Concurs.

Platja. Sis lletres que iniciaven el que havia de ser el punt i final de la seva història. Un punt i final que en cap cas significava la fi de res, sinó una continuació de molts dels seus punts suspensius. Cap a la platja menaven els seus passos mentals, dirigits per una veu interior que repetia constantment aquella frase determinista maldant per incorporar-se a la polifonia de la seva atzarosa existència. Prenent la solitud per companya, es pregunta per l'origen d'aquell missatge que no pot obviar si vol prendre part en el joc dels lletraferits. On l' ha sentit? No hi apareixia també un dinosaure en un contingut similar? On ha vist aquell reguitzell de paraules entreteixides en diferents sintagmes? Potser al diari a través del qual, ara, havia escollit per informar-se. El frec de la sorra contra la sola de les sabates fa esvair tota la retòrica de les preguntes i la incertesa de les possibles respostes. Agombolada per la remor de les onades, la seva pròpia veu deixa anar als quatre vents la frase que ha de donar un final segur a la contingència de qualsevol començament: Quan es va despertar, es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú. Estava sol a la platja.

Enya, coming soon (at last!).

Ja ha arribat la tardor i amb ella tots aquells esdeveniments, fets i actes que li són pròpis i inalienables: La caiguda de les fulles dels arbres caducifolis; el vol dels ocells migratoris cap a latituds més càlides; la reducció de les hores de llum degut al moviment de traslació de la terra; la dèria en què entra l'homo sàpiens per apuntar-se a tot tipus de cursos, cursets i tallers ja siguin d´idiomes, dibuix, zumba, natació o microbiologia (l´assistència als quals acostuma a donar signes de debilitat per Tots Sants); l´acte d´amagar el ventilador i treure l´estufa (en diem estufeta, perquè només fa fresqueta); l´olor a castanyes torrades... i molt de tant en tant, com si fos un fenòmen astrològic d´aquells que pot ser observat un cop cada trenta anys, també apareix i de forma exclusiva durant aquestes dates tardorenques, la cantant irlandesa Enya, que abandonant temporalment la reclusió del seu castell, es mostra a la humanitat tota per posar-hi la seva tan personal i característica banda sonora.

Doncs bé, en aquest 2015 podem dir que serà una d'aquelles escases tardors en què tindrem un nou treball d'Enya, fet que no es produïa des del 2008, és a dir, que des de feia set anys (!!) que no sabíem res de la seva persona. Res vol dir, res. Misteri absolut sobre la seva vida, obra, miracles si   s'escauen, i fins amb el que semblava un abandó de la seva pàgina web oficial al portar més de cinc anys sense ser actualitzada. Curiós aquest hermetisme, tractant-se d'algú que té el privilegi de comptar amb milers de seguidors que l'han portat a ser una de les persones més riques del seu país comptant vendes de milions de discos a tot el món. Curiosa i misteriosa manera de fer i de procedir, com ho és també la seva música que, malgrat que es digui "que sempre és repeteix", ens continua enganxant i seduint de la mateixa manera que ho va fer ja amb aquell llunyà i mític "Watermark" l'any 1988. Què tindrà la música d'aquesta artista que fa que malgrat el temps transcorregut des del seu darrer treball continuï despertant tantes expectatives i tant de deler per saber d´ella, per escoltar el seu nou disc, la seva veu angelical? Potser sigui degut precisament a això mateix, que ha passat tant de temps (my!, my! time flies!) que ha aconseguit que l´oblit inevitable a què es veuria abocat qualsevol artista immers dins d´un silenci tan llarg, s´hagi metabolitzat en el seu cas (sempre tant especial) en esperança i desig de veure exposat a les botigues el seu nou treball, comprar-lo, tenir-lo entre les mans, treure-li la celofana, olorar-lo, llepar-lo si cal, i escoltar-lo al reproductor de cd' s tal i  com s´acostumava a fer en temps no tant pretèrits.

En el moment d´escriure aquesta entrada, la informació que tenim del disc és molt escasa, per no dir nul·la. No sabem encara quin dia es publicarà, ni el títol, ni la portada (que espero no arribi als nivells de cursileria-kistch de la del seu darrer treball). Només tenim clar que tindrem notícies aviat, "coming soon" se´ns anuncia la pàgina web, en què podem escoltar un fragment de 20 segons d'una de les peces del seu nou disc. Divendres passat també es va publicar al seu canal de youtube un altre fragment de només 15 segons. Ja fan bé de servir la informació en comptagotes, no fos cas que després de tanta sequera, ens agafés un cobriment si la rebessin tota de cop. No saben res els del departament de màrketing per crear expectació!

A jutjar per aquests 35 segons de música, podem aventurar-nos a dir sense por a errar el tret, que en aquesta ocasió tampoc hi haurà sorpreses notables respecte de línea seguida en treballs precedents. Però, ben mirat ha de ser així perquè si n´hi haguessin, si la cantant decidís canviar de registre i introduir-hi elements del tot aliens al que ha sigut la seva manera de fer fins ara, aleshores ja no seria Enya, ja no seria aquesta marca registrada, un producte amb un estil únic i tant reconeixible, que malgrat repetir-se, tant agrada a milions d´oïdors dels cinc continents (al Japó es veu que "flipen" amb ella). Perquè, si pensem bé, quantes coses sempre són el mateix, i les continuem consumint perquè ens agraden? No són sempre el mateix, per exemple, la coca-cola, les patates fregides Lays o els donetes...? 

Enya ha trigat set anys a treure un nou disc, el periode més llarg de temps que fins ara ha invertit entre dos discos, on normalment en trigava una mitjana quatre (jo he trigat set mesos a escriure una nova entrada en aquest blog). S´ho ha pres amb la mateixa calma amb què ens deixa després de sentir les seves melodies. Un llarg lapse de temps en què espero que tot i mantenir-se inevitablement dintre del seu registre, hagi servit per crear composicions a l´alçada del que, fins ara, és per a mi el seu treball més reeixit: "A day without rain" de l'any 2000. Com deia un dels millors títols d'aquest disc, Only time, només el temps donarà resposta a aquesta esperança. Un temps d´espera i de desesper per part dels seus seguidors, que després de set anys està arribant a la seva fi. Més informació coming soon, això sí, de moment plens d´il·lusió, goig i abelliment que ja no ve d'aquí Manela...

I per anar fent boca i mentre comencem a albirar el que ens depara el futur musical, en una propera entrada del blog explicaré la història que s´amaga al darrere d´aquesta esquerda que s´observa a la part superior de la caixa del cd abans esmentat " A day without rain". Coming soon, també (i si en tinc ganes).

  

Efemèrides.

Va, vinga, abans de començar a deixar soltes per aquest pati el manat de paraules i oracions que m´han portat a encapçalar-les amb aquest títol, posarem primer un tallet de cultura al brou que tot just s´està coent, que sempre l´ajuda a fer-lo més saborós, més encara si el resultat de la composició final s´esdevé, a hores d´ara, del tot incert. Etimològicament efemèride ve del grec  ἐφημερίς, que vindria a significar literalment "la narració de cada dia". I aquestes narracions diàries ens recorden allò tant de positiu com de negatiu que tal dia com avui va succeir temps enrere, i també per adonar-nos-en que de les poques coses certes que hi ha en aquest món és que el "tempus fugit" i caldria afegir en català: "a tota llet".
I com qui no vol la cosa, entre les dolentes i pitjors notícies que ens engalten sense treva, durant aquests dies ens recorden en forma de narració diària a través dels mitjans de comunicació, que aquest any es compleixen vint-i-cinc (vint-i-cinc!!!) de l´estrena de la pel·lícula Pretty Woman. Una efemèride amb majúscules, sí senyor. Es veu que per celebrar-ho, una cadena de TV dels Estats Units d´Amèrica del Nord ha reunit part de l´elenc que va donar vida a aquest conte de fades modern per excel·lència, que després de projectar-se amb èxit rotund a les sales de cinema (eren altres temps), les televisions no s´han cansat mai d´emetre (segons diuen, diuen, diuen, més de 150 vegades) ni els espectadors de veure-la fins aprendre´s els diàlegs de memòria (diuen també, que ha estat líder d´audiència totes les 150 vegades). De la celebració en qüestió se n´han filtrat unes quantes fotos fetes durant l´enregistrament del programa (que s´emetrà la propera setmana), en què es pot veure un Richard Gere amb el cabellet tot ben blanquet, fent un petò poc entusiasta a una Julia Roberts que en altres imatges en què se la veu somrient, ens ve a demostrar que la cirurgia estètica cada vegada està més a prop de convertir-se en una ciència exacta. I ja han passat vint-i-cinc anys. I jo, quan ara em recorden l´efemèride, recordo també com si fos ahir que la vaig anar a veure el mateix dia de l´estrena al ja desparegut cinema Balmes de Barcelona, dins d´una sala plena de gom a gom; jo sentat a una butaca que havia quedat lliure en les primeres files de l´extrem esquerre, amb el coll girat cap a la dreta i cada cop més captivat a mesura que la història s´anava descabdellant davant la meva mirada encara adolescent, que com el cinema, també ja ha desaparegut.
 
Però movent-nos del terreny visual i passant al de l´audio, tant o més important per a mi que el primer, aquest any també es commemoren, per dir-ho així, les noces de plata de la publicació d´un disc que ha vist per fi la seva reedició aquest any 2015 (portava temps descatalogat). Em refereixo al cd "Waiting for Cousteau" del músic francès Jean-Michel Jarre, un dels molts artistes que m´han acompanyat durant el meu recorregut vital i del qual per motius diversos (principalment monetaris) encara em mancaven uns quants treballs seus per acabar de completar la seva discografia, entre ells, aquest que ara ens ocupa. Aquest disc és, per a mi, la seva composició més madura i, potser per aquest motiu, la més arriscada i trencadora si la comparem amb la línea que havia seguit en les seves obres precedents, fet que converteix aquest disc, sota el meu punt de vista, en el millor de tots els que ha realitzat fins a dia d´avui. I la raó que motiva tant adjectiu elogiós, rau en gran mesura en la peça  de 46 minuts de durada que tanca el disc, titulada "en attendant Cousteau". Es tracta d´una melodia...com definir-la?, atmosfèrica, líquida, embolcallant, hipnòtica, tota puntejada per unes delicades notes de piano i farcida de sons marins i etèris que et transporten a les solitàries, inhòspites i tranquil·les profunditats oceàniques. Una suite en definitiva plàcida i relaxant, que escoltada amb auriculars i a les fosques (o amb els ulls tancats), esdevé tota una autèntica experiència sonora i un eficient adob per deixar volar la imaginació cap a móns perduts dins la nostra memòria. I quan dic això, sé de què parlo, perquè ahir, mentre escoltava aquesta peça magistral i amb ella m´endinsava inevitablement envers imponents abismes i fondàries, vaig poder veure i sentir com les meves mans d´adolescent passaven per sobre les cuixes de la Julia Roberts.

Teatre ambulant.

El vianant, immers una setmana més dins del seu merescut descans dominical (corresponent al d´un salari normal), deixa que els seus pasos el portin a voltar sense rumb fix pels carrers i avingudes de la ciutat. Malgrat la poca concurrència que hi ha per la via pública en aquelles primerenques hores del dia, el vianant es troba inevitablement amb d´altres que, seguint el mateix costum que ell, han decidit gaudir de la transparent calma que brinda el dia festiu. A vegades, van sols com ell, escoltant música a través dels característics auriculars blancs clavats a les oïdes, com també acostuma a fer el nostre vianant tot taral·lejant aquella cançó que no hi ha manera que pugui treure del cap. A vegades també, es troba amb bigarrats grups de persones: Pares amb fills que circulen per la vorera amb el patinet o bicicleta amb les dues rodetes de seguretat a cada banda de la roda posterior; pares empenyent el cotxet de la seva criatura utilitzant-lo més com a tuneladora que com a estri pel transport i passeig post-natalici; parelles que encara no han anat a dormir i pensen en fer quelcom pre-natalici tant bon punt es fiquin al llit; parelles (homo o hetero) que han trencat la guardiola i s´han aixecat ben d´hora, ben d´hora, ben d´hora per eliminar toxines fent footing, jogging, bicing i skating, escollint viure un present continu mostrant-se als altres vermells com un titot, amb una samarreta fosforescent de licra enganxada a un cos que tot ell aspira i esbufega la quantitat máxima d´aire que uns pulmons humans poden contenir (aproximadament 5 litres); parelles d´avis (només hetero) que van a comprar el tortellet després d´oir missa i fer com si n´haguessin sentit quan tres o quatre mendicants els demanen almoina o intenten que els comprin, a canvi de la voluntat, un paquet de kleenex o un encenedor...i un llarg etcètera que el lector eventual  d´aquestes ratlles pot completar de la manera que més escaigui a la seva particular i intransferible experiència, si és que n´ha tingut, durant un passeig matinal el dia en què el Senyor va tenir el detall de pintar-nos-el de vermell al calendari. El vianant, a part de veure les persones i personatges que es topa en el curs del seu trajecte a peu, també sent esqueixos de les banals converses, (futbol, feina, família, política..) que aquests duen a terme quan l´ocasió el fa anar desprovist dels seus auriculars (perquè s´ha deixat l´aparell a casa, perquè ja no té bateria, perquè ja n´està tip de sentir música, perquè té mal de cap, perquè avui soparà puré de carbassó...). Avui doncs ha estat un d´aquells matins en que s´ha donat aquesta circumstància i el vianant, apart de veure-hi (a través, tot sigui dit, d´uns vidres correctors d´una miopia de tres coma setanta-cinc diòptries a cada ull), també té els conductes auditius lliures (cerumen apart) per captar el que passa al seu voltant. Caminant, doncs, al seu ritme per l´avinguda Mistral (un mig Déu que rugeix, segons uns que eren els darrers de la filera), l´alenteix expressament al percebre un prometedor fragment corresponent a una melodia que vénen interpretant cuatre senyores de provecta edat. Les senyores, que denominarem iaies per l´afecte pregon que sempre s´amaga rere aquest nom, caminen totes quatre juntes anclades del braç de la seva companya. La rapsòdia, que ja ha esdevingut càntic celestial a les oïdes del vianant, que les acompaña en el seu passeig a una distància prudent, queda reproduïda a continuació, segons el seu posterior testimoni, que encara que ens és impossible de contrastar amb d´altres, el considerem fefaent i amb una rellevància prou significativa com per fer-ne esment en les següents línies, que si es troben escrites en lletra cursiva és per obeir més a criteris estètics que no ètics, i perquè no dir-ho, pragmàtics, també, sobretot a l´hora de configurar un text com el que ens ocupa per tal fer-lo més amable i oxigenat al nostre estimat lector potencial, que sempre serà benvingut en aquest modest espai d´opinió obert a tothom vuit hores al dia, o vuit al dia, si em permeten que faci ús de l´oxímoron, la ucronia, i encara que d´una manera adjacent però explícita, de la sindèresi. I sense més preàmbuls, i com bé va dir l´exitós grup Mecano en el primer track, i excusin l´ús de l´anglicisme, tan freqüent en aquesta societat cada cop més globalitzada en què vivim immersos, titulat "El cine" (el cinema) inclòs en el seu disc supervendes "Descanso Dominical", publicat el mes de maig de l´any 1988, i del qual fins a data d´avui ja porta la no gens menyspreable xifra de tres milions de còpies venudes... Sí, senyores i senyors, han llegit correctament: tres-mi-li-ons-de-cò-pies-ve-nu-des. Com va dir, doncs, aquest trio madrileny integrat pels germans Cano, José María i Ignacio, (més popularment conegut com Nacho) i la ara irreconeixible Ana Torroja, en aquest primer track que obria el disc abans esmentat: "Las luces se apagaron esto va a empezar, la chica de la antorcha ya ocupó su lugar". Per tant, estimats lectors, els deixo, ara sí i per fi, després d´aquest "rotllo patatero que els he fotut" com se sol dir en el llenguatge coloquial farcit de barbarismes, amb la reproducció fidel i integra de la conversa mantinguda, que oferim per a tots vostès en eeeeeexclusiva.

IAIA 1: Uy! Mira cuántas banderas [esteladas] hay en este edificio.
IAIA 2: Las habrán sacado a airear...
IAIA 3: A lo mejor las han sacado porque ayer fue San Valentín.
IAIA 4: ¿Banderas por San Valentín? No, mujer, no se colocan banderas por San Valentín.
IAIA 1: Pues ayer fue el santo de mi hermana.
IAIA 3: ¿Cómo se llama?
IAIA 1: María Concepción de la Argamasa Filibustera, pero todos la llamamos Amor, por eso ella decidió celebrarlo el día de los enamorados.
IAIA 3: Ahhh, no lo sabía. ¿Y qué? ¿Le habéis hecho algo?
IAIA 1: Si, le he regalado el Llibre d´Amic e Amat de Ramon Llull.

En aquest moments de la conversa, segons el testimoni del vianant, les iaies de nombres parells, es a dir, la 2 i la 4 desapareixen d´escena al ser atropellades mortalment per un Bus Turístic (Ruta Blava). Tanmateix, això no és obstacle per a què les iaies senars, 1 i 3, continuïn amb el seu diàleg com si res hagués passat.

IAIA 3: Uh! Ramon Llull!!, de ese precisamente hablaban ayer en el Sálvame Deluxe, i qué debate más apasionado i edificante mantuvieron los contertulianos sobre este personaje tan relevante del siglo XIII, Madre de Dios!...me fui a dormir tardísimo.

IAIA 1: Yo también lo vi. Todas las cadenas de televisión están enormemente implicadas a resaltar la importante figura de este místico, filosofo, profesor, teólogo i misionero, en el año en que se conmemoran setecientos años de su nacimiento...y es que no hay para menos..

IAIA 3: ¿El nacimiento? Yo creo que lo que se conmemora es su fallecimiento...¿no?..

IAIA 1: Ay hija! pues tal vez tengas razón...no estoy segura...es igual, lo importante es que se conmemore algo sobre estos hombres que han sido tan eruditos e influyentes.

IAIA 3: Ni que lo digas...yo ya estoy esperando el programa del próximo 28 de marzo que se dedicará al quinto centenario del nacimiento de Santa Teresa de Jesús...oh! puede ser portentoso...

IAIA 1: Uy! si hija!, no me lo voy a perder por nada del mundo. Será bueno ver como la Antuán y la Guril·la se enzarzan en otro de sus celebrados duelos dialécticos aportando valiosos detalles biográficos de la monja carmelita...

IAIA 3: Será toda una magistral lección de hagiografía, seguro.

IAIA 1: No espero menos de ellas. Por cierto, los quinientos años de qué son, ¿de su muerte o de su nacimiento?.....

El vianant dominical, perplex de tanta bellesa, recula les seves passes, creua el carrer on hi ha aturades dues ambulàncies que recullen les restes mortals de la parella de iaies parelles, i s´asseu a descansar en un banc tot esquitxat de cagades de colom (sobre del banc hi ha les branques despullades d´un plataner bord). Treu la càmera de la butxaca (sempre la porta per si de cas) i pren una instantànea de l´edifici que ha desencadenat la hipnòtica polifonía senil. Més enllà, les altres dues àvies imparelles han explotat amb pocs segons de diferència deixant anar a l´atmosfera un núvol blanquinós que conté bàsicament diòxid de carboni, aigua i partícules en suspensió. La fornera de la cadena de forns Marialluïsapanet veu des de darrera el taulell com els serveis de neteja municipals reguen l´asfalt amb una mànega a presió, per treure les restes de sang i altres fluids orgànics que les malaguanyades iaies hi han deixat. La visió de la mescla sanguinolenta li fa venir arcades que acaben desembocant inevitablement en forma de vòmit ben a prop d´on es troba acabada de sortir del forn l´estesa de neozelandeses, el tipus de barra de pa que té més sortida comercial. Una cagada de colom està a punt de caure al bell mig de la alopècica closca del vianant. Un gat udola. S´abaixa definitivament el teló del teatre ambulant.

Males llengües.

Vagi per endavant que jo no estic exempt de caure amb massa freqüència en errors ortogràfics, sintàctics, lèxics i d´altres de més gruix que van més enllà dels terrenys purament lingüístics. I Déu me´n guard de no cometre´n! ja que sempre he cregut que l´error és el que principalment ens caracteritza com a éssers humans, com a éssers imperfectes que som. Sovint el nostre orgull esdevé un dels protagonistes d´aquesta imperfecció que ens impedeix reconèixer els errors i aprendre la lliçó que d´ells sempre se´n deriva. Som de naturalesa reticent a admetre les nostres mancances, les nostres limitacions, per tant admetre l´error, interioritzar-lo, esdevé un positiu acte de sinceritat i alhora una cura d´humilitat amb un mateix que ens fa créixer com a  persones.
Vagi per endavant, també, que no es pot negar que sentim una mena de secreta satisfacció interna quan topem amb errors que han comès altres i que han estat detectats pel que considerem el nostre cervellet privilegiat. Les pífies alienes ens fan caure també amb l´error de creure´ns millors (superiors) a aquells que les han comeses. Tot plegat una il·lusió, una fantasia, perquè com tots portem l´error al nostre ADN, els papers poden canviar i ser nosaltres la raó de la secreta satisfacció d´altres. Però sentir per un moment l´efímer plaer de veure l´error aliè, tampoc no és del tot nociu per alegrar-nos una mica l´existència. La vida pren una mica de color per aquest seguit de petits plaers que de tant en tant se´ns permet d´assaborir.
I serveixi tot aquest insignificant preàmbul, per reconèixer que avui no he pogut evitar sentir aquest goig secret quan he topat amb aquest cartell penjat en una escola d´idiomes de Barcelona. No tant pels dos errors que hi ha (un d´evident, l´altre no tant) sinó pel fet de que paradoxalment els hagi comès una escola que ensenya llengües, estrangeres, d´acord, però que en definitiva són del mateix gremi que la que fan servir per anunciar el seu producte! Cristu!

Així sense cap mena de rubor a les galtes, a "your school" han col·locat a l´aparador de la seva guingueta (o ja posats, podríem dir directament xiringuito) aquest cartell en què se´ns informa, entre d´altres, que es fa "renforç" escolar i que els professors són "titolats".
Admetem que la cosa del "renforç" es tracta d´un d´aquells errors tipogràfics que ha passat desapercebut pels responsables del cartell malgrat el cos de lletra que s´ha utilitzat i que el fa més notori.
En el cas dels professors "titolats" crec que es tracta d´un error amb totes les erres i que mereix un aclariment perquè potser, pensant-ho bé, no es tracti de cap error al cap i a la fi: Si els professors estan "titolats" és que tots ells tenen titola, és a dir se´ns informa que tot el professorat pertany al gènere masculí, ja que si el que ens volen dir és que els professors tenen el títol aquests serien titulats, que potser seria el més escaient pel que fa a l´exercici de la docència en una escola d´idiomes. Perquè, modestament, penso que per ensenyar i anunciar cursos d´idiomes més que la titola és necessari que la llengua gaudeixi d´un aspecte saludable i funcioni correctament. Vale?, pues, bueno!

Post Scriptum.

- Digues, foll, has diners?-. Respòs: - He amat -.

- Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.

Respòs: - He amors, pensaments, plors, desirers, treballs,

languiments, qui són mellors que emperis ni regnats.

                                                     LLULL, Llibre d´Amic e Amat

Vaig somiar que em moria.

  Tot comença amb una primera percepció del so planyívol d´una porta al tancar-se darrera meu. Desconec qui o què m´ha dut al lloc on ara em trobo. Sembla una nau industrial de grans dimensions, desproveïda de qualsevol objecte, deserta de vida, il·luminada per uns raigs de sol que entren obliquament pel rectangle de finestres situades en una de les elevades parets de grisos maons. La resta de l´espai s´alimenta d´aquesta deu de llum que va minvant progresivament fins a esgotar-se del tot en una obscuritat que fa indefiniblement misterioses les dimensions reals que hi ha a l´altre extrem de la nau. La naturalesa de la llum seria la corresponent a la que es desprèn d´un sol a punt de cloure´s rere l´horitzó, aquesta és almenys la impressió que m´arriba més acusada. En qualsevol cas, en situacions com en la que ara em trobo, sempre és preferible el sol de la tarda, ja gastat, amb la seva llum esmorteïda, moribunda, impregnant-nos de la seva espesa melanconia en les hores prèvies d´un comiat que encara resta de ser del tot definitiu. La tarda i el sol trist de tardor. Sempre són ingredients preferibles quan el que s´escau és fer bullir l´olla del record. La tarda, el sol, la tardor i sobretot el silenci. Sobretot aquest mar silenci que embolcalla  totes les mol·lècules de l´aire com si fossin caramels de menta. Un silenci orgànic que sento que s´escola pels narius i m´omple d´una pau mai no trobada, d´una total solitud que m´és fidel companya. Aquest silenci pur que sé que em protegeix, que em fa sentir prou segur per decidir-me a trencar-lo amb les meves maldestres petjades. M´allunyo del gran rectangle de llum solar que es projecta sobre el terra nu de ciment. El moviment de les meves cames em porten cap a espais que romanen cada cop més en la penombra. De sobte i malgrat que continuu avançant desapareix el soroll de les meves passes i torna de nou el silenci protector a ensenyorir-se de tot l´espai. M´aturo, em miro els peus i m´adono que vaig descalç. Acabo de perdre les sabates, penso, però darrera meu, on deurien d´estar en cas d´haver-se desprès per voluntat pròpia dels meus peus, només hi ha el terra ras de ciment . Potser, em dic, ja no les portava quan he entrat a la nau. Aleshores, em pregunto, d´on provenia el soroll que resonava pertot quan m´he sentit prou segur per començar a caminar? Un raonament que percebo del tot aliè em respon que el que jo escoltava provenia del meu cor, orgullós de bategar una sang amarada de pau i de silenci. El meu cor solitari, coratjós i infatigable dins d´aquest oceà inorgànic. Faig un gir de cent vuitanta graus i veig des de l´àrea de penombra en què em trobo l´espai encès de llum que es filtra per la filera de finestres. Una llum ambarina que des de la distància pren un caràcter gairebé líquid, com si fos un nutritiu bàlsam guaridor de nafres indelebles, afaiçonades en l´esperit pels vents gèlids que tota existència porta associada. Intento afuar al màxim els meus sentits per gravar amb  acurada precisió  l´estampa que tinc davant els ulls. Sí, aquesta llum que ara m´empapa d´un càlid sentiment em serà un remei ben útil per a les llacunes obscures en les quals ineluctablement ens hem de submergir en tot recorregut vital. Un cop més la llum, que és sinònim de vida i d´esperança. I ara també, dret en un lloc indeterminat d´aquests murs que m´emvolten, descalç i potser fins i tot nu (no ho he comprovat ni ganes que en tinc), penso en tu. Millor dit, tu ets l´excusa per a què jo pugui pensar un cop més en mi mateix. I t´admiro com ets fins al punt de voler fondre´m dins teu i nedar per sota la teva pell. Malgrat les teves mancances, els mals moments que m´has fet passar i dels quals m´avergonyeixo en grau extrem, malgrat tot això i molt més que no dic, jo només vull ser tu i si bé hi penso ja fa temps que ho sóc. Concretament des que vaig nèixer. I com una serp llefiscosa, el pensament se m´escapa per viaranys ja recorreguts, sempre agradables de ser contemplats de nou. Amb tu, sempre amb tu que has acabat per ser el que ara sóc. El meu moment present dins d´aquesta nau despullada de tot m´evoca cap a temps de pretèrits. Passat i present es dissolen completament en l´aire que respiro. Torno a viure instants que fins ara s´havien mogut dins la presó de la memòria. La senyora memòria i el senyor record, que tot ho amplifiquen, redueixen, escapcen i eliminen segons la seva conveniència, desvirtuant i maquillant els fets objectius fins conventint-los en una fingida realitat. Sí, em dic, ara et toca dir allò que t´agrada tant i que vas llegir fa temps en no sé quin llibre dels molts que t´agrada dir que tens, que quan recordem fem poesia d´allò que hem viscut. Poesia romàntica, mai èpica en el meu cas. Però tant se val, malgrat l´autoengany a què sempre em condueixen els sentits, tot això em fa sentir bé i feliç. I de benestar i felicitat s´hauria de basar l´argument de la pel·lícula anomenada Vida. I d´amor, també. Sí, ara m´adono que ha estat la vida qui m´ha dut dins d´aquest recinte que cada cop el sento més propi, com una extensió natural del meu jo intern. Totalment hipnotizat per aquesta claror que aclapara els meus sentits. Com els passa a les papallones que la nit pinta amb els seus invisibles pinzells. Papallones negres, víctimes d´un destí del mateix color.
Continuu dempeus enmig de la penombra, entre els espais indefinits per la foscor i la llum rutilant d´un sol que el pas de les hores anirà rosegant fins trencar-ne els filaments. Al final la foscor sempre guanya en el joc de la vida. Tant se val quina direcció prenem. Només ens queda el consol de continuar vivint en el record d´algú. I si no és molt demanar, en el bon record.
I ja que has tingut la paciència d´acompanyar-me fins aquí amb la teva ànima angelical, neta de qualsevol prejudici, et vull confesar que fa temps vaig somiar que em moria i encara no he aconseguit despertar-me.