diumenge, 3 de gener de 2016

Fent números, fent camí.

Malgrat ser un codi universal imprescindible i l'eina abstracta més potent per entendre´ns, quantificar-nos i mesurar-nos mai inventada per l'ésser humà, als números els passa el mateix que a les preposicions en el terreny de la llengua (un altre gran invent): En valor absolut no signifiquen res. Si jo de cop i volta deixo anar al meu interlocutor "40", aquest, si és que encara creu que no he perdut la xaveta, em preguntarà: "40, què?" Perquè és clar, no és el mateix dir que tens 40 anys, que estar a 40 de febre, que calçar un 40 de peu, o que la temperatura del Pol Nord sigui 40 graus superior a l´habitual en un mes de desembre.
Així mateix, hi apreciem un canvi significatiu entre les frases "En Ramon viu amb la seva parella" i "En Ramon viu de la seva parella". La innocuïtat aparent que sense cap més companyia tenen les preposicions amb i de, es revesteixen dins la frase amb força suficient per fer-la canviar totalment de rumb semàntic. Tot això ens aboca a concloure, com ja bé va apuntar el savi, que tot s'ha de relativitzar i contextualitzar en la seva justa mesura per copçar la veritable magnitud d´allò que ens envolta i poder emetre una valoració adequada a les circumstàncies, amén.
Bé, després de tot aquest circumloqui introductori totalment estèril, dirigit a donar més gruix que substància al text, i a posar a prova la paciència de l'eventual i sofert lector, explicaré mitjançant l'ús de xifres el que va donar de si la sortida que vaig fer en companyia d'en Xavi i d'en Juan Carlos el 30 de desembre de 2015 al Pirineu Gironí, concretament al Ripollès.


  • 14.25  és el preu que s´ha d'abonar per un trajecte d'uns 20 minuts de durada que ens portarà des de l'estació de Queralbs fins a la Vall de Núria, lloc on començarà el nostre itinerari. Ens resignem a la inflor de la xifra pensant en l'estalvi de temps que això ens comporta per la ruta que tenim previst fer (que es preveu llarga i exigent), però jo no em puc estar de pensar que aquest trajecte val més que un bitllet d'anada i tornada amb autocar de Barcelona a Blanes (66 kms) per autopista; més que un paquet de 500 g de Gula del Norte o que el recanvi de quatre fulles de Gillete Match 3 Turbo... Com resa un cartell a la vora de l´estació, jo també en faig ressó que anar a Núria "Neu n´hi do", amb permís de Déu.



  • 4 isards, totalment lliures, salvatjes, només obeïdors dels seus instints primaris sorgits d'ancestrals lleis de vida, ens contemplen mentre desgranem la variant 7 del GR-11 més coneguda com el Camí dels Enginyers, que ens portarà fins al Refugi de Coma de Vaca. Aquest camí força aeri, amb unes vistes espectaculars en tot el seu recorregut, pot intimidar una mica a aquells que, com jo, patim d'un cert cangueli a les alçades si contemplem el seu traçat des d'una certa distància. A l'hora de la veritat (o de la trepitjada) el camí no presenta cap dificultat tècnica mentre l'anem enfilant, ni sentim cap sensació de perill. De totes  maneres, val a dir que si de tant en tant ens girem per observar el camí deixat enrere i aprofitem per immortalitzar-ne el moment amb el seu paisatge, en alguns trams no podrem evitar preguntar-nos amb un cert grau de sorpresa i d'incredulitat: "Segur que nosaltres (jo sobretot) hem pogut passar per aquí?" Ai de les aparences, que sempre es conjuren per portar-nos pel mal camí!
  • 600 metres de desnivell aproximats són els que hem de superar per aconseguir fer el cim del Balandrau un cop arribats al Refugi de Coma de Vaca (temporalment tancat). La pujada és tècnicament fàcil, a més no hi ha pràcticament neu (fet insòlit al mes de desembre), però és físicament esgotadora. Almenys ho és per a mi on entre esbufec, batec i paradeta, se'm fa palesa la manca de pràctica que fa temps ostento per aquests móns d'alta muntanya. Decidim fer una petita pausa a mitja "ascenció" per hidratar-nos, ensucrar-nos i agafar forces per fer la darrera "atacada" fins al cim. 




  • 2585 metres té el cim de Balandrau. Qui el toca primer és en Juan Carlos, després ho fa en Xavi i finalment jo, esgotat i amb mig pam de llengua a fora, però hi arribo i ben satisfet d´haver-ho aconseguit. Al cim hi trobem mitja dotzena de persones que han pensat passar el penúltim dia de l'any de la mateixa manera que ho fem nosaltres. Entre ells hi ha una noia que s'ofereix voluntària a fer-nos algunes de les fotos de rigor que l'ocasió mana. El dia, que ens brinda un temps excel·lent i una visibilitat molt bona (anòmal tant pel lloc com per l'època de l'any), ens permet observar l´espectacular paisatge que des del cim es desplega al nostre voltant. Transcorreguts uns minuts comencem el descens amb el propòsit de trobar un lloc arrecerat (hi fa una mica de vent) per gaudir d'un merescut descans i d'ingerir quelcom de matèria comestible. Ja són les tres de la tarda.






  • 10cl. aproximats de brou Aneto (3404 metres) que brolla fumejant del termo Primus d'en Xavi, entren al cos en aquestes altituds i després de tantes fatigues i exhauriments, com si de mannà celestial es tractés. En comparació, és lògic que l'entrepà de tonyina amb olives preparat la nit anterior amb les millors de les intencions per a ser cruspit amb aquella alegria, sembli més fred i insípid que la petita clapa de neu que tenim davant nostre, quedant així finalment relegat al cap de poques mossegades a la flamant motxilla Vaude de 35 litres, que avui veu muntanya per primer cop. Ara, amb renovades energies comencem a descendir cap a la vall, com ja ho està fent l'astre Rei, font nostra de calor i vida.



  • 4ºC és la temperatura que marca el GPS d'en Xavi a quarts de vuit de la nit al bell mig del Pirineu català. La dada sorprèn perquè la sensació tèrmica que tinc (que tenim) és molt més alta. De fet, en cap moment del dia he tingut una sensació acusada de fred, fins i tot, fent el Camí dels Enginyers seguit per uns intensos raigos de sol que no deixaven de llepar-me la part dreta de la cara, he arribat a passar calor (recordo de nou: 30 de desembre!). Anem abrigats, és clar, però relativament lleugers de roba pel lloc on ens trobem i per l´hora que és. Ja fa estona que s'ha fet fosc i ens hem hagut de posar els frontals, i molta més estona encara que anem baixant per un camí que sembla que no hagi d'acabar mai. Marxem en silenci, estem força cansats, ja portem més de 10 hores trescant, uns 18 kms deixats enrere, una pila de calories perdudes i de l'únic que tenim ganes és d'arribar a la nostra fita, que ara ja no es tracta de cap cim sinó d'un lloc més prosaic: l'aparcament de Queralbs. Tot i així encara ens queden algunes engrunes d'esma per trencar la monotonia de la baixada i aturar-nos a contemplar un cel esquitxat d'estels, o per fer-nos una selfie amb l'Iphone d'en Juan Carlos amb els frontals encesos i amb unes cares que ja reclamen establir un contacte urgent amb el coixí del llit.

  • 15 anys enrere, el 30 de desembre del 2000, justament el mateix dia i pels mateixos indrets per on avui han trepitjat les nostres botes, varen morir set excursionistes en quedar atrapats pel torb, en el que es considera un dels pitjors accidents al Pirineu. Una gran tragèdia i una trista efemèride.

  • 1000 gràcies als companys de viatge pel viatge...