que duia per títol Línea Directa, ens resumia l´actualitat amb la seva particular i incisiva manera de veure el món.
Conservo com un petit tresor algunes de les seves tires que a cops de tisora, salvava del diari abans de que aquest acabés llençat o escampat per un terra acabat de fregar.
Aquesta ens l´haguéssim pogut trobar en el diari de demà dimecres, dia en que els sindicats han convocat vaga general. Hi ha situacions, que malgrat el pas del temps, es mantenen inamovibles:

Toy Story 3

Toy Story 3 pertany a la categoria d´aquelles pel·lícules excepcionals que sobrepassen el qualificatiu d´obra mestra per convertir-se en obres d´art. De fet, és extrany que puguem trobar alguna creació de la factoria PIXAR que no ho sigui. Només cal recordar les anteriors meravelles com Ratatouille, Monstruos S.A.(per a mi la millor), Buscando a Nemo, Wall-E, Cars...per adonar-nos que tot el que han fet fins ara són creacions d´altíssima qualitat aptes per a tots els públics i que invariablement totes elles aconsegueixen tant la unanimitat favorable de la crítica com l´entusiasme del públic. I és que no hi ha per menys.

D´aquesta última entrega estrenada al nostre país el passat mes de juliol, m´atreviria a dir d´entrada que és de visionat obligatori en una sala de cinema i si pot ser en 3D (i si pot ser també entre setmana per estar més tranquilet), per gaudir al màxim de l´espectacle visual que la pel·lícula ens regala.

En aquesta tercera i última part, es tanca un cicle que va començar l´any 1995 tot fent història al ser la primera pel·lícula animada generada íntegrament per ordinador i convertint-se en la més vista d´aquell any amb un èxit aclaparador.Com deia, el tancament d´aquest cicle no és altre que la fi d´una etapa del protagonista humà, Andy, que ha deixat enrere la seva infantesa per donar pas a l´adolescència. Això suposa inevitablement un canvi de gustos, d´hàbits i de vida que implicarà, entre d´altres coses, desfer-se d´aquelles entranyables joguines -el vaquer Woody, l´astronauta Buzz Lightyear, Mr. and Mrs. Potato....- amb les que ell ha conviscut durant els seus primers anys de vida.

Hi trobem acció, humor amb moments memorables entre la Barbie i el Ken, molta tendresa (alguna llàgrima ha estat a punt d´escapar-se), i sobretot el missatge subliminal (sempre present) de la importància de l´amistat, dels vincles afectius i del valor que tenen aquells objectes que  han contribuït en gran mesura a endolcir la nostra vida i que si sabem apreciar el valor que han tingut per a nosaltres, poden també continuar "vivint" endolcint la vida d´altres.

Si pensem, ja no en joguines, sinó en tot allò que en un principi hem adquirit amb tota la il·lusió del món i que després-pel motiu que sigui- ha acabat llençat al cubell de les escombraries o en el millor dels casos oblidat dalt d´un armari, ¿quants objectes trobaríem?

Desemmascarant l´amic.

Bé aquesta és una petita curiositat sense importància, però ja que fa dies que no escric res al blog em fa gràcia comentar-la.

Casualment han caigut a les meves mans dos llibres editats enguany per quaderns crema, concretament un el mes de febrer i l´altre aquest mes de setembre, que he tingut el gust de poder llegir. Em refereixo a Esplendor i glòria de la Internacional Papanates un recull excel·lent d´articles publicats per Quim Monzó al diari La Vanguardia entre els anys 2001 i 2004, i La bicicleta estàtica el darrer llibre de contes de Sergi Pàmies. Un llibre en el que per primera vegada l´autor fa servir material autobiogràfic i que comparat amb l´anterior publicat l´any 2006 Si menges una llimona sense fer ganyotes em sembla una mica més fluixet. Però bé , la qüestió és que en els 20 contes que configuren La bicicleta estàtica n´hi ha un "Quatre llits", precisament autobiogràfic, en el que l´autor ens desvetlla que els seus pares (l´escriptora Teresa Pàmies i el líder del Psuc Gregorio López Raimundo) exiliats a París, el van concebre després de veure Le notti di Cabiria de Federico Fellini a l´any 1959 (ell naixeria l´any següent). Curiosament en un article de Quim Monzó titulat "D´on venim"  publicat inicialment l´any 2002 que tracta d´allò que ha inspirat/estimulat a alguns pares a concebre els fills i recollit en el llibre abans esmentat, l´autor diu:

[...] i va ser l´espectacle que va fer que l´any 1959 un amic meu fos concebut.. i ens explica el que abans he esmentat. Unes quantes línees més avall ens desvetlla més coses d´aquest amic anònim:

Trenta-cinc anys després, els fills d´aquest mateix amic van ser concebuts el 1994 després d´un partit entre el Fc Barcelona i el Deportivo, en què tots dos equips van empatar a un.

I fent servir una eina tant fabulosa com és internet, puc afegir que aquest partit el van jugar el 4 de decembre de 1994, un diumenge. O sigui que ja sabem que Sergi Pàmies aquella tarda-vespre- nit també va marcar un gol, qui sap si de penal....

I jo em pregunto que si un empat entre el Barça i el Deportivo causa aquesta inspiració reproductiva, no vull ni imaginar les nits bojes que tindria amb la seva parella la temporada 2008-2009 quan el Barça va guanyar set títols! suposo que en el seu cas hi hauria per escriure un llibre.

Per les valls on es pon el sol.

Davant de la pregunta tant comú que té lloc per aquestes dates de "¿on has anat de vacances?" que jo en canvi crec que hauria de ser "¿com t´ho has passat?" ja que s´hauria de prioritzar el "com" abans que el "on", però en fi...jo respondria que m´ho he passat d´allò més bé acompanyant durant una setmaneta a Ramon Bofill un jove orfe nascut a la Barcelona de finals del segle XIX, que rep l´encàrrec del seu protector de localitzar la mítica muntanya de Montsalvat, lloc esmentat en l´òpera Parsifal del compositor alemany Richard Wagner i on segons sembla hi han enterrades les relíquies del Sant Graal així com la llança que va matar a Jesucrist. Durant al llarg d´aquest viatge a la recerca de l´esmentada muntanya, que comença al Port de la Selva i que continua per les valls on es pon el sol (que són les corresponents a les de les muntanyes del Pirineu) el protagonista escriu al seu quadern els fets i experiències que esdevenen durant aquest recorregut iniciàtic, en forma de cartes per a la seva difunta mare.

Serem testimonis al llarg d´aquestes cartes, de les aventures que ell viu per tots els pobles on va passant amb l´objectiu de cercar l´enigmàtica muntanya, amb els seus dos companys de viatge, que indirectament jugaran un paper decisiu perquè l´innocent encàrrec inicial es converteixi en un obrir els ulls davant de la vida, en un aprenentage vital que finalment el portarà a descobrir-se a ell mateix. També tindrem ocasió de trobar-nos amb generals carlins, amb personatges de la categoria de Joan Maragall o Mossèn Cinto, amb carrabiners, amb capellans i amb descripcions acurades dels pobles del Pirineu a principis del segle passat, tots ells farcits de llegendes i supersticions que el protagonista té a bé d´anotar.

Tota aquesta combinació d´elements fan que ens trobem davant d´un llibre rodó, una autèntica joia literaria altament recomanable. Potser com a retret, i sense intenció de desvetllar el final del llibre, hauria de dir que sota el meu punt de vista, el protagonista és injustament tractat pel seu creador, que no és altre que Pep Coll (Pallars Jussà,1949); de manera que la dolçor que ens transmet el llibre en les primeres pàgines es transforma en un gust més aviat agre cap a les darreres. Ja se sap que la vida, ja sigui real o de ficció, no és mai de color de rosa...