La moda "gourmet".

El diccionari defineix la paraula francesa gourmet com un degustador refinat entès en gastronomia. És força habitual que darrerament trobem aquest mot gàl·lic fent la funció d´adjectiu qualificant noms d´aliments, de manera que no és estrany veure´l darrere de les patates, pastanagues, raïm, sardines, carn picada, cebes, enciams, mongetes... indicant així que el producte en qüestió és d´una qualitat superior, més bo, millor en definitiva que els altres que podem trobar a la botiga. A més el mot francès queda perfecte ja que els hi dóna una pinzellada de glamour i refinament, encara que es tracti d´uns ceballots.."ceballots gourmet" ja són d´entrada més bons que els "ceballots". Posem el cas d´unes pomes. Per començar, la diferència que hi trobem en unes gourmet d´unes que no ho són és en la presentació. Les gourmet no poden estar vulgarment apilades dintre de caixes de plàstic blau, col·locades en prestatges inclinats 45º respecte l´horitzontal, il·luminades per un tub fluorescent blanc i amb un mirall darrere per donar l´efecte d´abundància, ¡de cap de les maneres! Les avantatjades pomes gourmet estaran en uns cistellets de vímet, totes elles ben lluentes i turgents, no superant la dotzena, protegides per unes tovalles de quadrets blancs i vermells sobresortint per les vores del cistell, el qual estarà col·locat sobre una taula de fusta a la que prèviament s´haurà escampat una mica de palla per donar un aire més rústic a l´assumpte, i tot el conjunt il·luminat per una càlida llum que tindrà el groc d´un camp de blat a punt de segar. Hi ha també una diferència numèrica: El preu. En el cas de les vulgars pomes de la caixa blava aquest estarà exposat ben visible al davant de la mateixa amb un rètol gros indicant "Vulgars Pomes a 1.5 €/kg", pel que fa al de les seves parentes gourmet, aquest serà com a mínim cinc vegades més gran, encara que en la majoria dels casos el rètol que el conté serà poc visible, el trobarem tapat per la palla de la taula o amagat darrera el cistell, per evitar així que el personal que contempla el cistellet de delicioses pomes gourmet li pugui esdevindre un sobtat esglai també gourmet, que en època d´altes temperatures podria tenir conseqüències cardiovasculars de caire irreversible.

Tot això em fa plantejar un seguit de preguntes: ¿Per què s´ha posat de moda això del menjar gourmet?¿És una manera subtil i indirecta per dir-nos que estem menjant merda? ¿Vol dir que si hi han productes que són gourmet, i per tant més bons, els altres són pitjors o més dolents? ¿Per què no fer que tot el menjar sigui gourmet, és a dir, bo i de qualitat? ¿Com se sap a priori que unes pomes seran gourmet (més bones) i d´altres no? Si col·loquéssim una vulgar poma al cistell de les gourmet, ¿la trobaríem automàticament més bona? ¿No serà tot una argúcia comercial per tal de fer-nos pagar més per un producte que només es diferència dels altres pel qualificatiu gourmet? ¿El pollastre de pagès criat amb blat de moro i dormint les seves 9 hores, passa a ser ara pollastre gourmet? i la llet gourmet què serà doncs ¿llet acabada de munyir encara fumejant i amb aquella irressistible oloreta a femta? Per tant, dedueixo que els nostres avis menjaven poc però , això si, tot gourmet, perquè segons diuen, el pollastre tenia gust a pollastre (tot i que el tastaven un cop l´any), la llet a llet, i els tomàquets a tomàquet...res a veure amb el gust insípid amb el que actualment s´enfronta el nostre paladar amb tots ells.

De totes maneres, penso que el que millor ens fa valorar un aliment com a gourmet és la Santa Gana, perquè com em deia la meva sàvia àvia (totes ho són): "més val bona gana que bon menjar".

Paraules bàrbares.

Remenant pels prestatges de la biblioteca del barri, vaig trobar un llibre que em va cridar l´atenció al ser de força utilitat per a persones que, com qui subscriu, diuen una quantitat considerable de barbarismes al llarg del dia. El llibre es titula "Netegem i enriquim la llengua catalana" a cura de Pere Ortís editat per "Publicacions de l´Abadia de Montserrat" (amén). En ell es fa tota una extensa llista de mots barbàrics procedents majoritàriament del castellà, així com de frases manllevades d´aquesta llengua i que s´han traduït directament al català, l´ús incorrecte de certes preposicions, adverbis, etc.... També hi ha una llarga llista tant de frases fetes com de paraules que estan en perill de caure en desús i que l´autor ens encoratja a fer-les servir a fi i efecte d´enriquir la llengua.

En quan a l´extensa llista barbarismes (ocupen el 50% del llibre), n´hi ha de força òbvis: enchufe (endoll), barco (vaixell), bussón (bústia)..., de curiosos: cantamañanas (capdetrons, tocacampanes, tronera, tabalot, baliga-balaga), d´aquells que sembla que siguin correctes però no: desprendiment (despreniment, esllavissament, ensulsiada), desperdiciar (malbaratar,malgastar, dilapidar, desaprofitar), extorsionar (extorquir), inclús (fins i tot), formigó (conglomerat),broma (ullera, humor,humorada, gràcia, folga, acudit,facècia,plagasitat,verba, platxèria) i finalment aquells barbarismes que ens fan veure com arriba a ser de rica la llengua catalana en qüestió d´insults: gilipolla (tanoc, pallús, beneit,babau, talòs,bajoca,gamarús, enze), granuja (murri, tifa, brètol, bergant, dropo, taül, coquí, brivall, pòtol, belitre), però també en compliments: guapo (eixerit, bell, planturós, garrit, xamós).

De tots els barbarismes que s´esmenten en el llibre, l´autor en destaca set, el que ell anomena "el septet funest" i que talment com una plaga corrosiva, s´han introduït a la nostra llengua fins al punt de que en vista de la gran dificultat que suposa erradicar-la, han sorgit veus que han proposat d´acceptar com a correctes algun d´aquests set "pecats capitals". Això, sota el parer de l´autor seria un autèntic despropòsit pels interesos de la llengua i un reconeixement explícit d´una victòria del castellà sobre el català, fent certa aquella dita que diu "sinó pots lluitar contra el teu enemic, uneix-te a ell".

Aquests són:

• Bueno.
• Vale.
• Pues.
• Algo.
• Donar-se compte.
• En vez (ves) de.
• Tenir que.

Se´ns demana (l´autor ens ho exigeix amb vehemència), de que diàriament fem tot els esforços possibles per tal d´evitar aquests barbarismes, ja que al fer-ho, apart d´aconseguir una neteja considerable de la llengua, haurem fet un gran pas endavant per a la seva conservació, de manera que generacions futures no acabin parlant el "catanyol" en el millor dels casos.
Jo he de reconèixer que al cap del dia peco molt lingüísticament (i d´altres coses també), i amb tot el que he arribat a pecar (i segur que pecaré), no sé si aconseguiré redimir la meva llengua del càstig etern de les flames infernals el dia del meu traspàs, per molta bondat que a partir d´ara faci...Tanmateix, si aquell dia em toca ser jutjat per algun belitre del Tribunal Constitucional, potser consideri el meu pecat català com una prova de la meva inherent virtud espanyola i tot fent la vista grossa, només em condemni a cantar cuatre "caralsols" i un "himno de la legión".

O sigui que bueno, ja sabeu que en ves de fer servir castellanades tenim que utilitzar les paraules correctes en català, ja sé que és algo que ho fem sense donar-nos compte, pero hem d´intertar-ho , vale? ...Perdoneu per la platxèria, adesiara em plau fer un xic l´enze.

Estanys elèctrics.

Si algú us digués que si avui heu pogut escalfar-vos la llet al microones, veure la porqueria vària que donen per la tele, escoltar un CD (no pirata), fer servir la bapi-taurus, fer aeròbic o Tai-Chi amb la Wii, menjar-vos un gelat i escriure en un blog, ha estat gràcies a l´aigua d´uns estanys situats a l´Alt Pirineu, potser us quedarieu una mica pensatius intentant trobar una connexió entre els estanys i les activitats anteriors o, en el més probable dels casos, us quedarieu amb cara de sorpresa esperant que aquest algú acabés l´acudit. Encara que sembli impossible hi ha una relació directa entre l´aigua dels estanys i el funcionament de qualsevol aparell elèctric, i per trobar-la hem de desplaçar-nos a Tavascan, un poble de 60 habitants situat al Pallars Sobirà (Sobirà=de d´alt, Jussà= de baix) a 1100 metres d´alçada. Allà hi trobem una obra d´enginyeria de caràcter faraònic: la Central Hidroelèctrica, possada en funcionament a principis dels anys 70 i en la que van intervenir més de 17.000 obrers per a la seva construcció invertint-hi més de 20 anys. Sembla realment impossible com es van poder perforar gairebé 70 kms de túnels per l´interior de les muntanyes, construïnt-hi naus que en alguns casos tenen l´alçada de la Sagrada Familia, colocant-hi tubs, cables, escales....i tot això amb unes tècniques prehistòriques comparades amb les actuals. Més sorprenent és encara com una obra d´aquesta magnitud romagui gairebé desconeguda per a la majoria.

Com es pot deduir pel seu nom, una central hidroelèctrica produeix electricitat a partir de l´aigua, concretament de l´aigua canalitzada provinent d´uns embassaments situats a més alçada que, al caure uns 1000 m per la força de la gravetat, esdevé en un salt d´aigua que adquireix una força capaç de fer moure 600 vegades per minut turbines com les de la fotografia, anomenades Pelton. Per tant l´energia del salt d´aigua es transforma en energia mecànica i aquesta, a través d´uns alternadors, en elèctrica amb un rendiment aproximadament del 98%. La central de Montmara situada per sobre la de Tavascan té la particularitat de que és reversible, això vol dir que l´aigua que s´ha fet servir per generar energia elèctrica, es torna un altre cop al estany o presa situada a un nivell superior per mitjà de bombes. L´energia necessaria per bombejar l´aigua es "compra" de l´excedent que tenen les centrals tèrmiques quan la demanda energètica industrial decreix, normalment a la nit.


A diferència de les centrals tèrmiques, les hidroelèctriques tenen l´avantatge de que es poden connectar i desconnectar en qüestió de 10 minuts, això fa que aquestes centrals funcionin majoritàriament com a centrals de suport, entrant en funcionament només quan la demanda elèctrica és molt alta. Actualment en el complex hidroelèctric de Tavascan no hi ha una plantilla fixa de treballadors que fins fa uns anys era d´unes 16 persones, degut als avenços informàtics que permeten obrir i tancar les vàlvules dels estanys del Pirineu des d´un despatx del carrer Ganduixer. I si és diumenge i fa bon temps, normalment alguna vàlvula estarà oberta independentment de si hi ha molta demanda o no d´energia, el motiu: Aconseguir un riu força cabalós per a la pràctica del ràfting. Sorprenent però tant cert com la llum de la bombeta que ara estic veient del flexo qui sap si originària del llac de Certascan (el més gran del Pirineu, sigui dit de passada).

I un consell: Aneu en compte si us banyeu en algún dels estanys que es troben a la zona, no sigui cas que quedeu xuclats per alguna canalització d´aquestes. De moment encara no s´ha provat que es pugui generar energia elèctrica a partir d´un excursionista acalorat!

Venim del nord, venim del sud.

"Ostres!!" va ser el primer que Lluís Llach va deixar anar quan va acabar d´escoltar els arranjaments fets per Borja Penalba (València, 1975) d´aquesta mítica cançó que estava inclosa en el magnífic disc "El meu amic el mar" publicat l´any 1978, per ser interpretada amb motiu de l´emotiu concert de comiat del cantautor al seu poble natal de Verges el 24 de març del 2007. Jo vaig ser una mica més vulgar i vaig canviar les ostres per un hòstia!!!, quan fa poc la vaig descobrir (o millor dit, redescobrir); i es que no és per menys la reacció de grata sorpresa que provoca, ja que amb aquests nous arranjaments, resolts a base de guitarra i percussió, la cançó adquireix renovada força i una dimensió més fresca i vital que m´atreviria a dir que supera inclús l´original. Jo no sóc gens partidari de les noves versions que s´acostumen a fer de cançons, que com aquesta, s´han escapat de les mans del seu autor per convertir-se en petits himnes populars. Sempre sonen artificials, desvirtuades i en la inmensa majoria dels casos mai en surten ben parades de l´operació de cirurgia plàstica, en aquest cas però, i sota el meu parer, estem davant d´una honrosa excepció.

Una altre de les moltes cançons d´aquest cantautor que des del dia que la vaig descobrir, sempre m´acompanyarà en el meu particular viatge cap a Ítaca (del que prego que el camí sigui llarg).

http://

Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà, i no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser i volem ser per caminar.
Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà,i no ens mena cap bandera que no es digui llibertat,la llibertat de vida plena que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar i caminar per poder ser.
Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà, i no sabem himnes triomfals ni marcar el pas del vencedor,que si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser i volem ser per caminar.
Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà,seran inútils les cadenes d'un poder sempre esclavitzant,quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser i volem ser per caminar.

L´intent.

L´alta muntanya té un al·licient especial per a tots aquells a qui ens agrada caminar i gaudir de la natura. Aquesta sensació esdevé pel fet de que la seva pràctica està limitada principalment als mesos d´estiu on, amb més hores de llum i unes condicions meteorològiques teòricament més favorables, es fan técnicament molt més assequibles aquelles muntanyes que resulten impracticables als mesos d´hivern, de manera que és ara quan queda oberta la veda per disfrutar de l´inigualable paisatge alpí. L´adverbi "teóricament" abans esmentat, no és gratuït, ja que a l´alta muntanya en qüestió del temps,mai se sap. La prova d´això la vàrem tenir el diumenge 20 de juny amb l´intent de l´ascenció al emblemàtic pic del Canigó (2784 m).Una entrada de vent del nord inusual per l´època en que ens trobem, que ja estava prevista que es situés sobre els Pirineus el mateix diumenge, va fer que d´entrada ja no tinguéssim gaires esperances d´assolir la nostra fita, però com va dir aquell, l´esperança i l´il·lusió és l´últim que s´ha de perdre més si tenim en compte que la meteorologia no és una ciència exacta i les previsions poden sortosament fallar. No va ser així, a mesura que anavem fent camí i ens apropavem a la nostra preuada fita, el temps s´anava fent cada cop més advers: Un vent gèlid que escampava la successió núvols a tota velocitat i ens feia aturar a nosaltres tot agafats a una roca per no perdre l´equilibri, una boira que ocultava el cims de les muntanyes i el camí que havíem de seguir, i fins i tot una petita nevadeta en forma de neu granulada , van ser factors de pes per convènce´ns de que aquell no era dia idòni per pujar muntanyes i que la decisió més assenyada era girar cua tot i que quedàven uns 200 metres i alguns graus sota cero més per assolir el cim. Diuen que una retirada a temps és en certa mesura una victòria, però també és cert que la promesa no complerta, el projecte fallit, sempre deixa un regust una mica amarg al cos, tanmateix val a dir que de seguit queda compensat amb escreix per la gratificant experiència d´haver compartit amb els teus companys d´aventura una bona jornada a la muntanya malgrat els contratemps.
Hi hauran altres ocasions per destapar el regal que roman al cim del Canigó i a d´altres muntanyes que ens queden per descobrir o que per alguna raó o altre s´ens han resistit (qui sap si potser per salvar-nos la pell). Elles continuaran al mateix lloc on han estat des de molt abans de que se les batejés, esperant-nos perquè poguem satisfer la nostra vanitat de conquerir-les, perquè al fer-ho ens omplim amb les pedres que trepitjem, dels nombrosos buits que ens produeix la quotidianitat, permetent-nos afrontar-la amb més força i empenta per arribar al particular cim de la nostra existència.

Fent zàping.

No és cap novetat afirmar que hi ha certs programes de televisió que arriben a nivells de putrefacció tals que fan dels abocadors d´escombraries paissatges idíl·lics. Ahir divendres a la nit amb el pretext de deconnectar després d´una setmana una mica estressant, em vaig proveir del comandament per anar "saltant" a cop de dit, pel gran nombre de cadenes que ara hi ha amb això de la TDT (possant encara més de manifest que quantitat i qualitat no acostumen anar agafades de bracet). Tot fent saltets vaig anar a parar en una de les cadenes on vaig tenir el dubtòs privilegi de ser testimoni de fins a quin punt ha arribat el nivell de perversió i mala llet d´alguns programes contenidor. Era a Antena 3, en un plató de televisió hi trobem a un home gran, que havia estat torero en els seus anys de joventut (i del que fins ahir jo en desconeixia la seva existència), sentat talment com en un interrogatori en front de 5 paios que diuen excercir el "periodisme del cor" ( i dic jo, que si ficar-se amb la vida dels altres és periodisme, doncs fer una truita a la francesa és el mateix que practicar la neurocirugia), i entre mig d´ambdòs, el moderador. El tema que els havia portat a muntar la paradeta, era sens dubte d´una trascendència indiscutible per a la història de la humanitat: El fill del torero jubilat havia sortit de l´armari feia dues setmanes. No vaig veure el començament però m´imagino que la primera pregunta que li vàren fer deuria ser: "¿Qué le parece a usted que su hijo haya hecho pública su condición de homosexual?", amb el que dedueixo (ja que ell ho va dir per activa i per passiva la llarg de l´interrogatori) que ell va respondre amb un encisador accent andalús: "Lo único que me interesa es que mi hijo sea feliz, y si él ha elegido esta opción yo le apoyo". Punt i final.Res més a dir.Però és clar, una bona resposta equilibrada i serena com la que va donar l´ex-torero, no vol dir que sigui la millor pels interessos d´un programa que com les mosques verdes s´alimenta de la merda. A més es plantejava un altre problema pels jefes del xiringuito: "Amb aquesta resposta de 20 segons, com omplim ara els 59 minuts 40 segons que falten perqué el contenidor es quedi buit?"

Molt fàcil, fent que els 5 energúmens qüestionessin tota l´estona el fet de que a ell li semblés del tot normal i acceptés que el seu fill fós gay. Amb dits acusadors i amb un to de veu que feia marcar les venes del coll a una tal Patiño (quina prenda!), li feien preguntes maquiavèliques del tipus:
"¿Pero seguro que no ha sentido una cierta decepción al enterarse de su condición sexual a través de una revista?", "¿No le hubiera gustado que él se lo hubiera dicho directamente a usted?","¿Esto quiere decir que tal vez su relación no sea muy buena?".... i vinga a donar-li voltes i més voltes i a intentar fer-li dir el que ells en realitat volien sentir: unes paraules rebuig explícit cap al seu fill. En un moment donat ell va fer esment de que el seu altre fill estava casat i salta una i li diu "Ah mira cómo se le ha ilumidado la cara, en cambio no ha sucedido así cuando ha hecho mención de su otro hijo, esto quiere decir que en el fondo no lo acepta".I jo, que flipava en colors d´alta definició de l´espectacle tant lamentable, vaig prémer de nou el botó del comandament i me´n vaig anar cap a altres cadenes les quals tampoc oferien res de millor.Quan hi vaig tornar-hi al cap d´una estona encara estaven donant voltes al mateix tema, però el grau de perversió havia anat augmentant. En un moment donat la Patiño aquesta, va abandonar el plató per anar a veure en privat un vídeo póstum de L´Angel Cristo en que es veu deixava a la seva ex, Barbara Rey, de volta i mitja, i el seu lloc va ser ocupat pel perla d´en Jesús Mariñas (membre distingit del mític tómbola de canal 9) per rematar la jugada. Venia amb una pregunta sota el braç pel torero (que ja estava amb la boca seca, cansat i incòmode de repetir tota l´estona el mateix argument del principi), pregunta que per cert passarà als annals del periodisme i que de ben segur ha provocat que a hores d´ara els membres de l´acadèmia sueca estiguin reunits d´urgència per contemplar seriosament la possibilitat d´instaurar el Nobel de periodisme de cara l´any que ve amb Jesús Mariñas com a primer guardonat: "¿Usted, sabiendo ahora que su hijo es homosexual, no se ha preguntado si en la cama él es el que da o recibe?" i el bon home va donar una resposta pròpia d´una pregunta de Premi Nobel: "Sinceramente ésto a mi no me importa."


I quan ja no van poder fer més sang i els 59 minuts 40 segons es van exhaurir, es va donar el tema trascendental de l´homosexualitat del fill d´un torero per finiquitat.


No cal dir que a la sortida el vell torero, fatigat després d´haver lidiat amb 5 porcs durant una hora, va passar per caixa.Vergonyós, també. La dignitat d´una persona i més la del teu fill no es paga amb tots els diners del món.

Jaumet Saltador

Aquest dies s´ha parlat molt de la intervenció espanyola a eurovisió, i no pel fet de que aquesta hagués guanyat (cosa que requeriria una imaginació portentosa tenint en compte les cutrades amb que es presenten), ni per la seva qualitat musical ni tant sols coreogràfica, si no perqué desde el famós "la, la, la" de fa 40 anys enrere, la cançó espanyola no havia estat interpretada dues vegades en el concurs, fet que sempre és sinònim de victòria. Això va ser possible gràcies al refinat savoir-faire del gran pallasso dels Països Catalans Jimmy Jump, molt venerat per les ments alternatives per les seves aparicions en actes públics, i que el passat dissabte 29 de maig, al bell mig del friquisme eurovisiu tot burlant les mesures de seguretat pròpies d´aquest "concurs", es va colar a l´escenari fent el pallaso amb els altres cinc o sis d´oficials que hi havien sortit abans, seguint d´aquesta manera al peu de la lletra l´eslògan triat per enguany: "Share the Moment".

Això va provocar les ires del Uribarri al final de la seva intervenció (un descerebrado ha tirado por el suelo 3 meses de duro trabajo!!!) i m´imagino que el dia següent l´expulsió fulminant de l´encarregat de seguretat de l´event en qüestió del gremi de "seguratas" noruegs, que a hores d´ara deu haver encaminat la seva vida professional a la pesca del salmó pels rius del seu país.

A mi últimament me la porta ben fluixa el festival aquest que no deixa de ser un espectacle televisiu en que al final els paisos amics es voten entre ells (fet que provoca un gran plaer al dinosaure Uribarri que fa que encerti totes les votacions), la intervenció d´Espanya, la de Lituania i si participés, la del Congo, el que m´emprenya més és que un tipus amb barretina es prengui la llibertat de fer el ridícul en nom de Catalunya i dels catalans davant de tot Europa. Si ell hi troba gustirrinin colant-se en esdeveniments esportius, musicals o del caire que sigui, endavant, però que ho faci disfressat de sèpia, de lagarterana, o de carbassó, però que deixi estar tranquils segons quins símbols que com a tals tenen la funció de representar a tota una comunitat.

Evidentment com sempre passa en aquest casos en que es produeix una acció "antisistema", aquest bufó ha arreplegat una allau de fans a través del Facebook i demés portals, elevant- lo a la categoria d´heroi per haver esberlat la intervenció del nostre gran "enemic" que és L´Estat Espanyol, estar-hi en contra d´ell i de les seves accions, implica inmediatament que et caigui a sobre l´etiqueta de retrògrad.

Francament a mi em sembla que hi han altres maneres menys prosaiques de donar-nos a conèixer arreu del món, de lluitar pels nostres interessos, de reivindicar els nostres drets com a país i que de cap manera han de romandre en les mans de paios com aquest. Per fer el ridícul i donar ales a la premsa fatxa espanyola per carregar contra els catalans, millor quedar-se a casa i deixar la barretina ben plegadeta a l´armari.